¿Què és el ‘software’ lliure?

Tots som usuaris de ‘software’ lliure, fins i tot els que no saben el que és. Els milions d’ordinadors que serveixen pàgines i serveis web, els ordinadors que sostenen la web (aquests servidors dels quals tant es parla), utilitzen majoritàriament ‘software’ lliure. Fins i tot Google, que també utilitza aquest ‘software’ lliure en molts dels seus servidors, també compta amb un programari lliure per a mòbils anomenat Android. Facebook i, per tant, WhatsApp i Instagram, també presumeixen d’utilitzar ‘software’ lliure en multitud d’ocasions. 

Tant programari lliure repartit pel planeta i nosaltres, els usuaris, cada vegada més vigilats, més exposats. Nosaltres, que som les nostres dades, moltes vegades, massa, com a mera mercaderia que es ven a quilo. ¿Com és possible? ¿I si aquest mercadeig a què ens veiem sotmesos fos per «culpa» del ‘software’ lliure? . 

Les dades dels usuaris 

Anem per parts. Per poc que una persona que utilitza un ordinador, un «usuari» intenti deixar de ser-ho i passar a adquirir l’experiència i els coneixements per comprendre com funciona un sistema informàtic toparà amb les expressions «‘software’ lliure», «open source», «free software», codi font obert... trufades d’unes «llicències» cadascuna més enrevessada: GNU, GPL, Apache, Free. Així, per exemple, el moviment del programari lliure no comparteix tota la filosofia del moviment del programari obert, de la mateixa manera que el Front Popular de Judea qui més odiava era el Front Judaic Popular, a la mítica pel·lícula de ‘La vida de Brian’. ‘La vida de Brian’, per a qui no ho sàpiga, narra les aventures d’en Brian, un jove que neix en un estable de Betlem el mateix dia que Jesucrist. Des del seu naixement, la seva vida se succeeix entre un cúmul de desgràcies i equívocs de forma paral·lela a la vida de Jesús. I alguna cosa de ‘La vida de Brian’ té el món del ‘software’ lliure, que es va entossudir a discutir qui feia el programa més lliure sense adonar-se que les que havien de ser lliures eren les dades. ¿Importa molt o poc que Facebook, Google o Microsoft diguin que utilitzen ‘software’ lliure en els seus programes si mentrestant espien, esbiaixen, manipulen les nostres dades?  

En els inicis de la informàtica, fa més de 40 anys, les dades no eren tan importants. Tampoc hi havia capacitat tècnica per emmagatzemar el que un volgués. El fonamental era la tecnologia i una de les lluites més atiades i desconegudes per al gran públic es va entaular entre el 'copyright i la seva antítesi, el 'copyleft '. Tots els drets reservats o alguns drets reservats. ¿Hi ha alguna diferència? El protestantisme en estat pur. Perquè el cor de la qüestió és que tant el ‘copyright’ com el ‘copyleft’ van portar la mort d’una figura molt més antiga, el «domini públic» .

L’origen de «domini»

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

Tot i que el terme «domini» no va entrar en ús fins a mitjans del segle XVIII, el concepte es remunta al dret romà Els romans tenien un gran sistema de drets sobre la propietat en el qual definien també moltes «coses que no poden ser de propietat privada», com les ‘res nullius’, ‘res communes’, ‘res publicae’ i ‘res universitatis’. El terme ‘res nullius’ feia referència a coses encara no apropiades; el terme ‘res communes’’ es va definir com coses que la humanitat podria disfrutar comunament, com l’aire, la llum del sol i l’oceà; el terme ‘res publicae’ es referia a coses que eren compartides per tots els ciutadans i el terme ‘res universitatis’ significava coses que eren propietat dels municipis de Roma. Al mirar-ho des d’una perspectiva històrica, es podria dir que la construcció de la idea de «domini públic» va brollar dels conceptes de ‘res communes’, ‘res publicae’ i ‘res universitatis’ del dret romà. Actualment el dret d’autor existeix pel mer fet de la creació, cosa que significa que, sense formalitats, el creador d’una obra disposa automàticament d’un dret, simplement per ser l’autor original. El dret d’autor és reconegut per la Convenció de Berna en 164 països, pràcticament tot el món. Si l’autor disposa d’aquest dret en un dels països signataris, en disposarà simètricament a tots els altres països. Això permet fer valer els seus drets en cas de còpia. 

Després d’aquesta petita aturada històrica, pot sorgir una gran pregunta, ¿per què una part dels creadors de programes informàtics van renunciar a una part molt important dels seus drets?   En següents articles esmicolarem aquesta mena de conceptes analitzant-los des d’una perspectiva històrica allunyada, en la mesura possible, de debats polítics i interessos comercials.