¿Sobiranisme o socialisme com a solució?

Els lectors d’EL PERIÓDICO aporten noves visions sobre quins creuen que ha de ser el Govern que ha de sortir de les eleccions que se celebren el diumenge 14 a través de la secció de participació Entre tots. Per a Miquel González només n’hi ha una: el sobiranisme, i justifica el seu profund sentiment independentista i patriòtic. En canvi, Lena González no descarta el que segons ella és un final feliç, com el que considera que han tingut els EUA amb Joe Biden, per a Catalunya, que vindria de la mà del candidat del PSC, Salvador Illa, del qual destaca el seu bon tarannà. I segueixen les queixes sobre la constitució de les meses electorals. Aquesta vegada és Dánae Barral, una dona de 64 anys, que veu amb preocupació les confuses mesures de seguretat amb què comptarà a la taula de la qual serà membre el diumenge 14.

M’han agradat els primeres paraules d’Iceta com a ministre de Política Territorial. Això de: «Vull una Espanya forta en la seva unitat i orgullosa de la seva diversitat». També ho defenso jo i és precisament per això pel que sóc independentista.

Ja sé que aquesta confessió agafarà a molts per sorpresa, sobretot els nacionalistes espanyols que creuen que l’amor a Espanya és una espècie de revelació mística, reservada als votants del PPSOE, que implica embolicar-se amb la bandera.

Però el patriotisme, és a dir l’amor a la pàtria, és com qualsevol altre tipus d’amor. Per això els proposo que canviïn «pàtria» per «fills» i veuran com tot quadra millor. ¿Què volem pels nostres fills?

El primer és donar-los una bona formació per convertir-los en persones educades i que respectin els altres, perquè aquesta és la base d’una vida rica, plena, pròspera i harmoniosa. Tot el contrari del qual va fer l’Estat l’1-O.

Després vetllem perquè no s’ajuntin amb gent dolenta que els desviïn del camí d’honestedat i decència. Per això ser patriota i votar determinats partits, en especial el PP, és tan irracional com incitar un fill que és fiqui a una banda d’atracadors.

Si, pel que sigui, els fills donen un mal pas, els ajudem que ho superin aviat. Amb la pàtria hauríem de fer el mateix: el que implica netejar tot el que recordi al dictador assassí que ens va governar durant 40 anys i als seus còmplices i hereus.

Per això soc independentista, perquè vull una pàtria lliure de l’Estat feixista que la sotmet, tot i que Espanya mai va ser feixista. Ho sé perquè per sotmetre-la van haver de fer mig milió de morts i seguir assassinant durant més de 40 anys.

M’ha tocat ser membre d’una mesa electoral. Estic encantada. És l’última oportunitat que tinc per edat: a partir dels 65 ja no et truquen i jo en tinc 64. Però tinc els meus dubtes quant al procediment de protecció sanitària dels membres de la mesa. No ens han vacunat, perquè no hi ha termini, ja que la Generalitat estava convençuda que no hi hauria eleccions i perquè no ens toca, igual com les persones que treballen a les caixes dels supermercats, les que condueixen transports públics, etcètera.

A la premsa he llegit que hem de fer-nos un test d’antígens al CAP la setmana que ve. He preguntat a la Generalitat i em remeten a una pàgina web que només preveu la presa de temperatura a l’entrar i un equip epi. Ningú ens ha explicat res de com utilitzar-lo, excepte les vagues instruccions de la pàgina web.

Per rematar el procediment, en l’últim tram aniran a votar les persones en quarantena i infectades de Covid-19. ¿La Generalitat no podia haver arribat a un acord amb la Junta Electoral perquè aquest grup de persones poguessin votar per correu, des de casa, portar-los primer la documentació i, posteriorment, recollir el vot; amb personal entrenat i preparat per a aquesta gestió?

Perquè no estarem en les mateixes condicions que les persones de la caixes dels supermercats i altres serveis. Perquè ens forcen a ser davant de portadors del virus. Igual com els sanitaris, però sense la mateixa formació quant a protecció. Estaré a la mesa, però amb molta por.

Per tancar les comparacions dels fets succeïts als EUA amb Catalunya ens faltaria un anhelat final feliç. Imaginem que en aquestes necessàries eleccions guanya per aclaparadora majoria un Salvador per a Catalunya i, igual com el senyor Biden, de forma conciliadora arrenca seriosament a governar per a tothom. Si als EUA s’ha produït aquest final gràcies al miracle de la democràcia, del sentit comú, tornant a la política amb majúscules i abandonant el circ d’aquests últims anys, ¿serà això possible a Catalunya?

Notícies relacionades

Els protagonistes: la pandèmia i el conflicte català

De càstigs i abstencions

Veurem els programes polítics de cada partit. De moment, les úniques certeses són que a cap, excepte el PSC, els va bé la data del 14-F. Es veu que a les seves boles de vidre han vist que al maig estarem en una situació ideal per votar; tampoc els va bé que el candidat del PSC sigui el senyor Illa, segurament els incomoda haver de debatre entre ells amb bon tarannà, amb moderació i sense atacs viscerals.

En resum, parlar del que interessa els ciutadans sense distreure’ns amb baralles de taverna, certesa que els partits independentistes segueixen amb la proposta prioritària i utòpica d’una Catalunya independent i per descomptat, la ferma convicció que tenen sobre que la separació de poders establerta: poder executiu, legislatiu i judicial no els acaba d’agradar. I jo, com a ignorant ciutadana corrent, em pregunto: si cada vegada que la classe política comet alguna il·legalitat que clarament vulneri drets de la ciutadania o atempti contra les institucions no tinguéssim l’empara del poder judicial, ¿quin nom li donaríem a això?