Gronxadors per a tots

Un gronxador pot ser terapèutic. «Per a Bruno –un nen de 6 anys amb paràlisi cerebral infantil i atàxia congènita, un desordre de la coordinació del moviment– sens dubte ho és», assegura la seva mare. Tots dos juguen diàriament al parc dels Voluntaris Olímpics, un lloc de pas que turistes i barcelonins travessen a l’estiu per arribar del metro de la Vila Olímpica a la platja. Com que el parc no disposa de gronxadors adaptats per a cadires de rodes, la mare asseu a la falda el petit –que ja no és tan petit, pesa 20 quilos– i es gronxen junts, mentre Bruno somriu sense parar.

    

Marie-Pierre Caire va presentar fa un any una petició a l’ajuntament perquè instal·lés gronxadors adaptats al seu barri. Ho explica mentre Bruno, com tot natiu digital, es diverteix mirant dibuixos animats al mòbil. «A més a més de l’alegria que desprèn al gronxar-se, el balanceig l’ajuda a prendre consciència de l’espai que l’envolta», explica Marie. Davant la falta d’acció del consistori, va trobar en internet un altaveu perfecte: fa dos mesos va iniciar una campanya a la plataforma Change.org que ja compta amb més de 3.700 firmes. Volia fer soroll, i ho va aconseguir: «M’arriben missatges de pares de tots els racons de Catalunya sol·licitant jocs adaptats per als seus pobles i ciutats». I també li va arribar un missatge de la plaça de Sant Jaume, l’ajuntament ja s’ha reunit amb ella i estudiarà presentar un pla pilot amb la seva petició.

MANS A L’OBRA

Mare i fill s’han posat a disposició de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat per implicar-se en el projecte i fer de conillets d’índies, sobretot perquè a vegades el que és important està en els detalls. «A la Vila Olímpica hi ha moltes rampes, per exemple, que tenen una petita vorada; això que per a la majoria passa desapercebut, és una molèstia per a les persones que mouen la seva pròpia cadira de rodes. Possiblement ningú amb mobilitat reduïda en va revisar el disseny, una cosa que és il·lògica».

  

  De totes maneres, pensa que la capital catalana és una ciutat molt accessible. «Barcelona és un model, té moltes rampes i també voreres adaptades per a invidents. S’inverteix molt en infraestructures, però encara falta sensibilitat. Tots els autobusos, per posar un altre exemple, tenen rampa; però com que Bruno va en cotxet, he tingut problemes amb algun conductor perquè l’abaixés ja que només estan obligats a treure-la per a les cadires de rodes», explica disgustada Marie.

  

 Però torna a treure la seva cara més combativa per parlar dels gronxadors adaptats. Els més habituals a Catalunya són els que tenen forma d’hamaca amb arnesos. Un altre tipus de gronxador, també inexistent a Barcelona i que és el que reivindica Marie, és el d’una plataforma en què entra la cadira de rodes completa. «De fet, seria meravellós que d’una mateixa estructura pengessin diversos tipus de gronxadors: els tradicionals, les hamaques i les plataformes».

  

 Marie no està sola en la seva lluita. En l’últim lustre, diverses ciutats han renovat els seus parcs amb tobogans i balancins inclusius. Han sigut èxits molt lluitats pels pares, l’empremta digital en dóna fe: es van iniciar recollides de firmes per aconseguir gronxadors adaptats a Logronyo, Sòria i Palència, on els nens ja en poden disfrutar. A Madrid també s’ha posat en marxa un pla per rehabilitar 33 parcs.

Notícies relacionades

Barcelona suspèn en parcs per a nens amb discapacitat

Un 'pare coratge' fa a la seva filla discapacitada ortopèdies que el sistema sanitari li nega

 

   Aquesta mare, que només pretén disfrutar de les activitats quotidianes amb el seu fill, afegeix: «No volem només un gronxador, en volem molts, a molts llocs per a molts nens». I també per a alguns adults: «Seria bonic que els pares que van en cadira de rodes poguessin pujar a gronxadors de plataforma amb els seus fills a la falda. Seria bonic tenir gronxadors per a tots».