Ordre a casa: com fer que els vostres fills ordenin la seva habitació

«No soc pedagoga, però segons els experts a partir d’1 any ja comencen a incorporar hàbits i rutines. I l’ordre és una qüestió d’hàbit. Però s’ha de saber el que es pot fer a cada edat. No és el mateix un nen d’1 any que no pot decidir què es queda i què no que un nen de 5, o un de 15. S’ha de començar al més aviat possible. I és cert que al principi requereix moltíssima més implicació per la vostra part», afirma. Aconsella anar a poc a poc, «ha de ser una cosa natural i orgànica», i també s’ha de tenir en compte la personalitat de cada nen. Per començar, «amb 1 any han de tenir un espai on deixar les joguines i que ells sàpiguen que això sempre va allà. És un principi bàsic de l’ordre: «Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc». Són quatre coses molt bàsiques: penjar l’abric, la motxilla, les joguines, les sabates.

Mai ha de semblar un càstig, «perquè no funciona gens». «Per exemple, si intenteu aconseguir que els vostres fills es facin el llit la fórmula seria: ‘Entenc que et faci molta mandra/et costi fer-te el llit cada dia, però és que jo em sento malament/aclaparada/estressada cada vegada que passo per la teva habitació. ¿Què et sembla si comences per fer-te’l el cap de setmana?» I a partir d’aquí comença la possibilitat de pactar, d’arribar a acords, de compromisos per les dues parts que respectin els drets de tots dos. També s’ha de fer divertit, sobretot amb els més petits. Com si fos un joc.

«Tant a nivell personal com professional he experimentat l’‘efecte contagi’ que comporta qualsevol procés d’organització. De vegades és al cap de pocs dies; altres vegades el contagi pel virus de l’ordre és més lent. No llanceu la tovallola a la primera de canvi. Proposeu-vos ordenar les VOSTRES coses. Veureu com sense adonar-vos despertareu aquesta necessitat en els qui us envolten», afirma Ferré. També és molt important «analitzar com ho estàs fent tu, com ho estàs vivint. Si tu ho vius com una obligació, ells també ho viuran així. És com llegir. Tu pots saber que la lectura és molt important però després si no et veuen agafar un llibre tampoc ho faran». Per als ja iniciats, la ‘coach’ creu que «s’ha intentar transmetre’l des de la passió», perquè, a més, sosté, «té molts beneficis» (vegeu últim punt).

Tampoc fa falta que sigui perfecte, com en un catàleg d’Ikea. Ni és fonamental que ordenin a la nostra manera. La Mar explica el que fa a casa seva: «Jo per exemple, tinc fills adolescents, i he de fer un exercici mental que el llit està fet així, com ells el deixen. I el dia que jo vull que el llit estigui perfecte, com jo dic, que reboti la moneda, doncs el faré jo. I sé que ho estaré fent per mi. Jo de vegades em fico a l’armari dels meus fills, però ho faig per mi».

«Evidentment, cadascú, cada casa, ha de tenir uns mínims imprescindibles», diu la Mar. N’hi ha dos de bàsics, que cada cosa tingui un lloc i sigui en aquest lloc, i que tot el que tinguem, ens agradi i ho utilitzem. «Han de donar-se aquestes dues condicions, perquè si no és quan comencem a guardar coses que no sabem per què les tenim. Ens comencen a ocupar un espai molt útil per a altres coses, i és quan el caos s’apodera». Perquè tenim massa coses. Amb els nens hi ha una cosa que també genera molt: tots els deures i treballs que fan al col·le. Se’ls ha d’ensenyar una tasca que considero que és la més profunda: la de decidir què vol el nen que segueixi amb ell. D’altra banda, l’organitzadora parla de zones diferenciades: «Considero que la seva habitació és el seu món i que allà s’ha de ser més lax, que, per exemple, en zones comunes com són la cuina, el menjador o el bany, on la família ha de tenir uns mínims, els que s’hagin decidit: El raspall de dents, al seu got: quan s’ha acabat de menjar, els plats, al rentaplats».

En aquestes edats, si obliguem podem aconseguir l’efecte contrari. Aquí s’ha de pactar. «Els has d’exposar què és el que t’aclapara. Dues o tres coses, per exemple, necessito que el llit estigui fet i l’escriptori, net. Després ja s’anirà pujant el nivell afegint coses. És una tasca de cada dia, d’anar a poc a poc, però de no insistir massa, perquè si els atabalem massa acabarem discutint. Quan ja entres en edat adolescent, has de seleccionar molt bé les teves batalles», diu Ferré. «Al final, allò dels mitjons, que no estiguin aparellats doncs, mira, l’obvi, perquè a mi el que m’interessa és que se centrin en els seus estudis o que sàpiguen què volen estudiar...», afirma.

Un consell: «Mai de la vida descartis objectes de cap altra persona, fins i tot els nens han de poder decidir sobre les seves pertinences». No s’ha de fer, però, amb 1 any no poden decidir, amb 3, tenen una miqueta més de decisió, amb 5, molt més: «Quan són molt petits ho hem de fer nosaltres», respon l’organitzadora, que matisa, «això no evita que els anem ensenyant a triar els objectius amb què volen quedar-se i els que no. Amb 10 anys, per exemple, ja han de prendre decisions. I els hem d’acompanyar en el procés». Segons Ferré, «el problema és que som fills i nets d’una generació que ha passat molta carència, amb la qual cosa ens van ensenyar a guardar per si de cas. Guardem el vell per si s’espatlla el nou, i així anem acumulant. Arriba un moment en què necessites més espai, quan en realitat el que necessites és tenir menys coses». Amb els nens, quan arriben amb els treballs del col·le del trimestre és molt bon moment per «fer neteja», afirma Ferré. «Primer valorem tota la feina feta, però com que tot no ho podem guardar, hem de seleccionar algun dibuix o alguna redacció, però no tot. Per ajudar-nos en aquesta tasca va molt bé limitar-li l’espai, per exemple, una caixa per guardar-hi tots els treballs. Quan la caixa és plena, s’ha de treure alguna cosa per poder posar el nou», diu. I rebla: «Hem designat un espai i un espai acotat». Es pot utilitzar la mateixa tècnica amb les joguines.

«Enfrontar-se a segons quins objectes, decidir què es queda i què no, al principi pot resultar difícil, però es pot», afirma Ferré, que assegura que de tota aquest feina «el benefici principal que s’obté és temps, i el temps no té preu». «És veritat que els nens són molt en el present, i aquesta noció que tenim nosaltres que no tenim temps no la tenen tan acusada», diu. «Però tenir temps dona sensació de benestar, de serenitat, de calma, que t’ajuda moltíssim a enfrontar-te a altres qüestions més difícils. Si tens molt soroll extern et costa molt concentrar-te o estudiar, per exemple, en el cas dels més petits, i al final acabes ajornant, deixant-ho anar, i això repercuteix al final en com et sents –malament– i t’influeix en l’autoestima». I és que, com defensa Ferré, «l’ordre al final té molt a veure amb l’autoestima».