Dani Infante: "Vaig saber que tenia un càncer i volia explicar-lo de forma divulgativa"

Dani Infante (33 anys) estava fent un doctorat en Física a Suïssa quan li van diagnosticar el sarcoma d’Ewing, un càncer d’ossos rar i agressiu. Catorze cicles de quimioteràpia van aturar els seus estudis, però no la seva passió per la ciència. Infante manté un blog en què barreja el relat personal amb la divulgació oncològica. També ha organitzat una jornada divulgativa (“Al càncer, donem-li recerca!”), aquest dijous a CosmoCaixa. Les últimes proves mèdiques, de fa dos mesos, diuen que al seu cos ja «no hi ha evidència de malaltia».

–¿Com va aparèixer el sarcoma?

–Un matí, el febrer del 2016, em vaig llevar amb dolor molt fort en un genoll. Gairebé em desmaio. Al cap d’unes setmanes em va passar una altra vegada, durant una conferència a Alemanya. Pensava que era alguna cosa relacionada amb l’entrenament. Feia crossfit i m’entrenava unes set hores a la setmana.

–¿Com va descobrir que era un càncer?

–Els metges em parlaven de tendinitis, hèrnia, quist de genoll, microfractures, anèmia mediterrània… [Aquí Infante relata les seves peripècies d’un metge a un altre. El Novembre del 2016, després de treure-li dos centímetres cúbics d’os, li diagnostiquen el sarcoma d’Ewing].

–¿Quina va ser la seva reacció?

–Em van dir que la malaltia no té bon pronòstic. Vam decidir tornar a Barcelona i començar el tractament a Espanya.

–¿És una malaltia molt infreqüent?

–Als EUA hi ha uns 300 casos nous cada any. A Espanya, n’hi deu haver desenes i la majoria de nens, que reaccionen millor a la teràpia. Al ser una malaltia tan rara, gairebé no es desenvolupen línies d’investigació: les fundacions i associacions de pacients tenen més importància que les farmacèutiques i els governs. La Fundació Alba Pérez [coorganitzadora de la jornada] recapta fons per investigar-lo.

–¿Com se li va acudir obrir un blog?

–El dia del diagnòstic vaig escriure un correu per comunicar-ho a amics i familiars. Vaig rebre un allau de missatges de suport. El blog es va convertir en una manera de compartir els meus sentiments. A més, sempre he sigut molt actiu: passar de l’activitat a no fer res va ser dur.

–I també per divulgar…

–Quan vaig saber que la malaltia era rara vaig pensar: ¿per què no explicar l’evolució i com l’afronto? Volia informar altres pacients de manera divulgativa sobre proves i teràpies. Ha sigut un tractament molt llarg i repetitiu: 14 cicles de quimioteràpia, repartits en dos grups. En el blog, els comparo amb dues maratons: a cada cicle poso els quilòmetres equivalents.

–En el blog hi ha fotos anteriors al càncer...

–Vull demostrar el meu estat d’ànim. Soc una persona que està alegre la major part del temps. Volia transmetre això, malgrat el tractament i l’evolució de la malaltia. Per això poso fotos de vacances o de competicions esportives.

–¿L’ha influït el fet de ser científic?

–Molt. Existeix molta pseudociència al voltant d’aquestes malalties. Hi ha gent que et recomana coses sense fonament científic. Jo limito les ajudes alternatives a les que tenen base científica.

–¿Com se li va acudir muntar la jornada?

–A mesura que avançava el tractament, vaig començar a sentir-me bé. Anava sempre a les xerrades sobre càncer a Barcelona. Un dia se’m va il·luminar la bombeta: ¿per què no organitzar una jornada divulgativa?

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

–¿Tornarà a la investigació i a l’esport?

–Vull acabar el doctorat. I ja he tornat a córrer i a escalar en un rocòdrom. Però faig plans de futur a molt curt termini. Una cosa que aprens de la malaltia és anar pas a pas i donar les gràcies per cada dia viscut.