Ángela Fragoso i Judith: "Vam estar cinc anys tancades a casa"
Mare i filla han viatjat de Huelva a Barcelona perquè la jove, que va néixer amb espina bífida i hidrocefàlia, guanyi qualitat de vida. La Casa Ronald McDonald ara és casa seva.
zentauroepp43547170 barcelona 29 05 2018 ngela y judith madre e hija acogidas 180530182127 /
Ángela Fragoso (Isla Cristina, 1981) i la seva filla Judith, de 19 anys, són hostes de la Casa Ronald McDonald, una llar acollidora per a les famílies de nens amb malalties greus que venen a tractar-se a Barcelona. Fa 10 mesos que són lluny de Huelva i dels seus, i li’n queden encara més. Però és difícil trobar un parell d’arxivalentes com elles. No es desmunten del somriure.
¿Com comença la seva història?
Á.F.: Als 17 anys em vaig quedar embarassada, i als set mesos de gestació em van dir que la nena tenia “líquid al cap”. Vaig passar dos mesos plena d’angúnia. Al part, a Sevilla, em van posar anestèsia perquè no veiés com venia. Jo m’havia preparat per a tot. Fins i tot per tornar a Isla Cristina amb la nena morta. Només me la van mostrar uns segons i em va semblar molt bonica.
“Als 17 anys em vaig quedar embarassada. I als set mesos de gestació em van dir que la nena no venia bé”, explica Ángela
¿Quan va saber tota la veritat?
Á.F.: Quan la matrona em va portar a la zona de prematurs li vaig veure el bonyet a l’esquena. Tenia espina bífida –del tipus mielomeningocele, amb cinc lumbars afectades– i hidrocefàlia. La van operar a les 48 hores. A les dues setmanes, li van posar una vàlvula al crani que es podia obstruir en qualsevol moment i deixar-la en coma. Aquestes van ser les dues primeres operacions de més de 40.
¿Va fer-se’n càrrec tota sola?
A.F.: Jo vivia amb la mare. Així que deixava la nena amb ella i netejava cases de genolls per 30.000 pessetes [180 euros]. D’allà, me n’anava a fregar un centre de salut i després, una escala. En acabar, portava la Judith a estimulació precoç. Jo li cantava molt.
Vostè era gairebé una nena.
A.F.: Em vaig convertir en dona de cop. Quan la Judith tenia 3 anys, vaig conèixer el pare de la meva segona filla, la Rocío. Em va dir que deixés de treballar i que em centrés en la Judith. Li van fer una ventriculostomia perquè circulés el líquid cefalorraquidi. Vam estar vuit mesos hospitalitzades, jo dormia en una butaca. Li donaven convulsions 20 vegades al dia i, a cada una, se li accelerava el ritme cardíac a 170. Els metges van dir que no ho aguantaria i li van practicar una expansió intracranial.
“Era com ser en una presó. Li vaig dir a la mare: ‘Fins aquí, ja no puc més’”, explica la Judith
¿Va anar bé?
A.F.: Tenia unes crostes que es van anar obrint, i va començar a partir-se-li la pell. Vam estar cinc anys tancades a casa perquè no agafés cap infecció.
J.F.: Era com estar en una presó. No avançava i veia com patien els que eren al meu costat. Li vaig dir a la mare: “Fins aquí, ja no puc més”.
Á.F.: I jo, per animar-la, quan venia al poble algun noiet de ‘Mujeres, hombres y viceversa’, li demanava que la visités.
Té una mare increïble, la Judith.
J.F.: ¡La millor del món! Va aconseguir que vingués a veure’m Iván González. I, com m’agrada molt la música, em va fer il·lusió que vingués Manu Carrasco. “Has de continuar lluitant perquè ets un exemple de superació”, em va animar.
“Manu Carrasco
em va animar:
‘Has de continuar lluitant, ets un exemple de superació’”, diu la jove
A.F.: I, com no podia anar a concerts, em vaig assabentar que Antonio José cantava a Huelva i vaig trucar a tots els hotels fins que vaig trobar el seu. Vam viatjar tres quarts d’hora en cotxe perquè el veiés un moment.
J.F.: I a Barcelona, acabada d’operar, el vaig veure uns altres cinc minuts al Liceu.
¿Com van acabar a Barcelona?
A.F.: Jo volia una segona opinió i vaig contactar amb Neurocirurgia de l’Hospital de la Vall d’Hebrón. Em van dir que calia operar-la tant sí com no. Però la Judith cobra la pensió no contributiva; jo, la de dependència, i el meu marit és cambrer. Així que vaig vendre tot el que tenia. Vaig demanar ajuda a la Diputació i a la Junta d’Andalusia, que em van dir que no tenien diners. L’ajuntament em cedia el teatre per a una gala benèfica, però havia de vendre 700 entrades –no vaig arribar a 400– per aconseguir els 2.100 euros per portar-la a Barcelona. Encara sort que el poble em va recolzar.
“La Diputació i la Junta d’Andalusia
em van dir que no tenien diners per ajudar-me”, lamenta la mare
I que van aconseguir ser hostes de la Casa Ronald McDonald, a dues passes de la Vall d’Hebrón.
A.F.: ¡Entrar fa 10 mesos a la casa va ser com arribar al paradís! A més, els metges de la Vall d’Hebrón ens donen molta seguretat i conviure amb altres famílies en la meva situació ens reconforta. He après a pensar en present.
¿Els queda gaire temps d’estada?
A.F.: Ens queden uns altres 10 o 12 mesos. Hi ha zones del crani de la Judith que no tenen os i la pell es pot deteriorar. Ara li estan fent uns extensors per donar-li més cavitat a la zona frontal.
Expressin un somni.
Notícies relacionadesJ.F.: Que vingui a visitar-me Antonio Orozco i que McDonald’s instal·li a la casa un expenedor de McFlurries.
A.F.: Que la Judith guanyi qualitat de vida, tornar a casa i que la Junta d’Andalusia em digui per escrit per què van eliminar l’ajuda per desplaçament amb finalitats assistencials fora de la comunitat. No per mi, sinó pels que vinguin després.
