Eva Villaver: «L'evolució de la vida a la Terra està marcada per la Lluna»

Eva Villaver és una persona curiosa. Ho és des de petita, quan es preguntava constantment pel funcionament de les coses. Al cap dels anys, es va adonar que hi havia dues vies per obtenir respostes: la filosofia i la física. Va optar per la segona. Doctora en Astrofísica i especialista en la mort d’estrelles, Villaver ha treballat per a la NASA i per a l’Agència Espacial Europea. Professora a la Universitat Autònoma, acaba de publicar el seu primer (i fascinant) llibre, ‘Las mil caras de la Luna’ (Harper Collins), on dissecciona el nostre satèl·lit de forma tan rigorosa com entretinguda.

La Lluna i la Terra són “una parella de ball sincronitzada”. Però el nostre satèl·lit s’allunya cada any tres centímetres. ¿Què passarà?

La sincronització, precisament, provoca aquest allunyament. Aquest joc de forces gravitatòries fa que la Lluna es vagi allunyant. Es distanciarà tant que la velocitat de rotació del nostre planeta també es modificarà. És influència mútua. Però tinguem en compte un altre temps important per a la Terra: l’evolució del Sol. I això sí que és un període de temps més curt. A més, estem en trajectòria de col·lisió amb una galàxia propera que es diu Andròmeda.

No ens espantem. ¿S’acabarà l’univers?

¿Què és acabar? En ciència tot és transformació. No hi ha final perquè una cosa es transforma en una altra. El que sí que s’acabarà és l’estructura del sistema solar tal com és ara. Al nostre sistema solar li queda un temps de vida perquè el sol esgotarà el seu combustible.

Nosaltres no ho veurem. Ni els fills dels nostres fills, ¿oi? Falten

milers de milions d’anys encara. Podem estar tranquils.

El seu nebot afirma que la Lluna és més a prop que Múrcia perquè la Lluna es veu i Múrcia no.

Els nens que es plantegen coses increïbles. Nens i nenes de cinc anys et pregunten coses gens òbvies. Per exemple, com s’ha format la Lluna. És més fàcil contestar que per què brilla.

La Lluna plena, de nit, és 14.000 vegades més brillant que Venus. ¿Per què brilla tant?

Perquè és un mirall que reflecteix la llum del Sol. La Lluna no té llum pròpia.

La Lluna és llum en la foscor. Això és una cosa que sempre ha fascinat a l’ésser humà.

És una de les coses que fa que ens fascini. També que és l’únic cos celeste del qual veiem la seva superfície. Té un moviment que al principi era difícil d’entendre. I té fases.

Els estudis científics han demostrat que la Lluna no té poder per causar desordres mentals. Però el 1995 es va realitzar una enquesta entre el personal sanitari i el 85% afirmava que la gent actua de forma estranya quan hi ha lluna plena. Al llibre també desmunta el mite que els llops udolen a la Lluna.

Quan l’ésser humà té una creença sobre alguna cosa, tot el que veiem ho confirma. Però la ciència està per oferir dades. Ens aporta estructura mental, una manera d’enfrontar-nos a la realitat de les coses, de no creure’ns el que ens diuen. I no em refereixo només a la ciència, sinó al dia a dia: el que veus a les notícies o el que t’expliquen al carrer. La ciència contribueix a no deixar-nos enganyar, a tenir una visió crítica de la realitat. Però hi ha un problema: la cultura està valorada, a la gent li fa vergonya reconèixer que no sap qui és un escriptor o escriptora coneguda. Però no té problemes en reconèixer la seva ignorància científica. Hauríem de començar a canviar això. Vivim en societats tecnològiques. La ciència és el que mou la societat. Si no sabem les coses bàsiques estem a mercè de qualsevol venedor de ‘crecepelo’.

És bastant emocionant descobrir, gràcies al seu llibre, que cada dia penetren en l’atmosfera cinc tones de material extraterrestre. Per sort, només són grans de sorra.

És que no estem aïllats. Estem en una galàxia que es mou i que interactua.

Dels 400 quilos de material lunar que va portar la tripulació de l’Apollo 11 hi havia una roca antiga de la Terra. Allò va suposar un abans i un després.

Abans d’això no sabíem de què estava feta la Lluna. Només sabíem la seva densitat. Al fer anàlisi del material es va comprovar que la Terra i la Lluna tenen la mateixa composició química. A partir d’allà es va desenvolupar la teoria que un cos gran, de la mida de Mart, va xocar amb la Terra (“la prototerra”). L’impacte va provocar que, gràcies al material arrencat als dos cossos, es formés un disc al voltant de la Terra. A partir d’aquest disc es va formar la Lluna.

L’empremta física de Neil Armstrong continua allà. ¿No s’esborrarà mai?

No s’esborra amb res. A la Lluna no hi ha atmosfera. No hi ha erosió per vent ni aigua líquida. Les marques que van deixar els astronautes romandran visibles a la superfície lunar durant centenars de milers d’anys. Això sí que és deixar empremta.

Notícies relacionades

Tot el que podem aprendre de les teories de la conspiració

¿I si ningú va demanar anar a la Lluna?

A la Lluna li devem moltes coses. “Ens va ajudar a sortir del mar”, afirma al llibre. ¿Li devem la vida a la Lluna?

La vida, no. Però l’evolució de la vida a la Terra sí que està marcada per la Lluna. Entre la Terra i la Lluna hi ha una atracció gravitatòria que mou les grans masses d’aigua, però aquesta força també l’exerceix el Sol. Aquest fet va provocar que les maresmes i badies s’omplissin d’aigua i es quedessin buides. Hi havia peixos que es van quedar atrapats en aquestes basses. Quan aquestes basses es van quedar sense oxigen a causa de l’impacte de fulles, escorces i espores, només van poder sortir d’allà els peixos que podien sostenir pes en les seves aletes davanteres. Les seves aletes podien suportar pes perquè la Lluna els havia deixat atrapats en basses. Els nostres braços descendeixen d’aquestes aletes creades, en certa forma, per la Lluna.