Un gol que és de tots

El jugador acabava de donar amb el seu gol el primer Mundial de la seva història a la selecció espanyola. «A la meva filla li agrada el futbol com a mi l’arameu, però aquell dia es va sentir espanyola a França pel futbol, i després se li va passar», fa broma Ruiz sobre la pujada d’adrenalina que va provocar la victòria a la seva filla.

La facècia exemplifica una cosa més profunda: aquest mes de juliol es compleix una dècada no només d’un gol, no només d’un Mundial, no només d’una fita futbolística, sinó d’un fenomen que va transcendir el merament esportiu per inocular-se en la cultura popular d’una societat fins a explicar una part de la identitat de persones que, dos lustres després, recorden la nit de l’11 de juliol del 2010 com si fos ahir.

Així li passa a Mel Araujo (21 anys), integradora social, a qui tampoc li agrada el futbol i de fet critica el seu «mercantilisme» i les «desigualtats de gènere i socials» que hi perviuen, però que no obstant recorda viure la final del Mundial de Sud-àfrica als seus onze anys amb la brillantor als ulls de qui ressuscita una mica d’infància.

«Recordo la final del Mundial com un moment especial que vaig poder compartir amb el meu pare». Mel Araujo (integradora social)

La jove al·ludeix a la seva infantesa com una etapa «dura i difícil» en termes familiars, i precisament per això té gravat a la retina el simbolisme d’aquella tarda que va culminar amb el gol d’Iniesta. «Recordo la final del Mundial com un moment especial que vaig poder compartir amb el meu pare malgrat tot», rememora Araujo, que descriu amb tot luxe de detall com ella, la seva germana i el seu pare van preparar amb il·lusió el sopar per veure el partit junts.

El llegat de la dedicatòria a Dani Jarque

El llegat de la dedicatòria a Dani JarquePili Ruiz (54 anys) també té molt present el gol d’Iniesta a Johannesburg. Ruiz, presidenta del Club Esportiu Seagull Badalona, el primer equip del qual competeix a la Lliga Repte Iberdrola, la Segona Divisió Femenina, explica que va veure l’Holanda-Espanya a Carmona (Sevilla) juntament amb cinc persones més, «però quan va marcar Iniesta, entre les abraçades, la cridòria i els plors de l’emoció, en semblàvem 40».

La directiva posa en relleu la influència del Mundial, personificat en Iniesta i els seus valors, en el seu club. «Una cosa tan gran no s’havia viscut mai; la gent jove recordarà Iniesta tota la vida: les nostres jugadores, independentment que fos un home, volien ser com ell i portaven la seva samarreta», assegura Ruiz, que a més de presidenta juga a l’equip de veteranes del RCD Espanyol Femení, on a més va entrenar.

«Que recordés Dani Jarque quan va celebrar el gol el va fer més humà si és possible». Pili Ruiz (presidenta del Club Esportiu Seagull Badalona)

Tant Pili com Javier Ruiz emfatitzen que aquell 11 de juliol va passar una cosa que va fer d’Iniesta un fenomen amb recorregut més enllà del gol i el Mundial per si mateix: el seu gest amb el seu amic mort Dani Jarque. «Que recordés Dani Jarque quan va celebrar el gol el va fer més humà si és possible», afirma Pili Ruiz, a qui 10 anys després se li continuen posant els pèls de punta quan veu la moviola del gol.

«Als deu minuts d’acabar el partit, el meu fill Luis em va trucar i no vam parlar ni del Mundial ni de la selecció: Vam parlar d’Iniesta i el seu gest amb Jarque», afirma Javier Ruiz. Com a seguidor de la selecció i del futbol «antic, quan era futbol i els jugadors eren nobles», Ruiz no dubta a catalogar el gol d’Iniesta com el més important de la història del futbol espanyol. «Vaig sentir una alegria molt especial pel fet que el marqués ell; esportistes així, humils i cavallerosos, són imprescindibles en contextos de crisi de valors com l’actual».

Un gol al mig de l’abisme econòmic

Un gol al mig de l’abisme econòmicD’una altra crisi, la del 2008, plenament vigent durant el Mundial, parla Adrià Regàs (20 anys). Fa una dècada va veure el gol amb els ulls d’una criatura que ja es desvivia pel futbol –més, reconeix, després del pronòstic del ja mític Pop Paul– i avui el reviu amb els d’un estudiant de Periodisme que, igualment apassionat pel panorama futbolístic, somia narrar algun dia un gol així. «En aquell context de crisi econòmica, el Mundial va ser una manera que la ciutadania desconnectés: el gol d’Iniesta va arribar quan la gent necessitava una cosa així». 

«El 2010, el plena crisi, el gol d’Iniesta va arribar quan la gent necessitava una cosa així». Adrià Regàs (estudiant de Periodisme)

Ell el va veure als 10 anys amb dos amics en un bar de Viladecans (Baix Llobregat) on el va portar el seu pare, que seguia la final en una altra pantalla del local. «Recordo que els meus amics i jo vam saltar i cridar d’alegria quatre segons abans que la resta del bar, perquè l’altra tele anava amb una mica de retard», evoca entre rialles.

Una cosa significativa sobre el gol d’Iniesta és que la distància generacional que separa les mirades que fan la vista enrere per reviure’l es dissipa quan totes covergeixen en un punt de trobada: va ser més que un gol. «Moltes vegades busco a YouTube repeticions i narracions del gol, perquè em generen l’eufòria d’un moment únic», diu Adrià Regàs amb el mono de qui és addicte a una felicitat. «El Mundial va ser l’única competició esportiva que he seguit en la meva vida; aquell estiu va ser la il·lusió, la innocència, ens vam sentir orgullosos de formar part d’alguna cosa», conclou Mel Araujo.

«El gol i el Mundial van aconseguir que el país es ratifiqués: allò va generar un sentiment de pertinença». Javier Ruiz (assessor de qualitat de l’Hospital Sagrat Cor)

A aquesta transcendència es remet Javier Ruiz quan traça un paral·lelisme –«van marcar un abans i un després»– entre el Mundial i els Jocs Olímpics de Barcelona. «Ho vaig percebre a l’hospital on treballo: el gol i el Mundial van aconseguir que el país es ratifiqués, i no parlo de política; hi va haver un orgull: l’esperit d’equip de Del Bosque i dels jugadors, molts del Madrid i el Barça però també d’altres equips, es va extrapolar a l’aficionat i va generar un sentiment de pertinença a tot el país».