Núria Marquès: "La meva mare em va ficar a l'aigua amb nou mesos"

Campiona. Lluitadora. Optimista. Perseguidora d’esforç i il·lusió. Sempre positiva. Incansable. Així és Núria Marquès Soto (Barcelona, 1999), la millor nedadora discapacitada, tot i que aquest últim adjectiu és absurd. I simpàtica. No deixa de somriure mentre recorda el seu palmarès, tot i que li costa precisar entre tanta medalla. Aquí teniu una nostra mínima de la seva grandiositat a la piscina: en els Jocs Paralímpics del Brasil (2016) va aconseguir la medalla d’or en els 400 metres lliures i la de plata en els 100 esquena.  I el desembre passat va tornar a triomfar en els Mundials de Mèxic. La setmana que ve se’n va a Dublín a buscar més medalles en els Europeus de natació adaptada.

 

¿Com s’arriba a ser medallista paralímpica? 

Ha sigut molt dur. Aquest any estava fent, a més, el batxillerat científic. La meitat del dia estudiava i l’altra meitat entrenava, com ara. Vaig arribar a Rio i vaig competir el primer dia. Vaig sortir a donar-ho tot, després d’un any entrenant-me. Vaig guanyar l’or per només dues centèsimes. Va ser increïble. No podia dormir de l’emoció.  Amb el meu entrenador ens vam posar a plorar.

A la tornada la van rebre amb honors.

Em demanaven autògrafs. Vaig haver de deixar el mòbil. No paraven de felicitar-me. Però el millor va ser quan vaig tornar al meu poble, Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), on em van portar a la plaça i vaig veure en un vídeo com els veïns havien seguit els Jocs de Rio.

Va començar a nedar de ben petita.

Amb nou mesos la meva mare ja em va posar a l’aigua i als tres anys vaig fer el meu primer curset de natació. Als meus pares, els metges els van aconsellar que nedés. El fèmur esquerre no em creixia i als vuit anys em van amputar el peu. Ara tota la família ens hem enganxat a la natació. Fins i tot el meu germà fa waterpolo.

La discapacitat llavors no limita.

A mi la discapacitat m’ha donat tot el que tinc. Sense ella no hauria arribat a uns Jocs. També m’ha donat moltes altres coses: amics, bons resultats en natació, experiències... I veure que una persona amb discapacitat pot fer de tot. He esquiat i he fet vela. Si vols, pots. Tot i que també és veritat que és diferent néixer així que tenir un accident quan ja ets adult.

I l’esport ajuda. 

És una de les vies per superar la discapacitat. Fer esport ajuda a tot. A aprendre valors, a créixer com a persona, a ser constant. Jo tinc clar que si algun dia deixo la natació d’elit, continuaré nedant.

¿A què pensa dedicar-se?

Estic estudiant Fisioteràpia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vaig pensar estudiar Inef per ser entrenadora. Però he vist que la figura del ‘fisio’ és molt important. Es comparteixen moltes coses amb ell. A mi m’aporta molt. Un traumatòleg no té tant contacte amb el pacient com un fisioterapeuta. A més, amb la fisioteràpia em podré dedicar professionalment a una cosa que té sortides fora de l’esport, per si em canso d’aquest món. I tinc la facultat a prop d’on m’entreno.

 

El seu ‘fisio’ és al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. ¿Quant s’entrena?

Sis hores al dia. Dos al matí, dos al migdia i dos a la tarda. Hi ha dos dies a la setmana que menys. I el diumenge, no.

¿Un entrenador ha de ser dur?

Sempre ha de donar tocs d’atenció per si tens una davallada. Et manté a ratlla quan tens un mal dia. També t’anima. Si no vols entrenar, sí que et fot canya. Durant l’entrenament, ajuda a fer les coses bé. I fora de l’aigua et recolza. Tot i que, si no arribes a l’hora, també et renya. Et fa veure que no et pots quedar a la teva zona de confort. I això va molt bé.

A l’aigua, quan competeix en una prova important, en uns Jocs, ¿en què pensa?

A anar fort, a donar-ho tot, a treure tota la força. Tens moltes sensacions. En l’entrenament és diferent. Penses més en la tècnica, en com posar les mans o el peu.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Els seus pares sempre han estat al seu costat.

Sempre els ho agrairé. Són els que em porten a entrenar cada dia, a totes hores. Els que sempre m’animen a seguir.