«Gràcies a això he pogut subsistir i passar-m'ho bé»

Hi ha una part intrínseca del paisatge de la plaça de Catalunya –la de Barcelona– que són les parades de venda de veces per a coloms. Són allà, sembla que hi han sigut sempre. Hi ha coloms, hi ha gent disposada a alimentar-los i hi ha els que els venen l’aliment. Óscar Suñé n’és un. Hi va anar amb 16 anys a treballar amb el seu pare i s’hi va quedar. N’han passat 30 des d’aleshores.

–Expliqui’m: ¿va venir amb aquesta idea, la d’agafar el relleu i quedar-s’hi tota la vida?

–No, és clar, al principi no. El que passava llavors és que jo no volia estudiar, no tenia fusta per als estudis, i quan ho vaig dir, el meu pare òbviament em va dir: «Bé, doncs si no estudies, hauràs de treballar, ¿no?» Així que vaig venir a treballar amb ell.

–¿Com era la parada llavors? Suposo que no s’assemblava a això.

–No, gens. Eren dues cadires. Aleshores hi havia una concessió de cadires a la plaça i el meu pare en llogava. Després va canviar: va passar de cadires a taula de càmping. Després va ser un carro més gran i finalment aquest, que, ¿ho veu? Tinc llum. És tot un canvi.

–Ah. Llum pròpia.

–Sí, no és broma, això a l’hivern em permet quedar-me dues hores després que es faci fosc. Abans no podia. Tinc plaques solars, ¿ho veu? S’alimenta amb llum solar.

–Ho veig. Llavors es va acabar quedant. Deu ser que va veure que era una bona manera de guanyar-se la vida, ¿no?

–Sí, jo pensava que seria temporal, però un cop vaig ser aquí em vaig adonar que era una bona sortida. Més o menys quan tenia 20 anys vaig canviar el xip i em vaig dir: «Bé, vinga, a pencar». És divertit, és entretingut, coneixes molta gent, ningú et mana…

–I, pel que veig, es torna expert a lidiar amb coloms.

–Ah, ¿això? És normal, sempre van darrere del menjar, els he de fer fora. Són temibles, perquè coordinen els atacs: a vegades ve un i em tomba una ampolla d’aigua, i mentre la recullo els altres aprofiten per menjar. O ve un per un costat i em distreu mentre els altres arriben per l’altre.

–Són molts coloms. Ara no em dirà que és capaç de reconèixer-los.

–Alguns sí… N’hi havia un que tenia el bec trencat i li vaig posar nom, és l’únic que he batejat. Pitu, li deia. Calia ajudar-lo a menjar perquè li costava.

–Òbviament, l’aliment per a coloms és la columna vertebral del negoci, ¿no?

–Totalment. Quan el meu pare va començar, l’any 78, tenia llicència per a la venda de veces per a coloms a la via pública. Després van venir els annexos: fruita seca, gominoles, globus. Tot el que veu. Encara avui és un xiringuito antic, dels d’abans.

–Vostè diu que és divertit i entretingut, però també és dur, ¿no? Tot el dia a la intempèrie…

–…tant si plou com si fa bon temps, sí. És dur. Hi va haver una època en què em vaig tornar addicte a venir aquí, cada dia, tots els dies, sense descans: si no venia pensava que estava deixant de guanyar diners i que en lloc de guanyar gastava i no podia suportar-ho. Un addicte. Ara hi ha dos nois que m’ajuden.

–¿Està casat?

–Estic casat i tinc dues nenes.

–I aquest és el xiringuito que sosté la família.

–Semblava que no, però gràcies a això he pogut subsistir i no haver de donar explicacions a ningú, i a més passar-m’ho bé i riure’m de tot. No em puc queixar. I miri quins veïns que tinc. Soc un privilegiat.

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

–¿Eh?

–Miri al voltant. Per un costat el senyor Ortega, per aquell costat el senyor Jobs... que es va morir, això sí... En aquesta cantonada el Banc d’Espanya, aquí El Corte Inglés…