El paisatge ovacionat

Va ser aquella primera vegada, aquell moment d'èxtasi, el que va vincular Ramón García amb la vall de Núria per sempre. Estudiava Geografia i Història a la universitat quan va pujar per primera vegada al cremallera que surt de Ribes de Freser fins al nostre destí, aquesta vall pirinenca situada al Ripollès, a la qual no es pot pujar en cotxe. Com encara fan molts dels seus visitants, el Ramón es va deixar bressolar pel sotragueig dels vagons del cremallera i va disfrutar com un més de les vistes dels seus vertiginosos congostos. Però l'enamorament amb Núria que ho va canviar tot va succeir en l'últim tram del viatge, al sortir del túnel del trajecte i al sentir el cop de botzina final del tren que anunciava a tothom la seva arribada. Va ser el conjunt del santuari, el prat i el llac el que el va impressionar primer, i el va convertir després en un amant incondicional d'aquest lloc. No podia creure, explica, que un paisatge així existís a 1.967 metres d'altitud; com tampoc semblaven creure-ho la resta dels passatgers aquell dia de 1988 per l'ovació i l'aplaudiment que van donar, tan sonor que el Ramón relata de forma vívida aquell «¡oh!» que té arxivat a la memòria.

Es podria dir del Ramón, barceloní, que és un expert de l'Olla de Núria perquè des d'aleshores, any rere any, clima rere clima, ha vist i recorregut de totes les maneres aquest paisatge que denomina «el regne de les petites valls». De Núria admet sentir debilitat pels seus boscos ancestrals de pi negre, acorralats per frare blau i àster alpí, i pels seus rierols serpentejants, que baixen ocults a l'interior de les roques. No obstant, potser per les seves caminades diàries repartint cartes, potser per la seva inclinació a la muntanya més que a la platja, arribar a la vall a peu o sortir-ne per algun dels seus senders és el que més el meravella. Perquè és només d'aquesta manera que el Ramón o qualsevol pot trobar-se amb l'essència del món: la fauna més lliure i la naturalesa més verge. A les muntanyes que circumden Núria hi viuen manades d'isards, marmotes i senglars, entre moltes altres espècies animals. És quan se'ls troba, a soles amb la vall, que aconsegueix sentir la pau i l'harmonia més absolutes.

Tornar als orígens

Una cosa que uneix tots els excursionistes que arriben a peu a la vall de Núria, imitant els primers pelegrins de l'ermita de Sant Gil, és el somriure als llavis. La satisfacció de completar aquells més de set quilòmetres de desnivell pel Camí Vell, el més usual des de Queralbs, Ribes o Fontalba, i visualitzar-lo des del mirador de la Creu d'en Riba. Alguns el recorren sols, altres en família, però la majoria comparteixen haver-lo caminat de joves almenys una vegada. Per això, encara que agrada com ha evolucionat Núria -ara hi ha més senyalitzacions, es controlen les acampades- la massificació, les barques, el minigolf, són paraules recurrents per expressar que ha canviat. Ho ha presenciat el Ramón, igual que els sexagenaris Pere Gómez i Núria Vergés, de les Corts, que hi han estat venint tota una vida. En cremallera i alguna vegada a peu, camí pel qual el Pere fa broma que hi va deixar l'ungla.

El Ramón, que guarda amb cura unes llibretes en què anota els quilòmetres que ha caminat i en què està escrit Puigmal, té una teoria: és a la muntanya on es pot desenvolupar millor els sentits i trobar els nostres orígens. Recomana a tots els que no hagin estat a Núria que vegin les seves valls, que olorin els seus negres pins i que així trobin com ell la seva pròpia pau.

ACCÉS

En cotxe o en tren (línia R-3 a Puigcerdà) fins a Ribes de Freser o Queralbs, i després en cremallera o a peu (7,7 quilòmetres amb desnivell) a través de la vall.

ALLOTJAMENT

El mateix santuari serveix d'hotel amb habitacions i apartaments per a grups des de 80 euros la nit. També hi ha albergs i una zona per acampar.

ALTRES LLOCS D'INTERÈS

Per sortir de la vall sense recórrer gaire distància hi ha un telecabina que porta fins al Pic de l'Àliga, un bon lloc per no perdre's el Puigmal.

LA HISTÒRIA

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

El primer Estatut d'autonomia de Catalunya, elaborat el 1932, se'l coneix per Estatut de Núria perquè va ser redactat aquí.

www.valldenuria.cat