Costis Mitsotakis: «Vaig ser l'únic que no va guanyar el Gordo, però la meva sort va canviar»

–Fa just set anys, el Gordo va tocar a tots els veïns de Sodeto, un petit poble dels Monegros. A tots menys a un, Costis Mitsotakis d’Atenes, un documentalista de tresors enfonsats que es va instal·lar al municipi al 2004 (per amor). Aquell 22 de desembre, en comptes de fer nusos en una corda, va agafar la càmera i va gravar el galimaties. I ha continuat registrant les vides dels afortunats durant 2.555 dies. Estrenarà el resultat, ‘Cuando tocó’, davant dels seus conveïns el desembre del 2019. 

 

 

–Aquell 22 de desembre es va sentir l’home més infeliç de l’univers, imagino.

–Al no ser espanyol, no entenia tant d’enrenou. Visc a un quilòmetre del centre del poble, vaig agafar la càmera i vaig anar cap allà. Vaig pensar que els hauria tocat 5.000 o 10.000 euros, que tot allò era una exageració.

–Van tocar uns 14 milions d’euros repartits en 140 bitllets.

–Era la primera vegada que li tocava a un poble sencer. La primera que el pot era doble. La primera en què la senyora de l’Associació de dones de fer feines de Sodeto que s’encarregava de comprar el mateix número i repartir les participacions casa per casa, va canviar el número sense consultar. L’última vegada que no s’havia de pagar a Hisenda. ¿Casualitat?¿Causalitat?

–¿Que creu?

–Crec que el que ha de passar, facis el que facis, passa. També que si vols rebre bé, has de donar bé. En tot cas, vaig decidir gravar un documental sobre Sodeto.

–I va tenir sort d’una altra manera

. –Quinze dies després del sorteig va aparèixer per allà el ‘New York Times’, sense saber que havien guanyat tots menys un –jo–, i que havia gravat la bogeria col·lectiva. L’1 de febrer del 2012 va sortir l’article –¡en portada!–, amb la foto d’uns avis jugant al ‘guiñote’ al bar. I es va desencadenar el caos.

–¿En quin sentido?

–Només de Grècia vaig tenir 120 trucades, i vaig apagar el telèfon. No obstant, un parell de dies després vaig rebre un correu electrònic d’un productor de Dinamarca, Lars Tang Sorensen, que volia involucrar-se en el meu documental. Han passat set anys i som els millors amics.

–Però el documental no ha vist la llum.

–El meu pla inicial era estrenar-lo el 2013, però Sodeto és un poble de colons, 75 famílies que només coneixen l’entorn agrícola. Tenia davant de mi un experiment social que no podia desaprofitar. Vaig aconseguir inversors de vuit països i he anat filmant l’evolució. Tinc unes 50 hores de material.

–¿S’han ofert a explicar intimitates?

–Pensen que soc algú molt estrany perquè no tinc animals ni camp, però confien en mi. Alguns no entenen per què trigo en mostrar-los el resultat. Per això, cada cert temps, fem una reunió i els tranquil·litzo.

–¿Sortirà un retrat feliz?

–Hi ha una mica de tot.

–Vostè va veure com sobrevolaven els voltors després de la notícia del premi.

–Sí. Però no van aconseguir gran cosa. A Sodeto tenien les coses molt clares. Molts estaven fins al coll amb els préstecs sobre el regadiu i se’ls van poder treure de sobre. El canvi més cridaner és que van sentir alleujament.

–Algun canvi més hi haurà hagut.

–Potser, el que sí que he notat és que abans les claus estaven per fora de les portes i ara estan per dins.

–¿Ningú es va comprar una extravagancia?

–Un cotxe més de luxe, potser. Algun viatget. Però la compra número u han sigut tractors.

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

–¿Algú li va donar alguna engruna?

–Dos veïns van tenir un gest, sí.