Pandèmia i parcs infantils

En temps de distanciament, la infància i l’adolescència necessiten encara més els espais verds urbans. Aquesta demanda més gran ha revelat errors de disseny en aquestes infraestructures, l’impacte del turisme i de la gentrificació, i grans desigualtats de classe i de barri. Però la pandèmia també ha sigut una oportunitat perquè nens, nenes i adolescents recuperin espais perduts. Les ciutats post-covid han d’aprendre d’aquesta experiència.  

¿Quina família de Barcelona no ha sortit precipitadament del seu pis un dissabte al matí, escapant de la bogeria d’un pis «pres» per nens i nenes, a la recerca d’una escapada a l’aire lliure, d’un parc de barri, d’un cafè amb llet (o dos), per afrontar la resta del dia? 

Però, ¿què significa veritablement per a les famílies tenir accés al verd urbà? És una pregunta que explora, per exemple, l’últim documental d’Alberto Bougleux, ‘To Green or Not To Green’. A Barcelona, la ciutat més densa d’Europa – i sobretot al seu centre històric, que té fins a 400 habitants per hectàrea – ¿quina experiència tenen les famílies quan busquen una mica de llibertat per als seus fills i filles? 

Del col·lapse al buit

En els dos últims anys, Ciutat Vella ha passat de tenir espais públics afectats pel turisme i la gentrificació, a convertir-se en un barri buidat de visitants per la Covid-19. El que no queda clar, és el seu futur – i el futur dels seus espais públics – després de la pandèmia. A més, Ciutat Vella és un dels districtes amb menys espai verd per nen o nena (87 m2) de la ciutat, molt per sota de districtes com Sarrià-Sant Gervasi (718 m2). 

Un recent estudi apunta també a desigualtats importants en relació amb l’accés al verd als entorns escolars. La infància de Ciutat Vella té nivells de cobertura vegetal dins i al voltant de les escoles dels més baixos de la ciutat (3% i 7%, respectivament, davant les mitjanes de 7% i 17%) tot i que disfruta d’un major nombre d’espais públics de joc i verds (generalment petits).

A més, el tema d’accés no ho és tot. Podem tenir espais verds a prop de casa i no utilitzar-los. Al barri de la Ribera, una investigació en què va participar el meu grup, amb 85 famílies de la zona, va revelar que el 68% se senten menys satisfetes amb els seus parcs infantils, i el 61% menys benvingudes, que fa 3-5 anys. A més, al barri hi ha una proporció d’1 nen per cada 5 adults, el que resulta en un espai dominat per activitats adultes molt més que infantils. Al contrari, a Poblenou per exemple, la ràtio és d’1 per 1 i el 77% de les famílies del barri se senten més satisfetes amb els seus parcs que fa 3-5 anys.

L’impacte de la gentrificació

En aquest període, Ciutat Vella ha patit una forta gentrificació turística i d’expatriats. Això ha resultat en un 13% menys de famílies entre el 2007 i el 2016. Una veïna de la Ribera ens va dir: «Molts dels veïns se n’han anat pel preu del lloguer... El creixement del turisme i el veïnat han fet que els propietaris augmentin els preus, i les famílies no poden pagar per això.» 

Gentrificació, turistificació i pèrdua de sentiment de comunitat han anat juntes. Aquests processos de canvi al barri han deteriorat el sentit de pertinença. El 2019, moltes veïnes compartien també percepcions d’inseguretat de carrer pels robatoris –a vegades violents– que van incrementar al barri durant el període 2018-2019. 

Una mare veïna del barri va declarar: «Em sento molt malament.... els nens solien anar [al Pou de la Figuera] cada dijous [amb altres de l’escola Cervantes] a jugar a la sorra, i ara no poden fer-ho. Els papes no volien que fossin allà perquè no era un espai segur per als nens ... És fonamental que els nens tinguin un espai on puguin jugar a la sorra, però ara l’han perdut. Em sento trist per perdre això». El 2019, les famílies se sentien alhora desnonades socialment i físicament del barri. 

Senyals esperançadors

Al 2020, dins de la tragèdia humana i social que ha sigut la Covid-19, les fotos que han sorgit per les xarxes socials i els diaris, de nens i nenes atenent un festival de circ a la Plaça del Rei, baixant pels carrers del Gòtic amb el seu patinet, o jugant a la pilota davant el Mercat de Santa Caterina, han sigut el símbol més fort de la recuperació del barri pels seus residents invisibles i exclosos durant anys. Un altre senyal d’esperança és el procés participatiu del Pla d’Acció Octubre 2020-Febrer 2021 per redinamitzar el Pou de la Figuera i disfrutar-lo com un espai de i amb les famílies del barri, com va ser als anys 2000, quan el veïnat es va mobilitzar per defensar aquest espai. 

Arribarà la Barcelona post-Covid-19. Tornaran els turistes (i molts seran benvinguts). Però hem de garantir el dret de nens i nenes a accedir i disfrutar dels espais públics i verds de la seva ciutat, tan importants per al seu benestar relacional i el de les seves famílies. 

Un dels impactes causats per la pandèmia és que les persones hem establert una nova relació amb els espais oberts de la ciutat, i un dels sectors poblacionals més afectats per aquesta nova relació són nens, nenes i adolescents. 

Segons l’estudi realitzat per l’Unicef, «Quaderns per a l’acció local. Mesures per a la creació d’entorns protectors de cura i recreació per a la infància i adolescència en el postconfinament» (2020), la Covid ha alterat el context en què viuen nenes, nens i adolescents alterant el seu benestar, per falta d’activitats socials amb els seus iguals i familiars estimats, l’ansietat pel confinament i falta de mobilitat i el no poder realitzar activitats al seu entorn. 

L’estudi incideix també en l’impacte que la pandèmia ha tingut en visibilitzar i aguditzar desigualtats i vulnerabilitats que ja existien, que en el cas de la infància i l’adolescència ja s’alertava abans de la pandèmia, la reducció de temps i espais de joc al territori. El joc a l’espai públic és un element clau en el desenvolupament infantil, que a més de ser un dret és una eina per reduir la desigualtat.

Més impacte a la perifèria

La pandèmia ha suposat un impacte importantíssim en el desenvolupament de nens, nenes i adolescents en general, però si ens fixem concretament en barris perifèrics segregats socioespacialment podríem dir que l’impacte i vulnerabilitat és més gran. Mentre que als barris cèntrics la infància ha agafat l’espai públic alliberat de turistes i fins i tot de vehicles, en alguns barris perifèrics trobem un escenari diferent, on situacions prèvies a la pandèmia es poden haver vist agreujades.

Els resultats d’un estudi que es va realitzar l’any 2018 al barri de Sant Cosme (el Prat de Llobregat) van evidenciar, d’una banda, la importància de la implicació ciutadana en els processos de transformació física dels barris per tal de promoure inclusió i pertinença. I d’altra banda el paper que té el disseny en afavorir l’ús i l’apropiació de l’espai. L’estudi va concloure que a Sant Cosme l’activisme per aconseguir que es reconstruís el barri va crear un fort sentit de pertinença entre els residents d’origen, però al contrari el procés de disseny dels espais públics no va incloure la ciutadania, per la qual cosa l’ús i l’afecció a aquests llocs era molt limitat, especialment entre els adolescents del barri. 

L’estudi va revelar una forta pèrdua d’identitat comunitària entre joves i adolescents per no tenir llocs on anar per fer activitats que els agradessin: van comunicar poca afecció cap als espais públics, evidenciant que la configuració física dels espais del barri no els portava a utilitzar-los preferint sortir del barri per passar el seu temps lliure.

El desconfinament revela carències

Tal falta d’espais i activitats apropiats pot suposar un empitjorament de les conseqüències d’aquesta pandèmia entre els joves, ja que comptar amb espais per conversar, compartir, fer activitats i sentir-se implicats i inclosos contribueix a la recuperació d’aquesta crisi. La manca d’espais públics en què sentin que pertanyen farà més complicada la tornada a l’espai públic, la situació de desconfinament ha evidenciat carències ja existents, com és la falta d’espais públics que responguin i estimulin el desenvolupament infantil i juvenil.

A barris perifèrics on hi ha més disponibilitat d’espai públic que a barris cèntrics, s’ha fet evident que no només per disposar d’espai aquest s’utilitzi, sinó que és necessari que el disseny i equipament de l’espai es realitzi conforme a necessitats i aspiracions dels que l’hagin d’utilitzar i així promogui la inclusió. 

La pandèmia ha fet ressorgir amb més força desigualtats i carències ja existents, que ens interpel·len a posar el focus del disseny urbà en aquells grups menys representats de la societat. El disseny és una eina molt valuosa en la creació de ciutats inclusives, ja que a través del disseny podem crear espais que prioritzin a la infància i a l’adolescència, que satisfacin les seves necessitats, espais segurs que garanteixin la seva protecció i que promoguin el seu desenvolupament, on sentin que pertanyen. 

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

Fent-los partícips dels processos de disseny dels espais de la ciutat estarem garantint que se sentin escoltats, que la seva opinió sigui tinguda en compte, estarem així promovent adults segurs i amb iniciativa, sensibles al que els envolta. 

Les autores d’aquests articles formen part de la Xarxa de Científiques Comunicadores d’El Periódico.