Enric Marín: "La xarxa ha de servir perquè la societat s'expressi més i els polítics escoltin més"

Professor de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista, Enric Marín participa en el debat obert per EL PERIÓDICO sobre la relació entre polítics i xarxes socials i mostra el seu escepticisme davant l'anunci del ministre del Interior, Jorge Fernández Díaz, que el Govern perseguirà la "incitació a l'odi" arran de les reaccions a l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco.

–¿Què li sembla la intenció del Govern de castigar els comentaris ofensius a les xarxes socials?

–És pròpia d'algú que té una cultura autoritària i que no coneix la lògica del funcionament de les comunicacions electròniques en xarxa. La cultura política de la dreta espanyola s'ha anat configurant com una barreja una mica estranya de neofalangisme i neoliberalisme; a vegades guanya la pulsió neoliberal i en altres s'imposa més aviat la pulsió neofalangista, autoritària, controladora. En el camp de la comunicació és molt evident, perquè el PP s'hi ha negat de forma reiterada i fins i tot ha votat en contra a Europa de la regulació del sector audiovisual per autoritats independents, tal com funciona a França, al Regne Unit i en tots els països de tradició democràtica consolidada. No tenim un Consell de l'Audiovisual espanyol, no existeix. En part per la teoria que això es regula sol. A Europa es van quedar sols votant amb l'extrema dreta i al revés que la majoria del mateix Partit Popular Europeu en contra d'una proposta perquè els països europeus consolidessin sistemes audiovisuals públics independents, establissin autoritats públiques de l'audiovisual, etc. Però després, en canvi, a les xarxes de comunicació electrònica, que en realitat funcionen amb una lògica d'espai públic, resulta que volen establir mecanismes de censura. No s'acaba d'entendre, la veritat.

–¿És necessari més control del que es diu a internet?

–De la mateixa manera que el correu electrònic és correu, el que es diu a la xarxa és com si es digués al carrer, en un espai públic, una àgora, només que per via electrònica. Per tant, el tipus de restriccions –a l'expressió d'opinions xenòfobes, per exemple– ha de ser el mateix que s'aplica al carrer. No crec necessari elaborar una regulació específica. Si estan tan preocupats per la incitació a l'odi, el que s'ha de controlar no són les opinions lliures dels ciutadans, siguin al carrer o via Twitter. On hi ha una incitació real a la violència i la xenofòbia és en canals televisius i emissores de ràdio que se salten totes les normes del respecte a la diversitat, de la credibilitat de la informació… i això sembla que no importa a ningú. En canvi, en una cosa que per la seva pròpia definició funciona com l'expressió individual a través de la xarxa, aquí sí que ara resulta que s'han de crear mecanismes de control i censura. És evident que si algú fa un ús delictiu de la xarxa se li ha d'aplicar la llei, però això no vol dir que facin falta aquests mecanismes específics. No ho entenc. Crec que quan diuen aquestes coses estan una mica fora del món.

Notícies relacionades

Joaquim Brugué: "La crítica de 'tots els polítics són iguals' destrueix la política"

Una bretxa més que digital

–¿Els polítics són reticents a acceptar les critiques que els fan els ciutadans a través de les xarxes socials?

–No ho sé. Del que sí que estic convençut és que la crisi de la política és en part una crisi de distància entre administradors i administrats. El model polític que funciona avui entre nosaltres respon encara a la lògica de la comunicació de masses, i hauria d'evolucionar de manera que s'adeqüi molt més al nou ecosistema de comunicació, cada vegada més dominat per la lògica de les xarxes. És evident que la comunicació electrònica en xarxa té alguns inconvenients, algunes amenaces, alguns perills; com els tenen els mitjans de comunicació convencionals. Per tant, hi ha d'haver un cert marc de regulació social; però o la política s'adapta a aquestes noves formes de comunicació o cada vegada estarà més distanciada de la ciutadania i, per tant, serà cada vegada més ineficient pel que fa als mecanismes de participació per a la resolució dels problemes i per al debat públic i la creació d'opinió pública. Els polítics s'equivocarien molt si no entenen que la revitalització de la política passa per incorporar aquestes noves formes de comunicació al debat públic.