¿Per què els grans del pop venen els seus catàlegs de cançons?

Assistim al degoteig de titulars des de fa uns mesos: gegants de la música pop es desfan dels seus drets editorials per quantitats amb molts zeros. Uns 300 milions de dòlars (249 milions d’euros) pel catàleg de ‘maese’ Dylan, amb fites del segle XX com ‘Blowin’ in the wind’ o ‘Like a rolling stone’, acordats amb Universal Publishing. I quantitats igualment boniques per als cançoners de Pretenders, Neil Young (aquest, la meitat del seu repertori propi), Paul Simon, Shakira, Lindsay Buckingham (Fleetwood Mac) o, fa només uns dies, Red Hot Chili Peppers, grup seduït per aquest nou gegant anomenat Hipgnosis Songs Fund (que li abona 140 milions de dòlars; 116 milions d’euros). ¿Què està passant?

Cert mar de fons en l’opinió pública atribueix els moviments a les hipotètiques necessitats d’aquests artistes després de l’enfonsament del suport discogràfic, amb l’efecte afegit de la pandèmia, que s’ha emportat les grans gires per davant. Una lectura discutible, ja que els creadors que atrauen aquestes operacions són els colossos del pop, autors d’èxits globals que «normalment no es troben econòmicament exposats», i que durant aquest any de Covid-19 han procedit a parar màquines, sense ni tan sols plantejar-se concerts en formats petits, «perquè s’ho poden permetre», raona Josep Maria Barbat, president de Sony Music Iberia (Espanya i Portugal). El suport físic, d’altra banda, va deixar fa temps de ser hegemònic. «Avui és residual, ja que avui el gruix dels ingressos, fins a un 75%, venen de l’‘streaming’ i la comunicació pública», adverteix David Loscos, director de la International Music Business School. «En aquest context, els autors pensen: ‘moriré i aquests diners que genera el meu catàleg no arribaré a olorar-los’. I decideixen que volen cobrar-los ara».

Els límits morals

És important precisar que aquesta qüestió incumbeix els drets editorials, derivats de les composicions musicals, i no els drets fonogràfics, relatius a les gravacions, i que és imprecís parlar ‘dels artistes’ i no dels autors, que són els qui els generen. Es tracta del repertori que un compositor ha acumulat al llarg dels anys, ja sigui interpretat per ell mateix o no (‘Nothing compares 2 U’ va dispensar aquests drets a Prince, no a Sinéad O’Connor). Drets que aquest ha pogut derivar sempre a companyies editorials, amb el límit del 50%. Les operacions que aquests dies salten a la premsa es refereixen a la compra de l’altre 50% (o més), el que s’havia quedat l’autor. Les cançons passen així a altres mans, tot i que el creador conservarà sempre el poder de veto derivat dels drets morals: impedint, per exemple, que la seva cançó amb rerefons vegetarià s’utilitzi per anunciar hamburgueses.

¿Per què són cobejats aquests catàlegs? Es tracta de cançons «consolidades», remarca David Loscos. «Clàssics que s’escolten d’una manera recurrent i que no estan sotmesos al mercat de tendències». Peces de rendiment en alça, perquè l’‘streaming’ presenta una poderosa projecció de futur. «Segons les consultores i analistes, té previstos creixements de dos dígits en els pròxims deu-vint anys. ¿Qui pot oferir un retorn d’aquest tipus?», argumenta Josep Maria Barbat. Un escenari molt atractiu per als fons d’inversió, «que van a la jugular buscant la rendibilitat màxima».

Les ‘proven songs’

Ja porten uns anys rondant en territori musical: Barbat recorda la seva entrada en escena una dècada enrere, quan, arran de la fusió de Sony Music i BMG, Bertelsman va crear BMG Publishing. Més recentment, a través de festivals com el Primavera Sound i el Sonar. Ara, l’actor emergent respon per Hipgnosis Songs Funds, la companyia britànica dirigida per Merck Mercuriadis, exmànager de Beyoncé i Elton John, que en només tres anys s’ha fet amb un catàleg de 60.000 cançons: les que ell anomena «proven songs» (cançons contrastades), un valor que considera tan sòlid com l’or o el petroli. Per ara, cap autor espanyol ha sigut objecte (que se sàpiga) d’aquestes operacions, però creadors com Serrat, Sabina, Alejando Sanz o els germans Cano (Mecano), bé podrien situar-se en aquesta categoria.

¿I per a què volen els diners aquests autors de fites, proveïts d’economies personals sanejades? No es tracta necessàriament de pastar per pastar: poden desitjar-los per finançar projectes, invertir en desenvolupaments tecnològics o disposar d’autonomia operativa. Aquests moviments no ens parlen, per tant, de la debilitat de l’entorn industrial de la música, sinó més aviat altrament, del poder de la matèria primera, la cançó, perquè «la música és eterna» i transcendeix els formats i els sotracs del sector, remarca David Loscos. «¿Les coses van bé? La gent escolta música. ¿Les coses van malament, com hem vist amb la pandèmia? La gent escolta música».

 

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos