Gent corrent
Andrés Lübbert: «Al meu pare el van torturar per convertir-lo en un assassí»
La policia de Pinochet va sotmetre Jorge Lübbert a un brutal experiment de deshumanització. Ho desgrana al documental 'El color del camaleón'
jcarbo44933219 andres lubbert180907140649
–El seu pare, Jorge Lübbert, guardava silenci absolut sobre el seu passat a Xile. Havia format família a Bèlgica i era càmera de Javier Solana –llavors cap de l’OTAN– en zones de conflicte. Mai va parlar en castellà als seus fills. Al menor, Andrés (Lovaina, 1985), allò no li quadrava. Va viatjar a Santiago, va indagar i va saber que, el 1977, la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA) d’Augusto Pinochet –dimarts es compleixen 45 anys del cop d’Estat– el va entrenar per ser un torturador.
–¿Li pesaven les sospites?
–Vaig créixer amb la idea que el meu pare era un dels 200.000 xilens que van fugir del règim. Ell no volia explicar, i em vaig obsessionar a buscar la veritat. Quan tenia 19 anys vaig viatjar a Santiago per provar de trobar respostes pel meu compte. Em consumia la inquietud. “¿Va matar algú?” –em preguntava–. “¿Va fer mal a altres persones?”.
–¿Què va descobrir?
–Que la DINA va voler veure si podia convertir en assassí a una persona normal: ell era un dibuixant tècnic de 21 anys que treballava per a Telefónica. Va ser objecte d’un experiment de deshumanització molt sofisticat.
–¿Per què ell? La seva família era més aviat d’esquerres.
–Telefónica estava controlada pel servei d’intel·ligència; un veí seu era guardaespatlles de Pinochet i era al capdavant de l’Escola de Paracaigudistes, i el germà d’un amic era un militar format a l’Escola de les Amèriques. Alguna cosa van veure en ell.
–Podia haver dit: “No”.
–Des del primer moment li van dir que, si oposava resistència, matarien la seva família. Va ser un ostatge, sotmès a un mètode de manipulació psicològica, segons les meves investigacions, importat dels EUA.
¿En què consistia?
–El van enterrar viu, el van lligar a una llitera amb un mort dessagnant-se a sobre durant tota una nit –”acostuma’t a la mort”, li van dir–, l’obligaven a veure pel·lícules violentes mentre sonava música clàssica... Van provar de treure el que hi havia en ell d’humà perquè no sentís res i fos capaç de ser un assassí.
–¿Va arribar a... actuar?
–No. Va aguantar cinc mesos i, en el moment en què li van demanar abandonar la seva família i adoptar una altra identitat, va demanar ajuda a l’ambaixada alemanya –el meu besavi era alemany– i el 1978 va fugir a Berlín Oriental, on vivia el seu germà Orlando. Més tard va saber que la policia secreta xilena el perseguia –la Stasi també el vigilava–i, després d’esborrar el rastre, es va instal·lar a Bèlgica.
–Llavors, no es comprèn el seu silenci.
–En termes terapèutics, el primer que cal fer és 'vomitar', altrament és una ‘infecció’ que s’encomana a les següents generacions. A l’arribar a Alemanya va fer anys de teràpia, i va callar. Jo vaig saber la història perquè el seu psiquiatre, Jorge Barudy, va entregar l’informe al meu oncle Orlando i ell me'l va passar a mi. Em va deixar totalment confós.
–¿Ell sabia que vostè ho sabia?
–No. Ell va començar a parlar fa sis anys, quan vaig començar a rodar el documental ‘El color del camaleón’ [l’11 i el 12 de setembre es projecta a la Filmoteca de Catalunya].
–¿Com va aconseguir que parlés?
–Insistint. De vegades va arribar a resultar frustrant. Es protegia tot el temps. Vam anar a rodar a Alemanya i, després de cinc dies de treball, em vaig adonar que no m’havia explicat res i em vaig enutjar molt. Vaig prendre el control de la història i, de sobte, es va deixar anar. El procés ens va fer bé al meu pare, a mi i a la nostra relació.
Notícies relacionades–¿Què fa ara el seu pare?
–És camarògraf de Jean-Claude Juncker. Sempre va saber espavilar-se en entorns de violència. Imagino que s’ho va quedar dins i va voler transformar-la en una cosa bona. És un supervivent, tot i que encara té la paranoia que el persegueixen.
