GENT CORRENT
Gisela Vallès: «A vegades necessitava sortir per plorar en un racó»
Infermera de Canet de Mar, ha treballat amb Metges Sense Fronteres a Sud-amèrica, Àfrica i amb els refugiats rohingyes a Bangla Desh
zentauroepp41548744 10 01 2018 gisela vall s enfermera de medicos sin fronter180112183225 /
Quan la política deixa una escletxa, les tremendes imatges de la crisi humanitària dels rohingyes de Myanmar es colen al telenotícies. Gisela Vallès (Canet de Mar, 1983) ha passat el Nadal a casa després de treballar com a infermera de Metges Sense Fronteres (MSF) amb els refugiats rohingyes a Bangla Desh, a on tornarà a finals d’aquest mes. Abans va estar a Colòmbia, Guinea Bissau, Sudan del Sud, Etiòpia i Congo.
–Difícil reconciliar el que ha viscut amb el furor consumista d’aquestes festes.
–He empatitzat molt amb els que no tenen res i veient aquesta societat de consum m’indigno. A casa sempre els dic que no em comprin res, que no necessito res. Néixer al primer món és una sort.
–¿Tenia referents d’ajuda humanitària?
–De nena vaig recórrer l’Àfrica amb els meus pares, que tenen una petita oenagé a Burkina Faso. No era turisme de polsera, sinó que la gent del propi país ens ho ensenyava. Veure totes aquelles necessitats em va portar a estudiar infermeria i després de 10 anys a l’hospital comarcal de Calella vaig tornar a l’Àfrica per aportar-hi els meus coneixements i la meva experiència.
–¿Quin va ser el seu primer destí amb MSF?
–Onze mesos en clíniques mòbils de salut primària i mental a la selva colombiana, en ple conflicte amb la guerrilla. Era la primera vegada que sortia de casa i no sabia què podia esperar, però l’experiència em va enganxar.
–El seu següent destí: Àfrica.
–El meu primer projecte va ser a Guinea Bissau. La mortalitat infantil era una epidèmia. Els nens arribaven molt malament i era difícil fer res per ells. Estaven en els ossos. Els agafava i semblava que s’havien de trencar.
–¿No havia vist mai morir un nen?
–No, i en morien molts. Hi havia dies molt durs i a vegades necessitava sortir per plorar en un racó. Afortunadament molts van tirar endavant i això ho compensa tot.
–¿Ha temut per la seva vida?
–No, em sento segura amb MSF perquè són molt prudents. El 2016 em van evacuar del Sudan del Sud i això em va crear sensacions contradictòries. Som aquí per ajudar, ¿i quan la gent més ho necessita ens en anem? Però ho entenc. Ara m’envien a grans emergències. Era el que volia, arribar a la gent que més ho necessita.
–Als camps de refugiats rohingya a Bangla Desh s’amunteguen 850.000 persones.
–He fet de coordinadora mèdica en un projecte de MSF Espanya en els camps de Jamtoli, Hakimpara i Moyargona, on viuen uns 110.000 rohingya, que són una minoria musulmana que fugen de la violència extrema a Myanmar. Vam haver de començar de zero, no hi havia res.
–¿Podria descriure el lloc?
–És una extensió immensa de turons on la gent construeix les seves cases amb bambú i plàstics. Camines durant hores per un fangar i sempre veus gent, no s’acaba mai. No hi ha carreteres i el material s’ha de carregar a peu. El treball és infinit.
–¿Quins són els principals riscos?
–La gent viu amuntegada i l’aigua dels camps està contaminada per les escombraries i els excrements. Anem cap a una catàstrofe humanitària. Hem tingut diftèria i xarampió i hi ha risc de grans epidèmies, com el còlera. També hi ha molts casos de violència sexual.
–La violència sexual és una constant.
–Sempre està present i és una de les prioritats de MSF. És un tema sensible i costa arribar a les víctimes, que tenen por i no saben que oferim atenció mèdica i psicològica especialitzada. Cal donar-los confiança perquè recorrin a nosaltres.
Notícies relacionades–¿Veient la magnitud d’aquestes tragèdies no resulta frustrant la seva feina?
–El món va malament i això frustra, però sense entitats com MSF aniria molt pitjor.
