Maria Barceló: "Necessitem que ens recullin als fills o el seu destí serà el carrer, la presó o el cementiri"

És monja, fuma amb ànsia, riu a grans riallades i té rock dur com a so del mòbil. Maria Barceló (Ribes de Freser, 1958) és ‘la tieta’ de l’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta (www.afatrac.org), una entitat que acull mares (i un pare) desbordades per un comportament molt conflictiu i puntualment violent dels seus fills al qual el sistema no dona resposta.

¿Per què es va fer monja?

¡Era l’últim que m’hauria imaginat! Vaig estudiar infermeria i als 20 anys vaig viatjar a Itàlia, on vaig conèixer la comunitat de Bose, l’únic monestir amb homes i dones de totes les confessions cristianes. Estava confusa i suposo que aquella vida va encaixar amb el que buscava.

Ara està fora del monestir.

Tècnicament estic ‘extra domus’. He viscut allà 36 anys, però ara visc a Sabadell i torno només tres vegades a l’any. El meu germà va morir d’un infart el 2009 i la meva cunyada, el 2012. Van deixar tres fills: la més gran, de 20 anys, i dos nois, adoptats de Colòmbia, d’11 i 12. Un mes abans de morir, la seva mare em va dir: “Si em passa alguna cosa, cuida els meus fills”. Amb una altra tia ens en vam fer càrrec, però per a mi és com si els hagués parit jo.

¿Quan es van adonar que alguna cosa no anava bé?

Els dos petits han tingut problemes de salut mental, però sobretot el petit. Li van diagnosticar TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat), però després de diversos episodis de conducta violenta vam veure que era una cosa més greu. Llavors va començar un pelegrinatge per institucions, treballadors socials, hospitals, centres de menors...

En aquest pelegrinatge va coincidir amb diverses famílies i amb Montserrat Boix, que el 2016 va fundar Afatrac.

A part de consolar-nos i fer pressió política, l’associació ajuda a conèixer i a entendre aquests joves. Alguns tenen TDAH, Asperger, alcoholisme fetal... Moltes problemàtiques són genètiques però més enllà del diagnòstic tenen un comportament tan disruptiu que fa impossible la convivència. Jo de vegades em quedo amb algun per donar un respir a les famílies.

Vostè els coneix bé. ¿Com són?

Són molt macos i no tenen cap discapacitat aparent, però no encaixen a l’escola i trobar feina és un desastre perquè no són constants i necessiten límits. Molts comencen a consumir cànnabis i alcohol molt aviat i després són els seus brots violents. Tota la seva vida és una successió de fracassos i tenen l’autoestima baixíssima.

¿Què hi diu l’administració?

La xarxa de salut mental de Catalunya és molt extensa però ells es queden sempre fora perquè no compleixen els criteris o el perfil. Les famílies estem desesperades buscant ajuda, però no hi ha res per a ells perquè no es valora que els seus trastorns siguin greus.

Vostè encara té la cicatriu d’un cop.

La malaltia els porta a fer coses que després lamenten molt. Vaig posar una denúncia i esperem el judici, però si ell es compromet a anar al psiquiatre i a treballar la retiraré.

Les famílies solen silenciar aquests episodis i quan surten a la llum es jutgen a la lleugera.

La societat, fins i tot els seus propis parents, pensen que són uns brètols mal educats, per això les famílies no ho expliquen, perquè no les estigmatitzin. Et sents molt sola. Això està passant en famílies que han criat els seus fills amb molt d’amor i que estan pendents d’ells. Pot ser que hi hagi algun brètol, però els nostres fills estan malalts i tenen dret que els cuidin.

Notícies relacionades

La filla de la dona assassinada a Banyoles admet el crim en una nota

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

¿Què demanen com associació?

Que això que ens passa ho conegui tothom, que es faci formació en el sector de la salut, l’educació, la justícia i la seguretat i que es reconegui que els nostres fills tenen un trastorn greu. Necessitem que ens els recullin, perquè si no el seu destí és el carrer, la presó o el cementiri.