Avui és el Dia dels Innocents

Com acostuma a passar amb aquest tipus de festes populars, és pràcticament impossible determinar amb certesa ni la raó ni el moment en què van començar. No obstant, sempre hi ha el desig de satisfer la curiositat. Una de les explicacions més habituals situa l’origen de la tradició a finals del segle XVI, quan França va canviar la data que marcava el canvi d’any. Fins al 1563, a diversos dominis de la corona gal·la la celebració es feia coincidint amb l’arribada de la primavera. Pocs anys més tard, el 1582, el Vaticà va recollir la idea d’iniciar l’any al gener i la va incorporar al calendari gregorià.

És fàcil imaginar que a finals d’aquella centúria, quan les informacions circulaven a un ritme bastant més pausat que l’actual, moltes persones van tardar a assabentar-se del canvi i van mantenir la festa d’any nou a l’acabar març. Ells haurien sigut els tontos de l’abril.

Evolució i adaptació

Això potser explica el nom, però no el perquè de les bromes. A més, curiosament a França parlen del peix d’abril. El seu origen també és incert, però sí que hi ha proves documentals de l’existència d’aquest ‘poisson’ durant l’Edat Mitjana, per tant abans del canvi de calendari. Allà la broma tradicional és enganxar la silueta d’un d’aquests aquàtics animals com aquí plantifiquem la llufa als més curiosos.

Si normalment ja costa definir una cronologia clara dels fets històrics, quan es tracta de tradicions i celebracions la cosa encara es complica més. En moltes ocasions no hi ha un principi clar ni definit, sinó un procés d’evolució, transformació i adaptació. I tot i que la nostra civilització s’entossudeixi a oblidar les èpoques antigues, allà s’hi amaguen moltes explicacions.

A la glòria de Cibeles

Resulta que a Roma, quan arribava la primavera, celebraven un cicle de festes, d’uns 15 dies de durada, dedicades a la glòria de Cibeles, considerada la mare de totes les divinitats i vinculada a l’agricultura i la resurrecció. Es feien cerimònies religioses, processons on els fidels passejaven la imatge de la deessa... Tot culminava amb un dia d’alegria, que en llatí es deia ‘hilaria’. La gent dedicava aquella jornada a fer-se bromes, disfressar-se i burlar-se dels poderosos. En algunes ocasions, aquell desenfrenament possibilitava accions més perilloses. Se sap, per exemple, que es va tramar un complot per assassinar l’emperador Còmmode (s. II dC) durant una hilària. L’assassí tenia previst infiltrar-se, disfressat, entre els efectius de la guàrdia pretoriana per acostar-se al festeig del mandatari. El pla va ser descobert, però no queda clar si va ser perquè algú va delatar el conspirador o perquè el fals uniforme no era prou creïble.

Notícies relacionades

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Festes similars a les hilàries eren habituals a totes les civilitzacions antigues, però de quan es disposa més informació és de l’època imperial romana. Això vol dir que, com a mínim, fins a finals del segle IV dC, els territoris sotmesos a la romanització organitzaven aquella festa. Amb l’expansió del cristianisme i la seva consolidació part de la litúrgia consagrada a Cibeles i altres divinitats clàssiques es va incorporar a les noves creences. De fet, a ningú se li escapa que la Setmana Santa i la Pasqua se celebren al voltant de l’inici de primavera.

És plausible imaginar, doncs, que a molts llocs les hilàries deixessin el camp prou treballat perquè d’allà florís l’actual tradició de l’April Fool’s Day o del Poisson d’Avril. A la gent sempre li ha agradat riure. Abans i ara.