Josep Roca Guerrero: «El veganisme és un ritu de pas contemporani»

¿Què s’entén per jove?

Des de la meva perspectiva antropològica, les persones joves són les que es troben en una situació liminar, és a dir, entre dos estadis: la infància i l’edat adulta.

¿Què implica aplicar el concepte liminalitat a aquesta etapa de la vida?

La liminalitat connecta amb el ritu de passada, un ritual col·lectiu de les societats tradicionals en el qual els neòfits passen per un estadi intermedi en el qual són potencialitat pura, gent perillosa per la seva ambigüitat que desafia l’ordenació acceptada del món.

¿Les generacions X, Y i Z són o han sigut un perill per a la societat?

La joventut és l’estadi per excel·lència en el qual es vol incorporar allò que socialment es considera com a perillós per pensar el món. El que fan aquestes generacions xoca amb el que la societat considera que és «bo». No és un fenomen nou.

¿Quins ritus de pas existeixen al segle XXI?

Costa més trobar-los, fins i tot podríem pensar que vivim en una liminalitat indefinida perquè cada cop és menys creïble esperar que el destí social i cultural dels joves sigui formar una família i ocupar un nínxol social previ. Jo defenso que les noves formes d’espiritualitat conformen un de ritu de pas davant la incertesa de la modernitat líquida.

¿Quines serien aquestes noves formes d’espiritualitat?

L’astrologia, la meditació, el ioga, el reiki, la conversió religiosa inesperada... 

¿El veganisme?

Per mi és un ritu de pas contemporani, sens dubte. El veganisme se sustenta en principis ètics, ecològics i de salut i moltes vegades s’acompanya d’una cosmologia que considera que la vida és una per a tots els éssers i això connecta amb la tradició religiosa moderna del panteisme.

¿Ser espiritual és semblant a ser religiós?

Segons el baròmetre sobre la religiositat de 2020, gairebé el 30% de les persones que practiquen aquestes noves formes d’espiritualitat no es consideren persones religioses en el sentit de les velles tradicions religioses institucionalitzades.

¿Quin és l’objectiu d’aquests nous ritus de pas?

Permeten entrar en una sociabilitat menys perillosa i més acceptada. De fet, tradueixen a un llenguatge misticoesotèric uns valors àmpliament compartits per la societat com la llibertat, l’autenticitat, el respecte o la cura. 

El ioga, el veganisme... ¿Són maneres de buscar un sentit a la vida o un producte més de consum?

Una qüestió que caracteritza les noves formes d’espiritualitat és que tot té un preu. Tu fas un taller de reiki i el pagues. Està molt mercantilitzat. Però focalitzar aquests nous imaginaris culturals exclusivament des de l’elecció racional de les persones que escullen un producte o un altre em sembla una visió empobridora.

¿I focalitzar-lo com una recerca del sentit? 

És una pregunta difícil. En la nostra educació formal no se’ns requereix que busquem alguna cosa més. Llavors, ¿per què la gent continua buscant-li el sentit?

¿Potser perquè l’ésser humà és així?

Això ens portaria a explicacions teològiques. Els cognitivistes dirien que la capacitat de simbolitzar que té l’ésser humà és connatural i necessitem anar més enllà del que ens passa. I després hi ha la qüestió mercantil, però també l’utilitarisme humanista...

Fa tres anys, les facultats de Filosofia es van omplir.

La recerca de sentit s’està estenent en versions molt diferents i una d’elles podria ser un ressorgiment de la filosofia en la seva versió més metafísica, que s’oposa a la ciència i la tècnica com a formes hegemòniques de coneixement global.

La ciència no ho explica tot.

No està arrelant una tradició ferma de la modernitat i del pensament científic en la qual tothom cregui, això explicaria el ressorgiment de la filosofia i d’altres teories més estrafolàries.

¿Com quines?

Per exemple, el terraplanisme o el culte Anunnaki, segons el qual uns alienígenes ens van deixar a la Terra per buscar or i per això ens agradaria tant. Són teories que no beuen de cap tradició.

¿L’espiritualitat també és una alternativa terapèutica?

L’oferta misticoesotèrica està lligada a una percepció creixent entre la joventut que ha de «guarir-se». La felicitat que prometen aquests imaginaris es converteixen en una alternativa als tractaments mèdics de salut mental. El seu discurs junta matèria i esperit, però també cos i ment, es desplega en un espectre terapèutic que qualla en pràctiques com la meditació i el reiki. 

¿Això treu potencial subversiu a la joventut?

No necessàriament. L’expectativa que a través d’aquestes noves formes d’espiritualitat s’arriba a la pau i a la felicitat és un element central i, d’una banda, em sembla fantàstic.

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

Però...

Pot servir per negar certs problemes estructurals que no s’afronten des d’una visió excessivament individualista de l’itinerari vital. S’oblida que, de vegades, la ràbia compartida també pot servir per millorar la vida de la gent.