Richard Twagirimana: "Compartíem una panotxa entre 10 germans"

¿Què fa un sacerdot d’un país africà fuetejat per la pobresa i la violència a Badalona? La falta de vocacions ha portat religiosos com Richard Twagirimana (Burundi, 1972) a atendre parròquies catalanes. Acostumat a escoltar els altres durant hores, el somrient vicari de l’església de Santa Maria de Badalona accedeix aquesta vegada a parlar de si mateix.

¿Com li he de dir? ¿Richard, mossèn, vicari?

Vicari no, ¡sisplau! La gent em diu Richard i ja està [riu].

¿Podria descriure el paisatge de la seva infància?

Vivia a Burundi amb els meus pares i 10 germans. Teníem una casa petita, de fusta i tova, i conreàvem la terra. Allà creix blat de moro, blat, moniatos, plàtans, mongetes... i cada família té una plantació de cafè i te. La meva mare ens ensenyava a compartir el poc que teníem. De vegades compartíem una panotxa entre tots 10.

¿Com es comparteix una panotxa entre 10?

Els grans de la panotxa formen unes línies i cada germà triàvem una línia per torns, sense queixes.

Malgrat tot va poder estudiar.

El meu pare ens premiava per estudiar. Quan era el primer de la classe em donava uns diners amb què em podia comprar uns pantalons curts.

La guerra va interrompre els seus estudis.

Estava a batxillerat quan va esclatar la guerra, el 1993. Vaig fugir de nit a Tanzània, caminant, perquè t’obligaven a matar els teus companys o fins i tot la teva pròpia mare si no era d’una ètnia determinada. A l’escola del meu germà van tancar els alumnes en una gasolinera i els van cremar vius. Ell es va salvar saltant per una finestra.

Al cap d’un any va tornar a Burundi, va estudiar Filosofia i Teologia i es va ordenar sacerdot.

El meu pare era catequista i jo volia ser sacerdot des dels 6 anys. A Burundi un sacerdot fa de tot, sobretot de psicòleg. Ets al despatx de sis del matí a sis de la tarda i tens mil persones esperant per parlar amb tu. El mer fet de parlar ja els ajuda i si hi ha un problema familiar intentem resoldre’l. Allà la gent escolta més el mossèn.

El 2010 va arribar a Badalona a través d’un conveni entre bisbats. ¿La gent es va sorprendre al veure’l?

La gent s’acostuma ràpid a un sacerdot. Al principi em donaven la benvinguda i em preguntaven d’on venia i què volia fer. Però jo no parlava ni castellà ni català i només se m’ocorria somriure. Sense la paraula et sents completament aïllat i trucava cada dia a casa meva per parlar amb algú.

¿S’ha curat la nostàlgia?

Quan vaig aprendre la llengua i vaig poder comunicar-me, em vaig anar adaptant a poc a poc. Però torno a casa almenys una vegada a l’any per estar amb els meus pares i els meus germans: ho necessito. 

¿Què aporta que el distingeixi d’un sacerdot local?

No ho sé. Dono el que tinc per la meva experiència i segons tingui la inspiració. Escolto, llegeixo i estudio per poder orientar les persones. Cadascú tenim els nostres propis dons.

¿Quin és el seu?

Ningú m’ho ha dit i per tant no ho puc saber [riu]. Però els joves diuen que se senten a gust parlant amb mi.

¿Li han sorprès les desigualtats que ha vist aquí?

A Burundi ens arriba roba de Càritas i pensem que és perquè aquí en teniu de sobres, que no us falta de res. Hi ha coses molt bones, com la sanitat, però mai hauria imaginat que aquí veuria gent venint a buscar la mateixa roba de Càritas. ¿Com és possible aquest nivell de consumisme quan hi ha gent que no té res? ¡Han entrat a robar més de 10 vegades a la parròquia!

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

¿Què diu la seva família quan els explica aquestes coses?

No ho puc explicar. No em creurien.