Els protagonistes: la pandèmia i el conflicte català

Els lectors d’EL PERIÓDICO continuen fent arribar les seves opinions i denúncies en relació amb les eleccions al Parlament que se celebraran diumenge 14 a través de la secció de participació Entre tots. I la pandèmia és, com no podia ser de cap altra manera, la gran protagonista. Especialment quant al tema organitzatiu, ja que, mai com en aquesta ocasió, l’obligació de formar part d’una mesa electoral havia rebut tant rebuig pels perills que comporta. En el cas de la lectora Silvia Lazausa es deu al dret que té a renunciar-hi per una discapacitat auditiva i la falta de resposta deguda als estrictes protocols imposats en les administracions. Begoña Ruiz, per la seva banda, aprofita les esquerdes del sistema sanitari, educatiu i assistencial català que el coronavirus ha evidenciat per arremetre contra el Govern independentista. Un altre gran protagonista d’aquestes eleccions és el conflicte català. Albert C. fa una reflexió sobre la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació en el qual, assegura, el PSOE/PSC creu, però no recolza.

El dia 26 de gener passat vaig rebre al meu domicili una notificació per formar part d’una mesa electoral com a vocal 2. Al tenir una discapacitat auditiva reconeguda per la Generalitat i al fet que amb l’ús de les mascaretes les persones que ens recolzem en la lectura labial se’ns ha dificultat enormement la comunicació, veient el panorama d’haver de ser en una taula durant moltes hores amb aquestes dificultats afegides, vaig enviar un correu que en la notificació s’indicava per a renúncies justificades.

Vaig exposar les meves circumstàncies i vaig confiar en una resposta per la seva banda. Passats cinc dies vaig insistir novament aportant els certificats corresponents de la meva discapacitat, de nou sense cap contestació. Fa dos dies que un familiar meu intenta contactar-hi per telèfon, però comuniquen permanentment.

No puc anar en persona al domicili de renúncies, ja que diuen que pel tema de la Covid-19 no atenen presencialment. Això ja passa de mida... Ells sí poden evitar la interacció amb altres persones per la pandèmia, en canvi les persones convocades a les taules no tenen aquest dret.

Llegeixo avui el BOE sobre la Junta Electoral i hi posa clarament que les persones amb una discapacitat qualsevol que sigui el grau estan exemptes d’aquesta obligació.

Em trobo totalment indefensa, sense respostes i preocupada per no saber què he de fer diumenge 14 per evitar multes i problemes, que això segur que ho fan al moment...

Després veus la propaganda electoral que et prometen la lluna, i en realitat els importes un rave.

Va arribar la pandèmia i ens oblidem de la independència, del procés, del Consell de la República, de Waterloo i del referèndum. De tot el que fins aleshores i durant els últims anys s’havia considerat l’assumpte principal, urgent, inapel·lable... O això és el que ens deien des de TV-3 a tota hora. Va resultar sorprenent que allò tan important i vital per a Catalunya fins aleshores quedés esborrat pràcticament de cop pel coronavirus.

Però llavors descobrim quina realitat s’ocultava a sota. I va resultar ser una sanitat retallada brutalment al llarg de l’última dècada. Uns sanitaris amb unes condicions laborals precàries. Unes residències sense control i amb carències de tot tipus patides per la gent gran que viu allà. Una educació pública amb pocs recursos i enormes dificultats per adaptar-se a les classes ‘online’... És a dir, un estat del ques públic, del que és de tots ( salut, educació, atenció a la gent gran), penós i desatès durant anys de retallades i arengues independentistes.

La pandèmia ha deixat la realitat d’un mal govern de fa anys. No hi ha hagut banderes, llaços ni manifestacions de l’11-S capaces de tapar-la. Només espero que a l’hora de votar pensem de veritat què ens convé aquesta vegada.

Sovint es parla de l’estratègia d’unilateralitat de part de l’independentisme, però mai de l’immobilisme unilateral en el qual s’han instal·lat els governs d’Espanya. En els últims 10 anys, no hi ha hagut ni una sola proposta per part del Govern central de torn que doni sortida al conflicte català.

Segons totes les dades disponibles més del 75% de catalans creuen que haurien de poder decidir el seu encaix a Espanya. D’altra banda, la mateixa Constitució, en el seu article 2, considera Catalunya com una nació. Quan un percentatge tan elevat d’una nació vol poder decidir el seu futur, ¿no hauria la democràcia de prevaler i adaptar qualsevol norma per donar cabuda a aquest legítim anhel?

Notícies relacionades

De càstigs i abstencions

Por d’anar a votar i rebuig dels polítics

Sense anar més lluny, el PSC portava fins al 2012 en el seu propi programa electoral el dret a decidir dels catalans, ja que ho consideraven la solució legítima, justa i democràtica. És més, fins i tot el PSOE, en el seu Congrés de Suresnes del 1974 va aprovar que «la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d’autodeterminació d’aquestes...». L’única proposta actual sembla ser la de girar full. Tinc la sensació que, malgrat que probablement continuen considerant el referèndum com la sortida legítima i democràtica per a Catalunya, no tenen cap intenció de donar-li suport, perquè ja disposen del resultat que suposaria la victòria del ‘no’ i així, de passada, eviten el risc d’una possible victòria del ‘sí’.

Malgrat ser realitats diferents, ni el Regne Unit ni el Canadà van optar per agafar-se eternament a l’excusa de la legalitat per evitar el referèndum, deixant clar que solucionar el conflicte i evitar que es cronifiqui eternament no és una qüestió de legalitat, sinó de valentia, maduresa democràtica i voluntat política.