Vicky Huerta: «Les infermeres em deixaven missatges d'ànim al menjar: '¡Som-hi, te'n sortiràs!'»

De totes les situacions com a malalta de coronavirus que explica Vicky Huerta (Barcelona, 1951), ara aïllada a casa del seu fill després de la seva alta hospitalària, n’hi ha una que oscil·la entre l’anècdota i l’atac a la seva dignitat. Va passar després que el passat 14 de març a les 6.00 h de la matinada li comuniquessin el seu positiu per Covid-19

Va ser llavors quan l’anaven a traslladar a la unitat d’Oncologia de l’Hospital de Bellvitge –està en tractament de càncer de mama, el que reforçava el seu risc davant del virus–, i just abans de pujar a l’ambulància, asseguda a la cadira de rodes, va dir que tenia molt fred, però el seu interlocutor seria un infermer més gelat que ella. «Va ser denigrant: l’infermer no s’atrevia a tocar-me i posar-me la manta per si s’encomanava i gairebé caic de la cadira. Es palpava la seva por».

El 5 de març va ploure, Huerta es va mullar i a la nit va notar que havia agafat fred. Va tenir la mateixa sensació els cinc dies següents fins que la febre li va pujar a gairebé 38º. «No tenia tos, però em feia mal el coll; no era com unes angines, sinó que em coïa, i després em va començar a fer mal el pit i vaig perdre gust i olfacte».

Com que el 13 de març seguien els símptomes, va trucar al 061, que va parar primer a casa seva i després a l’Hospital de Bellvitge, ja amb ella a l’ambulància. «Al ser pacient de risc ho van veure molt clar», recorda Huerta, que no guarda un bon record del ball de boxes a la seva arribada a l’hospital: «Vaig acabar en un que era un ‘zulo’; allà ho vaig passar molt malament perquè escoltava com els metges parlaven de ‘probable’ respecte que cada pacient pogués estar infectat».

Agraïment a les infermeres

El mateix dia 13, dues doctores van comentar a Vicky Huerta que no creien que fos coronavirus: «Fa pinta de ser una cosa vírica, em van dir». L’endemà de matinada un metge li confirmaria el positiu i li oferiria un tractament experimental que el seu cos va acabar assimilant bé.

A part del tràngol del seu ingrés, Huerta només té paraules d’agraïment per a l’atenció que va rebre en la unitat d’Oncologia, on no va percebre falta de recursos ni col·lapse «perquè vaig ser de les primeres i encara estaven preparats».

Per exemple, recorda amb afecte el tracte de les infermeres, a les que no reconeixeria pel seu aspecte perquè anaven tapades fins a les celles però sí per la seva veu. «Als menjars que em portaven em deixaven notes amb missatges d’ànim: ‘¡Som-hi, campiona, sortiràs d’aquesta!’. Crec que gràcies a elles ara no necessito psicòleg».

«Diria a altres malalts que molts ànims, que te’n surts de tot»

A Vicky Huerta li van donar l’alta hospitalària el 24 de març: estava previst que sortís un dia després, però, ja que ja estava recuperada, el metge li va proposar a ella i la seva família deixar el seu llit lliure un dia abans perquè el col·lapse ja sí que començava a ser una realitat.

Notícies relacionades

Tere Gómez: «Una doctora em va dir: 'T'has estat morint però has tirat cap endavant'»

Salvi Huix: «Els malalts som els grans oblidats d'aquesta crisi»

Aquests 15 dies de quarantena posthospitalària Huerta els passa a la casa de la família del seu fill a Gavà, on ja sense símptomes rep diàriament en una habitació aïllada una trucada de l’hospital per conèixer el seu estat de salut. «El meu fill em deixa el plat de menjar a la porta i jo surto a recollir-lo per menjar a la meva habitació», explica Huerta.

¿Què li diria als malalts que puguin llegir la seva experiència? «Que molts ànims, que te’n surts de tot». Ja fora de l’hospital i «amb moltes ganes de fer coses», Vicky Huerta es troba bé però no es treu del cap el seu marit, a qui fa dues setmanes que no veu. «Vull que em tornin a fer la prova per assegurar-me del negatiu, però em diuen que no saben si podran perquè no tenen mitjans». Al seu marit li va donar un ictus fa un temps i està operat del cor. Ella viu ara amb la por de poder encomanar-lo.