Català i castellà: el debat bífid

Hi ha una afirmació en el manifest del Grup KoinéGrup Koiné 'Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent' que no només és difícil de rebatre sinó que, a més, en la conversa pública pot arriba a una cosa semblant a un consens. És aquell passatge en què s'afirma que “potser el problema més important de la nova República” catalana que naixeria si Catalunya s'independitza d'Espanya seria “el lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social”. No és necessari ni desitjar la independència de Catalunya ni que es produeixi per estar d'acord que la convivència dels idiomes oficials a la Catalunya d'avui, el català i el castellà, és “la base mateixa de la cohesió social”. Per aquesta raó, el manifest dels més de 270 lingüistes, filòlegs, traductors i escriptors en què s'exigeix que el català sigui l'única llengua oficial en una hipotètica república independent ha sigut rebut per molts –castellanoparlants i catalanoparlants, partidaris i oposats de la independència, polítics, acadèmics i ciutadans— amb una barreja de sensacions (estupor, indignació, incomoditat, rebuig) i una idea que sobresurt sobre la resta: carregar contra el bilingüisme, exigir un nou país on només sigui oficial el català i considerar la població “arribada de territoris castellanoparlants” com un “instrument involuntari de colonització lingüística" és reobrir un meló no només per a molts superat (Junts pel Sí va defensar en l'última campanya electoral la cooficialitat dels dos idiomes ) sinó també incendiari.

I és que, com hem constatat a l'espai Entre Tots d'EL PERIÓDICO en l'agitada conversa que hem mantingut amb els ciutadans respecte a aquesta qüestió, el del català i el castellà i la seva convivència al carrer, l'administració i la llei és un debat bífid, serpentí, divisiu, procliu a tocar fibres tan sensibles com la identitat i la relació de forces entre l'individu i la col·lectivitat, el ciutadà i la nació. Per alguns, els que recolzen el manifest, és, no obstant, un debat necessari i urgent. Per altres, un assumpte superat i un exemple de l'essencialisme que hi ha de manera més o menys velada en el si del moviment independentista malgrat la seva vocació transversal. En qualsevol cas, el dels idiomes és un tema potencialment nociu per a la convivència si es planteja en termes excloents, que és una de les principals crítiques al manifest.

L'ARGUMENT IDENTITARI

S'esgrimeixen dos grans arguments a favor del manifest i de l'oficialitat única del català. El primer és l'identitari. “El català és l'idioma de Catalunya. El castellà no ho és. Per tant, l'idioma oficial ha de ser el català”, escriu Jordi Martí, jubilat de Barcelona. ¿Per a què embarcar-se en la independència de Catalunya si no és per protegir i promoure la llengua pròpia dels catalans? és una pregunta que sorgeix de manera natural entre els que sustenten aquesta idea. A aquest argument s'hi oposa amb igual vigor la idea essencialista contrària. S'afirma o bé que “el castellà és tan propi de Catalunya com el català” (Miquel Pla, administratiu de Barcelona) o bé que Catalunya és Espanya i que a Espanya es parla castellà i punt, amb més o menys tolerància a altres idiomes cooficials. És en aquests termes en què el debat és més explosiu i volen d'una banda a l'altra les cites a Franco. “¿S'imaginen en una hipotètica Catalunya independent el castellà prohibit i relegat a casa i les relacions privades? ¿Quant trigaria a sorgir un moviment nacionalista en defensa del castellà i els drets dels castellanoparlants?”, es pregunta Rafael SorianoRafael Soriano, operari de màquina de Mataró, que afegeix: “No hi ha res que motivi més per a la defensa de la teva llengua que el fet que te la prohibeixin. Els catalans hauríem de saber-ho”.

El segon argument dels que es posicionen a favor del manifest és el diagnòstic d'un català minoritzat subordinat a un castellà dominant. “Si des de les escoles no s'hagués fet la feina que s'ha fet durant els últims anys, el català ja no existiria”, recorda Rosa Pasquina, empleada de banca de Salou. “Qualsevol lingüista amb dades a la mà estarà d'acord amb el diagnòstic que fa el manifest sobre la situació de la llengua catalana. Per una sèrie de circumstàncies, el bilingüisme a Catalunya --producte de la imposició política primer, i de la immigració i un altre tipus d'imposició política després-- es tradueix en una minorització i dialectalització del català. Negar aquesta realitat és el que indigna els firmants del manifest, que saben que si no es reconeix el problema no es podrà solucionar”, escriu Sílvia Xicola, professora resident a Oxford, que, no obstant, afegeix: “Ara bé, fet el diagnòstic, seria bo trobar una solució que reconegués i satisfés a tothom. I aquí és on sento dir que el manifest l'erra”.

¿Per què l'erra a ulls de molts? Perquè la convivència entre els dos idiomes és considerada com a exemplar per àmplies capes de la societat catalana (“Recordo una reunió d'amics fa anys. Es parlava el català i el castellà indistintament i tots ens enteníem. Una alemanya que era allà em va dir: ‘És sorprenent la rapidesa amb què canvieu d'idioma i seguiu parlant i us enteneu’.  ‘Hi estem acostumats’, li vaig contestar. Dos idiomes: cap problema a Catalunya”. Albert Casado, comptable de Barcelona). Perquè el 55,14% dels catalans tenen el castellà com a llengua inicial (el 31,02%, el català) i el 50,73% com a llengua d'ús habitual (el 36,29% utilitza habitualment el català), segons l'última enquesta d'usos lingüístics de la Generalitat amb dades del 2013 (“Crec que els impulsors del manifest s'equivoquen, no és bo restar. Oblidem-nos de com s'ha anat implantant el castellà a Catalunya, avui és una realitat i no hauríem de girar l'esquena a aquesta realitat. A més, existeix la possibilitat que alguns dels acabats d'arribar a l'independentisme puguin fer-se enrere”. Xavi Ventalló, tècnic d'arts gràfiques de Barcelona). Perquè per a molts el bilingüisme no és una imposició, sinó una qüestió de “llibertat” (Manuel Sánchez, funcionari de Barberà del Vallès) i de ”riquesa personal i social” (Carmen Cabré, metgessa de Tarragona). Perquè la política ha de reflectir la realitat del carrer (“Hem de tenir dues llengües oficials, català i castellà, perquè són les dues llengües que parlem la majoria de ciutadans d'aquesta terra”. Josep Muzas, comercial de Badalona).

"NO VULL TRIAR"

Notícies relacionades

La Generalitat jutja "contraproduent" el manifest contra el bilingüisme

Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial

Aquesta, la cooficialitat, és una preferència transversal de molts catalans. En la conversa pública, els arguments purament sociolingüístics dels firmants del manifest queden sepultats per la seva referència als “colons lingüístics” i la seva idea d'una única llengua d'Estat. Alguns independentistes lamenten en les opinions que ens han fet arribar que el manifest fa un trist favor al procés sobiranista, que per tal d'ampliar la base social ha intentat fugir d'essencialismes i de la identitat i ha buscat apel·lar als castellanoparlants per ampliar la base social. Nombrosos contraris a la independència veuen en el manifest la confirmació de la intransigència de l'independentisme (“Com a català em fa ràbia fins on hem arribat, però ploro pel que ha d'arribar...”, escriu  Xavi Bosch, treballador d'arts gràfiques de Barcelona). “Si és possible, preferiria que no hagués de triar. Perquè com passa a molts dels nascuts a Catalunya, la mare és d'un lloc i el pare de l'altre”, escriu Josep Muzas. Lluïsa LlanosLluïsa Llanos, pensionista de Llinars del Vallès, tanca així el debat: “Vull Catalunya Independent, i conservar el català i l'espanyol”. El que s'ha dit: la convivència dels idiomes és la base mateixa de la cohesió social. 

Si vols debatre sobre aquest tema, pots enviar una carta a Entre Tots