Tere Gómez: «Una doctora em va dir: 'T'has estat morint però has tirat cap endavant'»

Tere Gómez (Mataró, 1966) ja no té gust demetall a la boca. Està bé. Una mica afònica per haver vomitat molt, però bé en general malgrat que des queli van donar l’altael 26 de març passat només veu el seu marit i els seus fills per Skype. El seu marit i els seus fills viuen a la planta baixa de la casa unifamiliar.

En el testimoni de Tere Gómez hi ha una història dins la història, que va sobre com creu ella que va poder encomanar-se del coronavirus. Una hipòtesi. A finals de febrer, Gómez es va assabentar que l’Antonia, una amiga de la infància i ara cocaïnòmana, la donaven per morta. En col·laboració amb les autoritats la va acabar trobant: estava en una ‘casa okupa’ de Mataró amb el fèmur trencat i se la van emportar a l’hospital. «Jo vaig estar uns dies cuidant-la... fins que em vaig començar a trobar malament. ¿Em vaig poder encomanar allà? Potser, no ho sé».

Tere Gómez va començar a trobar-se malament, amb malestar i febre, el 12 de març, dos dies després d’haver agafat fred caminant a primera hora del dia amb el seu marit. Tant a la farmàcia com a la seva mútua li van diagnosticar una bronquitis, «però el dia 16 ja tenia molta febre, i el 19 directament em moria: em venia febre alta cada nit i a la boca tenia gust de metall, de llauna, i això ja em va estranyar».

Al tornar a insistir a la mútua, aquesta vegada li van dir que podia seruna pneumònia i la van enviar a l’Hospital de Mataró, on directament la van aïllar. El protocol del coronavirus s’havia activat.

«El tractament va ser dur perquè tenia els pulmons molt tocats»

El mateix 19 de març, després de quatre hores aïllada en un box d’urgències, li van fer el test del coronavirus i va ingressar. Dos dies després, el 21, li van donar el resultat: positiu. «Em van preguntar si volia sotmetre’m a un tractament experimental que em podia anar bé i jo els vaig dir que el que calgués. Va ser dur perquè tenia els pulmons molt tocats i la medicació em provocava vòmits i diarrees, fins i tot amb sang», explica Gómez, que titlla l’atenció rebuda de «meravellosa». «Rara era l’hora que no entraven per preguntar com estava, sempre complint al peu de la lletra el protocol sanitari», afegeix.

De fet, una doctora li va dir que havia tingut sort perquè, al ser «de les primeres», no li faltaria res. Ni tan sols fer una amiga: va compartir habitació amb una companya de la qual parla meravelles.

El 26 de març li van donar l’alta. «Em van proposar la possibilitat de portar-me a l’Hotel Atenea de Mataró, però vaig dir que, al tenir possibilitats a casa, preferia deixar aquesta plaça per a qui la necessités de veritat», puntualitza Gómez, que aquests dies, ja sense febre ni malestar, aprofita per trucar totes les persones amb qui va compartir temps abans del seu ingrés per preguntar-los com estan.

Dos escenaris enfrontats: excepcionalitat i optimisme

A casa de Tere Gómez conviuen ara dos escenaris enfrontats. Un és el de l’excepcionalitat agreujada fins a com a mínim el dijous 9 d’abril: ella viu aïllada, tot es desinfecta i la vaixella habitual l’han canviat per una de plàstic que llencen diàriament. L’altre escenari és el de l’optimisme desmesurat de Gómez, voluntària implicada al seu barri de Mataró, Cirera, que ha rebut l’afecte dels seus veïns aquests dies.

Notícies relacionades

Salvi Huix: «Els malalts som els grans oblidats d'aquesta crisi»

Otilia Agustina, 94 anys: «Reso cada dia perquè tots es curin com jo»

«Quan estava ingressada a l’hospital, jo m’imaginava anant de festa amb els meus amics amb una cerveseta davant, amb la Lola i la seva paella acabada de fer... jo em vaig muntar el meu món per no abaixar la guàrdia. Quan la gent em preguntava com estava, els demanava que m’expliquessin acudits i coses positives; si a la tele sortien notícies sobre víctimes del virus, jo tombava el cap i em posava a veure el Doraemon»,recorda Gómez, que reconeix haver bloquejat al ‘Whatsapp’ uns quants contactes que li preguntaven si els podia haver contagiat.

Quan a Tere Gómez li van donar l’alta, el personal de l’Hospital de Mataró, «la nostra salvació», diu, li va fer un passadís d’aplaudiments. «Allà vaig tenir la sensació de dir: ‘Jo me’n vaig, ¿però i el que deixo aquí, Déu meu?’». Abans de marxar, una doctora li va dir: «El que m’ha agradat de tu és quet’has estat morint, però t’has rentat la cara i has tirat cap endavant».