La cara jove dels rebrots

D’una banda, els ‘botellons’ i les aglomeracions nocturnes que es continuen produint malgrat l’increment d’ingressos hospitalaris pel virus han posat a la generació Z, la dels nascuts a partir de la meitat de la dècada dels 90 De l’altra, en aquest grup social hi ha el sentiment majoritari de necessitat estiuenca d’alliberament després de mesos confinats i lligats de mans. I tot això preparat amb l’ingredient explosiu de l’atur juvenil, taxa en què Espanya va al capdavant d’Europa.

En la conversa pública sembla instal·lar-se per moments la presumpció de culpabilitat de les noves generacions, a qui es responsabilitza dels rebrots de Covid-19 per vulnerar les restriccions als carrers catalans. Però ¿qui hi ha darrere del subjecte indeterminat «els joves»? I, el més important, ¿com se senten i què pensen tant de les restriccions com del judici a què estan sent sotmesos?

Tot i que com és habitual no hi ha unanimitats absolutes, sí que n’hi ha sobre determinades conclusions. Per exemple, sobre que els joves no són els culpables dels rebrots, o almenys no exclusivament, i que és injust posar-los tots al mateix sac ja que, entenen ells, la generalització desnaturalitza els diferents matisos i realitats que conviuen al mateix sector social.

La falta d’empatia adulta

Helena Montero (16 anys), Dídac Espí (20 anys), Marina Avilés (22 anys) i Àngela Juárez (23 anys) ho tenen molt clar. Tots ells critiquen la criminalització exclusiva dels joves, una cosa que per exemple a l’Àngela l’«ofèn moltíssim», i remarquen la falta d’empatia «dels adults que prenen decisions», sobre tot el Dídac, especialment per incloure’ls sense distinció en els ‘botellons’ massius i desbocats, un pla que cap d’ells defensa.

No obstant, aquests quatre joves tenen visions diferents quant a les restriccions de l’oci nocturn. La Marina i l’Helena les defensen com a manera de combatre la crescuda de contagis; la segona fins i tot aniria més enllà tancant els bars en general perquè anteposa la salut a l’economia. En Dídac i l’Àngela, en canvi, són crítics amb les mesures, que són «ridícules i repressives» a ulls del primer i «fan molt mal al sector» segons el parer de la segona.

D’altra banda, M. del Mar Riera (19 anys) i Àlex Rovira (18 anys) ni tan sols es donen per al·ludits quan es culpa «els joves», ja que, diuen, malgrat la seva edat no s’identifiquen amb les activitats que s’atribueixen a aquest grup, ja que cap dels dos freqüenta ambients nocturns ni actes multitudinaris. La M. del Mar, de fet, va perdre la seva àvia pel virus, l’ha superat en primera persona i ha tingut la seva mare greument ingressada, situacions que l’han instal·lat la por al cos i l’han conscienciat intensament.

Aquestes sis noies i nois, cada un d’ells amb una paraula a la mascareta que defineix el seu actual estat anímic en relació amb les restriccions i els contagis, són la cara jove dels rebrots.

Marina Avilés (Mollet del Vallès, 1998) s’acaba de graduar en Publicitat i Relacions Públiques de manera molt diferent a com havia imaginat: acabant la carrera a casa i amb una cerimònia de graduació virtual, sense orles, ni birrets, ni vestits llargs. «Ha sigut un final més fred de l’esperat, però una cosa positiva és que durant la pandèmia la universitat ha tret recursos gratuïts com cursos i xerrades, i això ha sigut interessant».

En el context actual de restriccions pels rebrots, la Marina se sent identificada amb l’adjectiu vulnerable: «Vas a remolc constantment; em sento bastant confosa perquè tinc plans tancats amb amics aquest estiu i moralment em plantejo si els he de fer o no». D’aquí la seva sensació de vulnerabilitat: mai sap on és la línia.

Malgrat aquesta inseguretat incessant, la Marina es posiciona a favor de les actuals restriccions a l’oci nocturn «perquè estan evitant aglomeracions i ‘botellons’ a parcs i discoteques», cosa que no li impedeix criticar que s’estigui interpel·lant els joves –«com clavant-nos una bronca permanent» – en comptes de «fer pedagogia i conscienciar sense necessitat d’utilitzar el punt de vista punitiu, ja que això només aconsegueix que la gent es rebel·li».

En aquest sentit, la jove publicista al·ludeix a la «injustícia» que en el discurs públic que s’ha instal·lat en la societat sobre la responsabilitat dels joves se’ls posi a tots al mateix sac. «Una cosa que mediàticament passa especialment a la tele: constantment es diu que els joves som els culpables», una condemna que no creu que es correspongui amb la realitat, almenys no exclusivament, tot i que sí que assumeix que alguns joves s’han abonat al «bah, és igual».

«Però hi ha tota mena de perfils», remarca esgrimint que en el seu grup d’amics es donen debats sobre què s’ha de fer i què no aquests dies; «hi ha joves que estan conscienciats perquè tenen familiars o éssers estimats de risc». Arran d’aquesta reflexió, esmenta el cas d’ella i el seu nòvio, que va haver de fer-se la prova de la Covid-19 fa unes setmanes perquè un company de feina havia donat positiu.

«Quan ho vaig saber, em vaig confinar 15 dies a la meva habitació», assenyala la Marina apel·lant a la responsabilitat, que aquest estiu no té al cap sortir de nit, ni si més no a discoteques si es tornés a permetre, perquè prefereix les reunions de menys de 10 persones a cases d’amics.

A Dídac Espí (Santa Coloma de Gramenet, 2000) no li agraden gaire les discoteques, però a la nit sí que freqüenta festes alternatives i raves. És per això que aquest jove activista, que emfatitza el seu origen en els moviments socials de Santa Coloma des dels 12 anys, opina que les restriccions actuals a l’oci nocturn a causa dels rebrots «són ridícules».

¿Per què? «Perquè em porten a pensar en els joves com el col·lectiu més criminalitzat; sempre acabem pagant els plats trencats, i això que no els podem pagar», diu de broma. I il·lustra la seva facècia amb el seu propi exemple: està treballant de cambrer en un bar per costejar-se el grau d’Educació Social, a què preveu accedir quan al setembre faci les proves d’accés a la universitat després d’haver acabat segon de batxillerat.

«No només la fem grossa els joves: a la platja i a les terrasses veig que gent de totes les edats incompleix les mesures, tot i que sí que és cert que segurament els joves siguem el sector majoritari, ¿però si no la faig grossa ara, quan la faré?», es pregunta el Dídac, que assegura que ell i els seus col·legues es busquen «les mil i una» per fer el que feien abans: «Som al parc i, quan ve la policia, els diem que ens en anem i acabem a casa d’algun amic fent un parell de cerveses».

El noi critica «el poder adult»: per als polítics, per als adults que prenen decisions, «no tenim veu ni vot», incideix. «Sempre m’ha semblat incoherent que els adults decideixin per nosaltres sense tenir en compte les nostres inquietuds». «Ens criminalitzen quan tot va malament; quan va bé, ningú ens té en compte», clama el Dídac, que sent que l’estan ficant al mateix sac dels qui fan ‘botellons’. Per aquest motiu se sent identificat amb la fórmula (ir)responsable: «Jo crec que estic sent responsable, però pel que sembla la resta de la societat no».

«¿Irresponsables? En tot cas Torra quan defensa a Catalunya com a destinació turística amb la que tenim a sobre», afirma el noi, qui a més carrega contra l’ànim «consumista» de les restriccions: «Tinc la sensació que només ens deixen sortir al carrer si és per consumir: terrasses, compres... ¿I què passa amb els que ens agrada menjar pipes i beure una cervesa en un banc sense haver de gastar en una terrassa?». «Més que com a ‘nova normalitat’», acaba el Dídac, «jo defineixo això com la ‘nova (sub)normalidad’, que és la mateixa normalitat però amb més repressió i control».

Si a Catalunya pogués sortir amb seguretat a discoteques o pubs, Àngela Juárez (Santa Coloma de Gramenet, 1997) té clar que ho faria. Especialment als de la seva ciutat, Santa Coloma, per tal de recolzar-los després que l’actual conjuntura econòmica els hagi portat al límit. «Estic molt en desacord amb què tot l’oci nocturn estigui tancat perquè s’està fent molt mal al sector; si les mesures fossin clares i universals, molts locals podrien obrir».

El pare d’aquesta estudiant acabada de graduar en Biologia és artista i, a l’actuar a diferents locals, també s’està veient afectat per la restricció. «M’explica casos d’amics que tenen pubs i no saben què serà del seu futur i em fa molta pena», lamenta l’Àngela.

Malgrat el seu recolzament a l’oci nocturn, la biòloga no òbvia que «hi ha joves que han sortit desbocats de casa i han fet el que han volgut perquè els ‘botellons’ fan molt soroll», cosa que no li impedeix criticar que es culpabilitzi injustament a tota la joventut per igual dels actuals rebrots.

«M’ofèn moltíssim que se’ns incrimini com els culpables d’aquesta pandèmia, com si nosaltres poséssim el virus al carrer, quan jo he vist molta gent gran sense mascareta, escopint pel carrer, incomplint les mesures: la irresponsabilitat està en totes les edats», afirma l’Àngela.

De fet, destaca la responsabilitat de les noves generacions durant el confinament i la desescalada i entén que hi hagi els qui tenen més ganes que mai de sortir a l’estiu «perquè hem estat molt temps ficats a casa», una cosa que segons el seu parer no justifica ni els ‘botellons’ ni la criminalització generalitzada.

Com a concepte que millor defineix el seu estat anímic actual, l’Àngela cita nerviosisme, i n’exemplifica el perquè: «El meu aniversari va ser el 25 de juliol, vaig convidar uns quants amics a casa i fins a l’últim moment no vaig saber si el podria celebrar o el senyor Quim Torra m’ho prohibiria».

Amb aquesta anècdota, la jove critica el fet que «a causa dels constants canvis normatius, les coses mai han estat clares». «Ahir deien negre, avui blanc, i demà ves a saber. Això ens ha desconcertat i ha generat una inseguretat jurídica de no saber ni què es pot fer ni què passarà». I acaba: «Sense anar més lluny, ahir parlava amb una amiga ja de l’any que ve. ¿Podrem fer unes vacances guai? No ho sabem».

«Quan van ingressar la meva mare, vaig deixar de veure-la d’un dia per l’altre». Ho diu Mª del Mar Riera (Mataró, 2001), estudiant de Mitjans Audiovisuals que ha patit un coronavirus de baixa intensitat però que, sobretot, va patir la malaltia quan la seva àvia va morir a causa del virus i quan aquest va colpejar la seva mare, Tere Gómez, ingressada al març una setmana a l’Hospital de Mataró.

La Mar no oblida aquells durs moments a l’hora de decidir com actua aquest estiu de restriccions pels rebrots: «La situació que he viscut a casa m’ha generat por i això em porta a limitar-me més; quan surto al carrer, ho recordo tot: ara tinc més consciència que algú que no ha viscut la malaltia en primera persona».

Quan parla de «limitar-se», ho fa en relació amb les restriccions, les quals veu lògic que s’enfoquin sobre els joves. «Som el nou perfil de contagiat i veig molta irresponsabilitat social d’aquesta gent que fa ‘botellons’ a les platges, tot i que és cert que no tots són joves», diu la Mar.

Ella, assegura, no s’identifica amb gaires dels comportaments dels joves d’avui, en què veu excessiva «despreocupació». «En comptes de sortir de festa, jo soc més de la meva família, de casa meva, i d’anar a bars i cases d’amics; si mai m’han anat gaire les multituds, ara menys».

Un dels fets en què més èmfasi posa la Mar és que «el virus no se n’ha anat, segueix aquí malgrat que ara no estiguem confinats». Per això, insisteix que «no sé què li pot passar a algú pel cap per dir ‘me’n vaig a la discoteca’ en aquests moments», i està preocupada «per aquesta gent que passa de tot mentre jo estic protegint-me a mi i el meu entorn».

Sobre les restriccions, la M. del Mar no dubta: «Tot i que sé que hi ha interessos econòmics en joc, entre l’economia i la salut ho tinc molt clar». És per això que defensa el tancament de l’oci nocturn a Catalunya: «¿Com voleu que no hi hagi restriccions si no esteu respectant les normes?», pregunta retòricament als joves, a qui exigeix més comprensió, una paraula clau en aquest context segons el seu parer. «Si no es compleix a les bones, haurà de ser a les dolentes», acaba.

Quan s’inclou tots els joves al sac dels qui incompleixen les restriccions pels rebrots del coronavirus, Àlex Rovira (Barcelona, 2002) no es dona per al·ludit perquè, malgrat la seva curta edat, no es veu part d’aquest sac. «No em sento atacat perquè jo no estic posant en risc ningú i tinc la consciència molt tranquil·la», explica.

Acabada d’estrenar la majoria d’edat, està convençut que, des de la desescalada, els joves han pecat que «els han donat la mà i han agafat el braç». Tot i que no tots, puntualitza, ja que coneix casos de «joves molt respectuosos», l’Àlex sí veu en els més inexperts el grup social que amb més intensitat ha infringit les normes sanitàries per aturar l’increment de contagis.

«Estic d’acord que les restriccions s’estiguin enfocant en l’oci nocturn, principal niu de rebrots, i també que siguin els joves que estiguin en el punt de mira, ja que són els qui freqüenten aquests ambients», afirma Àlex.

A ell, admet, no li agrada gaire sortir de nit, a més que tancar-se a casa estudiant no li deixa temps per a gaire més. L’Àlex estudia piano clàssic, i, en comptes de presentar-se a les proves d’accés a la universitat, s’ha presentat –després de dos mesos «en els llimbs», telemàticament, a causa de la Covid– a les d’una escola de música de Viena, «on el nivell educatiu és més alt i hi ha més oportunitats laborals», cap on marxarà al setembre. «M’han preguntat molt si m’atreviré a anar-me’n malgrat la Covid... Doncs sí, sí que m’atreviré perquè és una cosa que tinc clara des de fa temps».

L’Àlex parla de la incertesa com la paraula que millor el defineix actualment, en essència per «la improvisació constant i el no saber què passarà en 15 dies», una responsabilitat que atribueix «als qui ens han de protegir i han estat improvisant en la seva gestió i promovent aquesta incertesa». Aquesta sensació el té permanentment en suspens ja que va mirant en tot moment com poden afectar els rebrots al seu periple austríac de cara a mitjans de setembre.

Aquest és el seu horitzó: «La idea és no divertir-me ara per poder disfrutar al setembre si els rebrots disminueixen», remarca.

El tema és molt present en les converses que es mantenen aquests dies en el grup d’amics d’Helena Montero (Les Franqueses del Vallès, 2004). Són uns 20 adolescents que, quan aquest estiu s’ajunten a la piscina, discuteixen sobre les mesures derivades dels rebrots per Covid-19 que la gent, alguns d’ells inclosos, incompleix.

«En general, jo estic d’acord amb les restriccions a l’oci nocturn. Fins i tot estaria a favor de tancar altres llocs com els bars: tot i que es perdin diners, si volen parar els rebrots han d’anteposar la salut», afirma l’Helena.

L’estudiant, que va complir els 16 anys en ple confinament i acaba d’acabar l’ESO per començar batxillerat al setembre, entén que les restriccions pels rebrots apuntin cap als joves. «Som els que més vida social tenim i els que fem aglomeracions». No obstant no li sembla just que el pes només recaigui sobre ells: «Jo també veig gent gran que incompleix».

Ella, per exemple, no és gaire de sortir a la nit, sinó més aviat de fer plans tranquils amb els seus col·legues. Més ara, quan els ‘botellons’ a què acudeixen desenes de joves li semblen una cosa «innecessària i no urgent», de manera que comprèn les multes que ha anunciat el Govern per a aquests actes, si bé considera que «potser s’han passat» amb la quantia de fins a 15.000 euros.

Notícies relacionades

El paper dels joves en la pandèmia

Les bretxes socials que ha engrandit la Covid-19

«Entenc que els adults no s’acabin de posar al nostre lloc quan ens saltem les normes i és culpa nostra», reconeix l’Helena. Ara bé: de la mateixa manera que assevera això, reclama així mateix empatia als polítics i als adults en general. «Hem estat tancats molt temps i ara necessitem sortir i fer vida d’estiu, que és el moment en què més coses podem fer».

¿Quina paraula defineix millor el seu estat anímic actual? «Privada», respon. Perquè, diu, pensava que aquest seria un any per disfrutar, però el coronavirus li està robant el seu temps i, emfatitza, la sensació de perdre el temps l’atabala molt. «Aquest estiu tenia pensat anar a concerts, visitar pobles pròxims amb amics... però amb els rebrots al carrer em sento privada