¿Què està passant amb la Biblioteca Nacional i les «llengües vernacles de la Corona d’Aragó»?

El mateix dia en què les xarxes entraven en ebullició amb el vídeo de Javier Cercas, a les tuitesferes catalana i valenciana es desenvolupava una altra polèmica. Amb un fil no tan fàcil de seguir: hi havia missatges que acusaven a la Biblioteca Nacional de «lamentar» i «disculpar-se per exhibir manuscrits en català (com el de l’expresident Quim Torra)» i d’altres en canvi ironitzaven sobre l’expressió «llengües vernacles de la Corona d’Aragó» o acusaven la institució d’imperialisme català. ¿A què venia tot això? ¿Hi havia raó per a tanta indignació? I en tot cas, ¿qui es podia indignar? (tenint en compte que des del costat del ‘blaverisme’ les queixes no eren menors). Intentarem posar una mica d’ordre i concert.

La Biblioteca Nacional d’Espanya va inaugurar al mes de febrer una exposició dedicada a manuscrits il·luminats produïts en el marc de la literatura catalana medieval. El gruix, del gironí assentat durant 26 anys a València Francesc Eiximenis. Però la cosa es va complicar quan la BNE va anunciar una activitat de difusió de la mostra. Havia demanat a actors catalans que recitessin alguns dels textos, i va difondre la iniciativa amb aquest missatge a Twitter.

Con motivo de la exposición: “La luz de la Edad Media en la literatura catalana” hemos pedido a algunas de las voces más carismáticas de las artes escénicas catalanas que nos lean fragmentos de literatura medieval catalanahttps://t.co/bFjTjF7Vo0 pic.twitter.com/btQ8Bd5caa

— Biblioteca Nacional de España (@BNE_biblioteca) 8 de abril de 2021

El fil contenia arxius en què actors com Lluís Pasqual i Josep Maria Flotats llegien textos de Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Joanot Martorell i Jaume Roig. Tres d’ells nascuts a València i un a Mallorca. Que els cinc, els tres citats i Eiximenis, escrivien en la mateixa llengua, li diguessin català o valencià, i que formin part de la mateixa literatura no hauria de ser objecte de discussió. Però que l’adjectiu ‘catalana’ aparegués quatre vegades en quatre línies i una il·lustració va ser temptar massa la sort: la primera onada d’indignació va arribar des del secessionisme lingüístic valencià. Amb missatges individuals, tot i que tot es va complicar més quan es va posar en peu de guerra el Partit Popular, exigint una rectificació perquè «els autors de l’exposició són valencians» (que bé, a més tots no ho eren).

Gent com vosté ferix i ofén a la nostra història, als nostres antepassats, al nostre sigle d'or, als seus autors els quals es referien sempre a la seua llengua, la llengua dels Valencians, el VALENCIÀ MAL QUE LI PESE.

— Francisco Martinez (@franmarsan59) 10 de abril de 2021

🔵 Los senadores del @ppcv exigimos al Gobierno y a la @BNE_biblioteca una rectificación y respeto a las señas de identidad de los valencianos.
✍🏼Los autores de la exposición son valencianos.
🙋🏼‍♀️ No cesaremos en la defensa de nuestra historia, cultura e idiosincrasia propia.

— Salomé Pradas Ten (@salomepradas) 13 de abril de 2021

Mentre plovia a semalades, la Biblioteca Nacional va reaccionar amb un comunicat. Que no va fer més que complicar-ho tot encara més. Tot i que es tingui més que clara la unitat de la llengua, l’Estatut del País Valencià qualifica el català parlat en valència com a «llengua valenciana» i complir la lletra de la llei i la realitat de la llengua obliga en l’àmbit de l’Administració central a exercicis d’equilibrisme semàntic. En els quals de vegades s’ensopega (quan no directament s’entra en el joc de la negació de la unitat de la llengua). Així obria el seu fil:

Lamentamos el malestar causado a todos aquellos que han percibido cualquier tipo de discriminación relacionada con la exposición de manuscritos iluminados, cuyo objetivo es mostrar obras en las lenguas vernáculas utilizadas en los antiguos territorios de la Corona de Aragón. pic.twitter.com/1jEX61nBQt

— Biblioteca Nacional de España (@BNE_biblioteca) 13 de abril de 2021

En el seu comunicat d’«aclariment», adjunt en format íntegre en un altre ‘post’, la biblioteca englobava a tots els textos amb un eufemisme. «L’objectiu ha sigut mostrar obres la base textual de les quals reflecteix les llengües vernacles utilitzades als antics territoris de la Corona d’Aragó, amb especial incidència del català», deia al seu text.

La indignació canviava de costat. D’una banda, per qui interpretava com un insult l’ús de l’expressió ‘vernacle’ (que tècnicament, en el context medieval, és un concepte totalment habitual per diferenciar els diferents romanços del llatí majoritari a la producció escrita). D’altra banda, sobreinterpretant les excuses (com al tuit de Quim Torra o del diputat de JxCat Francesc de Dalmases, amb acusacions de feixisme al nivell de les que arribaven des del ‘blaverisme’). Tot seguit, recordant que alguns dels fons amb què es va crear la biblioteca nacional van ser llibres confiscats a exiliats defensors de l’arxiduc d’Àustria durant la guerra de successió, com el bibliòfil arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona.

La Biblioteca Nacional d’Espanya lamenta i es disculpa per exhibir manuscrits en català. A part del menyspreu a la llengua, la pregunta és: com van arribar aquests manuscrits a Madrid? I si ens els tornen? #llenguaviva #paisviu https://t.co/lmxijGb0MT

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) 13 de abril de 2021

Del cas de supremacisme lingüïstic perpetrat a l’espanyolíssima Biblioteca Nacional, propi de dictadures i feixismes varis, el més eixordador són els silencis. I ho entenc, cal molta pocavergonya per defensar aquesta desferra d’Estat i el seu gobierno.

— Francesc de Dalmases @JuntsXCat (@francescd) 13 de abril de 2021

Los autores del siglo de oro de la Lengua Valenciana, nunca dijeron escribir catalán, si nos en Llengua o Idioma valencià, sois cómplices de la corrupción y imperialismo catalán, están haciendo prácticas de lo que hacia casi un siglo un dictador en Europa.

— francescantoni (@francesc_antoni) 10 de abril de 2021

Que l’eufemisme utilitzat per la Biblioteca Nacional intentava aconseguir una certa ambigüitat (fins a cert punt: l’exposició continuava sent denominada ‘La llum de l’Edat Mitjana en la literatura catalana’) en què no hagués de pronunciar-se sobre la unitat de la llengua (cosa que podria haver fet explícitament i no va fer) és evident. Però per molts, l’expressió els va recordar a la utilitzada al seu dia a l’Aragó per negar la catalanitat de la llengua parlada a la Franja (recordem, ‘lapao’, llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental). El filòsof Xavier Antich clamava: ’It’s the Catalan, stupids!’.

“las lenguas vernáculas utilizadas en los antiguos territorios de la Corona de Aragón”

It’s the Catalan, stupids! https://t.co/W8KkZ0nLy4

— xavier antich (@XavierAntich) 13 de abril de 2021

Bé: la cosa no és tan simple com despatxava el filòsof amb un insult. Aquí entraven en lliça un tercer i un quart contendent. No, les llengües parlades a la Corona d’Aragó (les vernacles, llatí a part) no eren només el català. Si ens limitem als territoris peninsulars de la corona (i ens oblidem de napolità, sicilià i sard) tenim el català, en qualsevol de les seves denominacions locals. Però també l’aragonès, el gran oblidat d’aquesta història. I l’occità (no només a Aran, sinó també a borses de parla gascona com Jaca o en els usos poètics a les corts i salons nobles). I per descomptat, àrab i hebreu.

Notícies relacionades

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Perquè, per acabar, resulta que l’exposició sí que recull textos de diferents llengües vernacles parlades a la Corona d’Aragó (tot i que no ens enganyem, segur que aquesta no és la intenció de l’expressió utilitzada): inclou el cerimonial de la consagració dels reis i reines d’Aragó (en un aragonès molt carregat de catalanismes, com el que s’utilitzava en la bilingüe cancelleria reial a diferència del model d’aragonès de base saragossana de furs, actes municipals i protocols notarials) o el ‘Breviari d’Amor’, poema en occità compost a finals del segle XIII per Matfré Ermengaud.

De Béziers: encara hi ha temps perquè arribi una protesta de l’ambaixada francesa.