Intimitats de l’últim panteó gitano

Tot el descrit forma part del conjunt escultòric que Susana Ruiz i Nuria Torres van fer a petició de la família Pascua per «mantenir sempre viva» la imatge de l’Andrés. «Perquè ningú l’oblidi mai», diu Ruiz, citant el desig dels familiars. L’obra és a la part alta del cementiri i és un punt de referència des que fa unes setmanes va ser instal·lada allà. Al costat de l’estàtua hi ha una ampolla de Ron Camarón ficada en un cub de metacrilat així com un joc de pesos (alçar-los era una altra afició seva) que porten un missatge gravat a l’interior: «Estimat germà, boig del meu cor, que la teva força m’acompanyi eternament». L’estàtua llueix unes ulleres de sol Ray-Ban que un cosí li va posar el dia en què es va inaugurar el mausoleu, i una gorra que li va pertànyer en vida descansa al costat dels seus peus. Sobre la làpida –un lluminós cel–, hi ha una corona que assenyala l’estatus real que tenia entre els seus. «Pel que sabem, ell i la seva tia eren els que portaven la família», diu Torres. No és el primer panteó gitano ni serà l’últim. Aquest no és l’assumpte. L’assumpte és com es fa un panteó gitano.

‘Cabullo’ i ‘El Pote’

Els mausoleus gitanos i les seves estàtues realistes o hiperrealistes són part del paisatge a molts cementiris espanyols. A Barcelona, una de les més famoses és al cementiri de Sant Andreu i representa el conegut com Tío Cabullo, assegut i subjectant el ‘ram calí’ –la vara gitana. ‘Cabullo’, diu la inscripció al panteó. També és molt coneguda la d’Antonio Román Heredia (’El Pote’ quan vivia, i també ara que està mort) al cementiri del Poblenou, una estàtua blanca ficada en una urna de vidre amb una ampolla a la mà i unes ulleres de sol penjades del coll de la samarreta, entre altres adminicles. «Tenim sepultures gitanes a Montjuïc, al Poblenou, Sant Andreu, a gairebé tots els cementiris», diu Adrià Terol, historiador i gestor cultural de Cementiris de Barcelona, però l’únic cementiri on hi ha una zona gitana clarament diferenciada és el del Poblenou. És el departament quart, que era el departament protestant. Després de ser restaurat es va omplir de tombes gitanes».

El monument va ser inaugurat el dia 14, el dia de l’aniversari del difunt. Uns 30 integrants de la família es van congregar al lloc i «van emmudir d’emoció» quan va ser retirada la tela que la mantenia oculta i l’estàtua va quedar al descobert. La mort de l’Andrés va tenir lloc en temps de Covid i els familiars no havien pogut fer el funeral degut, de manera que es van donar cita pel seu aniversari per retre-li l’homenatge que li devien. «Llevat de la família més pròxima, ningú sabia de l’escultura, va ser una absoluta sorpresa», diu Ruiz. «I tot i que va ser trist i hi va haver molt plor, va ser una celebració de la vida». El procés que va posar en marxa l’encàrrec va acabar aquell dia, però no va ser el procés habitual entre un client que vol alguna cosa i l’artista que el proveeix. Per la naturalesa del treball, per la disposició de la família a compartir la seva memòria de l’Andrés i perquè la majoria encara no havien fet les paus amb la seva desaparició primerenca, les dues escultores consideren que en certa manera van formar part del dol. «Al final sentíem que amb el nostre treball els estàvem oferint una espècie de bàlsam», diuen. «Hem viscut tantes coses amb ells en aquests mesos que no tenim més que gratitud per la confiança que van dipositar en nosaltres en una cosa tan transcendental».

Peticions familiars

Es vegi com es vegi, el conjunt funerari és el resultat d’un procés excepcional, tant des de la perspectiva del dol com des de la perspectiva artística. «L’encàrrec original era ell assegut amb un mòbil. Sembla que es passava el dia fent-se selfies», diu Torres, remarcant per omissió tot el que es va anar afegint a la comanda original: pesos, rom, cigarrets, Bíblia, gorra... Segons expliquen, petites delegacions de la família es presentaven de tant en tant al taller a veure com avançava el treball i a opinar sobre el que veien. Un germà va dir que havia de portar la Bíblia. Un altre germà, que la gorra. L’ampolla, un altre germà, i una germana va proposar els pesos. «El monument és fruit de la participació de tota la família», diu Ruiz. Algú va preguntar si no seria possible que l’homenatge inclogués el cotxe que l’Andrés conduïa, un altre dels seus objectes fetitxes, però això disparava les hores i el pressupost. També se succeïen els comentaris sobre el rostre. Algú va dir que tenia el nas més ample. Algú, que tenia un rictus una mica trist. I Ruiz i Torres l’hi arreglaven. «Tant les fitxes de dòmino com els cigarrets són ofrena nostra, els vam aportar nosaltres», expliquen les escultores.

Susana Ruiz i Nuria Torres treballen juntes des de fa tres anys. La primera té el seu taller a Badalona i la segona a Montgat. Ruiz és coneguda per haver fet les estàtues d’Anís del Mono i de Manolo Escobar que Badalona té pràcticament per patrimoni cultural, a més d’un Camarón que mai va arribar a sortir del taller, mentre que Torres és coneguda pel seu treball amb marbre, porcellana i bronze, les seves col·laboracions amb artistes com Antoni Miralda i la presència de les seves obres en col·leccions públiques de Suïssa, Portugal, Corea del Sud i Espanya. Que de la seva associació hagi brotat el monument funerari a Andrés Aguilera no sembla casual, donat que és la reflexió entorn de la mort i a la seva representació el que les va unir des del principi. «És el nostre nexe», diuen. «Teníem això a nivell individual i des que ens vam ajuntar ha sigut present en la investigació conjunta». L’encàrrec de la família Pascua va ser «com un regal caigut del cel».

Un treball de mèdiums

«A l’Andrés el vam anar coneixent primer a través de la seva tia, Mari Pascua, que va ser la que es va posar en contacte, i després a través de la resta de la família», explica Ruiz. «Vam conèixer l’Andrés que hi ha al cor d’ells», diu Torres. Al final, el monument és un retrat, i cada element és un adjectiu de la personalitat de l’Andrés: L’Andrés fumava, l’Andrés es feia selfies amb el mòbil, l’Andrés bevia Ron Camarón, a l’Andrés li agradaven els cotxes, les motos, els tatuatges, l’Andrés aixecava pesos, l’Andrés saludava afablement i somreia afablement; l’Andrés, a la seva manera, era un rei. «Com a escultores el que hem fet és prestar les mans perquè la família pugui expressar els seus sentiments per ell. Al final va acabar sent un treball de mèdiums, de conèixer l’Andrés, de posar-nos en comunicació amb ell a través de la família. Hem arribat a considerar que és el nostre amic tot i que hagi mort. Ha sigut una experiència intensa».

Tècnicament l’escultura també té una història darrere. L’Andrés està fet de resina de polièster amb fibra de vidre, un material dissenyat per suportar les inclemències de la intempèrie, més una capa de gel coat de reforç. Els tatuatges que llueix als braços i al cap són els que portava en vida, i perquè fossin una reproducció fidedigna, les escultores van portar fotos del difunt al local d’un tatuador de Badalona i li van demanar que tornés a dibuixar els tatuatges en pla. Que els reinterpretés. «Van ser mil hores d’observació de les seves fotografies», diu Ruiz. Per dissenyar els pantalons van demanar uns pantalons seus, i la samarreta la van dissenyar elles amb base en les imatges de l’Andrés i amb l’aprovació de la família. «Les vambes, l’anell, la polsera, la cadena, el mòbil, tots són reproduccions dels originals». L’efecte és el d’un Andrés viu, com volia la família.

Un reclam cultural

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

El conjunt que reclama un lloc de privilegi en l’univers dels mausoleus gitanos de Catalunya només és comparable en eloqüència a obres que surten al pas als cementiris andalusos com la ja famosa del ‘Pirata de los Camiones’ al cementiri de Pinos del Puente. Antonio F. C., el ‘Pirata de los Camiones’, mort d’un atac cardíac a la presó de Jaén el 2018. La seva família el recorda amb un conjunt que inclou una estàtua realista amb elements com una cartera de Gucci, un paquet de cigarrets, un encenedor... i un Audi d’alumini sobre quatre columnes de marbre. No a mida natural, però bastant gran. De manera que no és tan estrany posar un cotxe al mausoleu. Es pensi el que es pensi d’aquest tipus d’art funerari, al final funciona com a reclam. «Quan faig les rutes culturals pels cementiris», diu Terol, «la gent sempre té preguntes respecte a això. Són tombes molt vistoses, molt acolorides, i sempre criden l’atenció, a més de ser representatives d’una comunitat de Barcelona». El cementiri de Badalona guanya en interès amb la nova obra.

Cap de les dues artistes és aliena a la classe de comentaris que susciten els mausoleus gitanos: que són kitsch, extravagants, de mal gust... Però remarquen que posar una ampolla de rom en una tomba, o un mòbil, o un cotxe, que l’art funerari com a eina per representar els objectes que ens van ser cars en vida és el que feien els egipcis quan enviaven els seus difunts amb vasos, corones i ceptres a l’últim viatge. «Tothom veurà la tomba de Tutankamon i els sembla normal tot el que hi havia en el seu interior», reflexiona Ruiz, «i en canvi això els sembla kitsch». «No sabem si hi ha moltes cultures que representin la mort així», diuen totes dues, abans d’esmentar tradicions que encara es practiquen en països com Cuba i Rússia, però la veritat és que representa un contrast amb la sobrietat cristiana dels últims segles, que són com una castració».