Entendre-hi + amb la història

Nettie Honeyball, pionera del futbol

Mig segle després, 22 dones jugaran aquest dimecres al Camp Nou, bon moment per recordar qui van ser les primeres a calçar-se unes botes

3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Aquest dimecres, per primera vegada en 50 anys, el primer equip femení del Barça saltarà a la gespa del Camp Nou. No fa massa dies, Frederic Porta explicava en aquest mateix diari els alts i baixos de la secció femenina blaugrana durant aquest mig segle. Un bon indicador de les carències que pateix l’esport professional practicat per dones al nostre país. I això que el Barça és un dels clubs «grans» que més fort han apostat per això.

Algú pot creure que el futbol femení és una cosa de fa quatre dies. Doncs no. Abans van jugar les dones que no es va fundar el FC Barcelona,perquè quan Joan Gamper va crear el club el 1899, ja feia quatre anys que existia el British Ladies Football Club (BLFC). El primer enfrontament promogut per aquella entitat es va disputar entre una agrupació de noies del nord d’Anglaterra amb una altra del sud i va reunir entre 8.000 i 10.000 mil persones.

Sota pseudònim

La promotora d’aquella entitat va ser una dona coneguda com a Nettie Honeyball. I aquí comença el misteri, perquè no se sap gairebé res d’ella. Tot just un grapat de llocs comuns que reboten de web en web com una pilota. Les últimes informacions aportades per l’investigador Patrick Brennan afirmen que en realitat Nettie Honeyball era l’àlies utilitzat per una noia anomenada Jessie Allen, nascuda el 1870. Pel que sembla, moltes jugadores utilitzaven pseudònims per trepitjar el terreny de joc. Segurament per preservar una mínima intimitat i esquivar les crítiques de la premsa, que tendia a ridiculitzar-les.

I és que, per a bona part de l’opinió pública, el futbol era una cosa masculina, no apta per a dones. L’ideal femení llavors era molt tancat i limitava el fet de ser dona al rol de filla, dona i mare, seguint uns cànons marcats on prevalien la moral i la decència. Només podien practicar activitats que no els fessin perdre la compostura. I, evidentment, córrer darrere d’una pilota era just el contrari. A més, ho reforçaven amb arguments mèdics. S’assegurava que la pràctica esportiva els deformava el cos perquè els turmells se’ls inflaven, i que els moviments bruscos podien provocar càncer de pit.

Anunci a la premsa

Però Honeyball no estava disposada a deixar-se acovardir per aquest tipus de comentaris. Ni tampoc la trentena de dones que van respondre al seu anunci, publicat a la premsa el 1894. Aquest va ser l’origen del BLFC, que a més va tenir el recolzament de Lady Florence Dixie, filla del marquès de Queensbury, que el 1880 –quan només tenia 25 anys– ja s’havia convertit en la primera persona (home o dona) corresponsal de guerra del periodisme anglès. Un personatge mereixedor d’un article sencer, que algun dia farem.

¿On és la història del futbol femení?

Dixie va recolzar el projecte del BLFC perquè era una ferma defensora dels drets de les dones. Tothom entenia que el futbol era una punta de llança, un acte reivindicatiu que anava més enllà de la pilota, perquè tot i que hi hagi qui s’entossudeixi a dir el contrari, política i esport sempre han anat de la mà. Com va declarar Honeyball en una entrevista el febrer del 1895: «Volem demostrar al món que no som les criatures decoratives i inútils que han retratat els homes». Honeyball aspirava que arribés» el moment en què les dones puguin asseure’s en el Parlament».

Potencial competència

Notícies relacionades

El British Ladies va fer una gira pel Regne Unit i va fer saltar les alarmes. La Federació Anglesa de Futbol va prohibir als clubs masculins enfrontar-s’hi argumentant que podien fer mal a les noies. La realitat, no obstant, era que aquell esport començava a generar diners i les dones s’erigien com una potencial competència al negoci. Fins i tot van impedir que s’entrenessin a les instal·lacions dels clubs federats.

Tot això va fer que el BLFC s’anés esllanguint fins a desaparèixer, però la lluita pels drets de les dones en terres britàniques va continuar. Potser als dirigents federatius els va semblar que havien acabat amb el futbol femení, però només era el principi, tal com es demostraria uns anys més tard, a l’esclatar la primera guerra mundial.

Temes:

Història