Curats: victòries contra el virus

Des que la pandèmia mundial del coronavirus va arribar per quedar-se, la corba que més s’ha popularitzat i la que més atenció rep és la del degoteig de contagis, que a poc a poc es va suavitzant. No obstant, i molt a desgrat de la xifra de morts, hi ha motius per a l’esperança i l’alegria al veure una altra corba que creix imparable diàriament: la de les altes hospitalàries i els curats, que ja supera els 34.200 casos a Espanya i els 8.600 a Catalunya, segons dades del Ministeri de Sanitat. 

Perquè del coronavirus també se’n surt. No sense grans dificultats, però se’n surt. Ho sap Otilia Agustina, una àvia de 94 anys que va rebre l’alta el 25 de març passat, després de deu dies d’ingrés hospitalari a Santa Coloma de Gramenet. També ho sap Vicky Huerta (69 anys), que va rebre l’alta el 24 de març passat després d’onze dies ingressada i recorda amb afecte com les infermeres de l’Hospital de Bellvitge li deixaven amb els àpats notes amb missatges d’ànim com «¡vinga, campiona, te’n sortiràs!». 

El 26 de març passat també va obtenir l’alta hospitalària –després de vuit dies ingressada– Tere Gómez (53 anys), que traspua optimisme pels quatre costats i que explica que, durant la seva estada a l’Hospital de Mataró, es veia anant de festa amb els seus amics, per mirar de fugir del pessimisme a què l’arrossegava el seu positiu per Covid-19.

I tenen constància de què és superar el coronavirus Maria Àngels Roger (61 anys) i Josep Simó (62 anys), un matrimoni de Barcelona, que van entrar contagiats junts el divendres 27 de març i de la mateixa forma els van donar l’alta dimecres passat, 1 d’abril. 

Com Salvi Huix, un manresà de 54 anys a qui li van començar dient que no donava el perfil del coronavirus i va acabar tretze dies ingressat plantant cara al virus. Li van donar l’alta el 23 de març passat.

Simbolitzant la V de victòria des dels seus balcons, la bandera de l’esperança és la que enarboren l’Otilia, la Vicky, la Tere, la Maria Àngels, el Josep i el Salvi, sis d’aquests més de 8.600 catalans que s’han enfrontat al virus i l’han superat.

Tots sis passen actualment pels 15 dies de quarantena posteriors a l’alta hospitalària, aïllats de les mateixes famílies amb qui paradoxalment conviuen. En la majoria dels casos comparteixen preocupacions: com podran ajudar altres infectats en un futur pròxim partint de la seva experiència, o com es poden assegurar que, malgrat estar recuperats i tenir l’alta hospitalària, els seus familiars estan exempts del risc de contagi, sobretot quan des dels centres hospitalaris s’al·ludeix a una falta de mitjans quan demanen tests que ratifiquin el seu negatiu per Covid-19.

Hi ha vida després del virus, i, com a mostra, el crit optimista dels curats, que marca el camí a la resta de la societat en aquesta crisi sanitària sense precedents. Aquestes són les històries de com sis ciutadans anònims han lluitat contra el coronavirus i l’han vençut.

Otilia Agustina (94 anys): «Reso cada dia perquè tots es curin com jo»

Qualsevol lluita contra el coronavirus és admirable i qualsevol alta ha de ser celebrada, però si la protagonista s’acosta al segle de vida encara resulta més emotiu. Otilia Agustina, una entranyable àvia de 94 anys del barri de Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), va plantar cara a la malèfica bestiola i la va derrotar. Tenia les pitjors patologies prèvies possibles (asma i bronquitis crònica), però va tirar endavant amb punt d’honor.

Va anar a urgències de l’Hospital Esperit Sant diumenge 15 de març i ja no en va sortir fins al 25 de març passat. Va estar vuit hores al box i dos dies després es va confirmar el seu positiu per Covid-19. La família –tres fills, quatre nets, tres besnets– va témer la seva mort, però tots van empènyer. Després d’11 dies d’ingrés va rebre l’alta. L’alegria va ser immensa. «Cada dia reso perquè això s’acabi i tothom es curi com jo. No perdeu mai l’ànim, sisplau», aconsella des del seu domicili. Tot un exemple de valor i coratge.

Vicky Huerta (69 anys): «Les infermeres em deixaven missatges d’ànim amb els àpats: ‘¡Vinga, campiona!’»

De totes les situacions com a malalta de coronavirus que explica Vicky Huerta (Barcelona, 1951), n’hi ha una que oscil·la entre l’anècdota i l’atac a la seva dignitat. Va passar després que el 14 de març passat a les 6:00 h de la matinada li comuniquessin el positiu per Covid-19. Va ser llavors, quan la volien traslladar a la unitat d’Oncologia de l’Hospital de Bellvitge –està en tractament de càncer de mama, el que reforçava el seu risc contra el virus–, i just abans de pujar a l’ambulància, asseguda a la cadira de rodes, quan va dir que tenia molt fred, però el seu interlocutor seria un infermer més gelat que ella. «Va ser denigrant: l’infermer no s’atrevia a tocar-me i posar-me la manta per si es contagiava i gairebé caic de la cadira. Es palpava la seva por».

A Vicky Huerta li van donar l’alta el 24 de març i passa aquests quinze dies de quarantena posthospitalària a casa del seu fill a Gavà, ja sense símptomes. A part del tràngol del seu ingrés, Huerta només té paraules d’agraïment per a l’atenció que va rebre. Per exemple, recorda amb afecte el tracte de les infermeres, a les que no reconeixeria pel seu aspecte perquè anaven tapades fins a les celles però sí per la seva veu. «Amb els àpats que em portaven em deixaven notes amb missatges d’ànim: ‘¡Vinga, campiona, te’n sortiràs!’. Crec que gràcies a elles ara no necessito un psicòleg».

Tere Gómez (53 anys): «Una doctora em va dir: ‘T’has estat morint però t’has rentat la cara i has tirat endavant’» 

A Tere Gómez (Mataró, 1966) la boca ja no li fa gust de metall. Està bé. Una mica afònica per haver vomitat molt, però bé en general, malgrat que des que li van donar l’alta el 26 de març passat només veu el seu marit i els seus fills per Skype. El seu marit i els seus fills viuen a la planta baixa de la casa unifamiliar.

«Quan estava ingressada, jo m’imaginava anant de festa amb els meus amics amb una cerveseta davant... em vaig fer el meu món per no abaixar la guàrdia», recorda Gómez, que traspua optimisme pels quatre costats.

Al rebre l’alta després de superar el coronavirus, el personal de l’Hospital de Mataró, «la nostra salvació», diu, li va fer un passadís d’aplaudiments. Abans de marxar, una doctora li va dir: «El que m’ha agradat de tu és que t’has estat morint, però que t’has rentat la cara i has tirat cap endavant».

Maria Àngels Roger (61 anys) i Josep Simó (62): «Amb el coronavirus ens hem adonat que no som res»

Ja ho diu una de les frases típiques de qualsevol casament a l’altar: fidelitat en la salut i en la malaltia. Justament això han acomplert Maria Àngels Roger (61 anys) i Josep Simó (62), un matrimoni del barri de les Tres Torres de Barcelona que ha combatut durant 17 dies contra una pneumònia perifèrica causada pel Covid-19.  Van entrar junts a l’Hospital del Mar divendres 27 de març i en van sortir de la mateixa forma dimecres passat. Junts.

La febre i la diarrea van ser els símptomes que van despertar l’alerta en una parella sana i esportista que va emmalaltir alhora i que encara no sap on es va poder produir el contagi. Sense tos ni problemes respiratoris greus van anar passant els dies fins que una matinada es va precipitar tot i van dir ‘prou’.

A l’hospital de l’avinguda Diagonal van rebre un tracte «exquisit» i van comprovar la duresa de la pandèmia. «Un doctor va morir. És un virus molt traïdor. T’ofegues i et mors en uns minuts. Només s’assembla a un atac nuclear», resumeix Roger.

Salvi Huix (54 anys): «Els malalts som els grans oblidats d’aquesta crisi»

El dia que van traslladar Salvi Huix (Manresa, 1966) a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, la responsable de rebre els pacients va esbroncar els sanitaris de l’ambulància: «Aquest home no dona el perfil del coronavirus». El mateix dia, 10 de març, Huix ingressava al centre hospitalari, on al cap de sis dies donaria positiu per Covid-19. No li donarien l’alta fins al 23 de març passat.

Després de diverses proves a l’arribar a l’hospital, finalment li van fer el test del coronavirus i als sis dies li van comunicar el positiu. ¿Com es va sentir? «¡Em van treure un pes de sobre! Perquè, si no era coronavirus, ¿què cony tenia?».

Molt crític amb la «nefasta» gestió sanitària del coronavirus però agraït al personal sanitari, Huix afirma que «els malalts en som els grans oblidats». «Vaig patir físicament, però no mentalment perquè estava convençut que em recuperaria», afegeix. ¿Què els diria als altres contagiats? «Ho passareu malament, però us en sortireu. No feu esforços inútils i sigueu positius».