El vell cotxe elèctric

Quan l’automòbil va començar a rodar pel món a mitjans del segle XIX, no era gens evident que el seu motor seria propulsat per combustibles fòssils. Arreu d’Europa i Estats Units hi havia pioners del sector que es trencaven les banyes en aconseguir fer rodar els vehicles i una de les múltiples opcions que es van plantejar era la utilització de l’electricitat, que tot just s’estava popularitzant en aquells moments.

El problema era com emmagatzemar l’energia elèctrica dins la pròpia estructura dels vehicles de manera segura i eficient. Es va treballar en diversos dissenys de bateries i un dels més reeixits va ser el patentat pel suec Ernest Waldemar Jungner el 1899, que utilitzava una combinació de níquel i ferro.  Basant-se en aquesta tecnologia, Thomas Edison va dissenyar les seves pròpies bateries a les seves oficines de Detroit. Aleshores, l’inventor i empresari ja era tota una celebritat i els seus moviments eren seguits amb atenció per la premsa. Gràcies a això se sap que a principis del segle XX es movia per la ciutat amb un cotxe elèctric dissenyat pel seu equip de treballadors. Entre els quals, per cert, hi havia ni més ni menys que Henry Ford.

De fet sembla que Edison va ser dels que més va animar Ford a desenvolupar el seu projecte automobilístic. Al llarg de la seva vida van fer una bona amistat, fins al punt d’anar d’acampada junts. D’aquella bona relació en va estar a punt de cristal·litzar un projecte que hauria convertit el segle XX en una època completament diferent de la que va ser.

El 1913 van començar a col·laborar en la fabricació d’un cotxe elèctric. La noticia va arribar a les pàgines de les grans capçaleres americanes i el gener de 1914 el propi Henry Ford confirmava al 'New York Times' que treballaven en cotxes propulsats amb electricitat. Les informacions periodístiques especulaven que quan sortissin a la venda podrien tenir costar entre 500 i 750 dòlars de l’època (que ara serien entre 10.000 i 15.000) i la bateria incorporada permetria recórrer entre 80 i 160 quilòmetres de distància.

Al capdavant del projecte hi havia l’enginyer Alexander Churchward, que havia investigat la manera d’estandarditzar el procés de fabricació de VE. Pels prototips s’utilitzaven xassís de Ford T degudament modificats per substituir el motor de combustió per un compartiment per les bateries, situat sota el seient del conductor. Consta que, com a mínim, es van dissenyar dos models diferents.

Durant un temps la premsa va seguir l’evolució dels treballs del tàndem Ford-Edison i es van fer córrer rumors de tota mena. Com ara que el fabricant automobilístic havia comprat salts d’aigua prop de les famoses cascades del Niàgara per abastir d’electricitat els seus futurs cotxes, que es deia que arribarien al mercat el 1916 o el 1917.

Notícies relacionades

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Al final, però, el VE va quedar aparcat perquè les bateries no eren prou eficients i no oferien un rendiment prou fiable per iniciar la seva producció massiva. Ara bé, qui sigui aficionat a les teories conspiranoiques també pot imaginar-se possibles pressions de l’emergent sector petrolier de l’època. De fet, les factories on es desenvolupava el model elèctric van patir diversos incendis que alimenten aquesta hipòtesi.

Sigui com sigui el VE va quedar oblidat malgrat que la tecnologia ja estava molt avançada. Ara, que tothom ha assumit que utilitzar energies no renovables és absurd, sembla que els cotxes elèctrics troben l’embranzida necessària per consolidar-se al mercat. Llàstima d’anar tan tard. Ens hauríem pogut estalviar aquests últims cent anys que la humanitat ha hagut de respirar el fum dels tubs d’escapament.