FEM PERIODISME AMB TU

"Un període de foscor"

Helena Boet, alumna de primer de Batxillerat de l'IE Costa i Llobera, explica en una redacció la seva visió del franquisme

Un grup d'alumnes de primer de Batxillerat de l'Institut-Escola Costa i Llobera, al barri de Can Caralleu de Barcelona, han escrit unes redaccions en què exposen la seva visió del franquisme, ara que es compleixen 40 anys de la mort del dictador, Francisco Franco.

Alguns dels alumnes de l’Institut-Escola Costa i Llobera que han escrit unes redaccions sobre el franquisme amb motiu del 40è aniversari de la mort del dictador.

Alguns dels alumnes de l’Institut-Escola Costa i Llobera que han escrit unes redaccions sobre el franquisme amb motiu del 40è aniversari de la mort del dictador.

4
Es llegeix en minuts
HELENA BOET

Al 1936, a Espanya, es produeix un intent de cop d’estat el qual només dona resultat a les colònies espanyoles de Nord-àfrica. Els feixismes s’estaven fent amb el poder europeu ja des de principis de la dècada dels anys 30, era qüestió de temps que s’extengués cap al sud-est del continent. L’estat espanyol queda dividit en dos bàndols, així com també queda dividit el seu territori a favor dels nacionals o dels republicans. La guerra exclata i perdura fins tres anys després, al 1939 amb la victòria del bàndol Nacional.  De manera automàtica es posa al capdavant del país el jove general Francisco Franco i instaura una dictadura, caracteritzada pel totalitarisme,  l’opressió mitjançant la violència, l’ultranacionalisme i l’antiliberalisme.

Les característiques mencionades prèviament no poden indicar res més que un país en el qual no quedava rastre ni de llibertat i menys de democràcia. Molta gent va morir per una causa per la qual ningú ho hauria de fer: pel seu color polític o les seves opinions o creences. Un de cada nou espanyols va ser tancat a la presó per aquestes mateixes raons, d’entre 25.000 van ser executats i més de 500.000 es van exiliar.  Poden ser només números, però al imaginar els noms i cognoms de tota aquella gent a la qual els números fan referència, m’agafen esgarrifances. No s’ha d’anar més lluny: els nostres pares, avis o besavis van patir això.

No cal dir que és un període de foscor en el transcurs històric d’España. Molts diran que és quan es vivia millor, però jo em pregunto: realment l’economia o el nivell de vida de les classes més altes expressen mínimament el que pot estar tota una societat? I l’única resposta que trobo és que no. Mentre l’anomenat Caudillo jeia còmodament a casa seva, altres eren en presons o pel carrer morint, “per la pàtria”, com s’atrevia a dir tal dictador.

El menyspreu absolut per qualsevol tipus de valors humans s’havia encarnat en forma de govern dictatorial.  La societat espanyola era un clar exemple de societat tancada: la qual implicava una gran intolerància, és a dir la separació de la diversitat i la diferència i una clara fragmentació, subdivisió dintre d’una mateixa societat en grups homogenis i enfrontats. No quedava més remei que posisionar-se a favor d’algun bàndol i molts cops morir defensant les teves idees o viure renunciant a aquestes.

Cadascú té les seves pròpies idees i és el seu dret defensar-les i manifestar-les. Aquest dret era privat pel franquisme. Es creia en un sol sistema de valors i en un sola religió. La moralitat era la que s’imposava i era inqüestionable. Després d’informar-me, he arribat a la conclusió que tot allò propi del franquisme i tot allò que Franco condemnava podrien haver sigut no res més que el reflex de les seves pròpies pors o experiències personals: La busca d’un territori ampli i unitari era degut a la gran depressió en la que va caure la societat espanyola després de que Espanya perdés al 1898 les colònies de Cuba; justificava el seu catolicisme i el seu patriotisme basant-se en la creença de que havia sigut un enviat de Déu per a salvar España; l’odi que tenia cap a tot el que era diferent a ell no era res més que la intensa angoixa de no poder mantenir el poder o de conservar l’ordre que ell creia que era el correcte.

Tot i això, el franquisme no només va consistir en la figura del Generalísimo, a més a més, existien una sèrie de consellers, militants del “Partido Nacional” i simpatitzants del règim que van comportar que tal catàstrofe política ocorregués i es mantingués durant tants anys. Van ser moltes les persones qui van recolzar econòmicament, socialment i internacionalment  la dictadura, entre els quals destacaren: l’exèrcit, òrgan vigent que no ha evolucionat massa des de llavors; la burgesia, de la qual una preocupant minoria encara es posiciona a favor del règim; les persones conservadores, algunes de les quals actualment militen en partits resultants de la dictadura o de caire feixista; les dictadures alemanyes i italianes; i els Estats Units.

Cal a destacar que la transició espanyola no s’assembla ni de lluny al que va suposar l’alemanya. A Espanya cap dirigent del règim va ser jutjat pels actes que van cometre i molts d’aquests segueixen en òrgans de govern actuals. S’ha fet un rentat de cara per intentar amagar totes les atrocitats que es van cometre, però els assassins, els torturadors i els opressors continuen lliures al carrer.

Notícies relacionades

Per concloure, m’agradaria acabar amb una reflexió final, realment el franquisme va acabar amb la transició? 

Si vols comentar o debatre sobre aquest article, pots fer-ho a Entre Tots.Entre Tots