10 cançons sobre l’eutanàsia

La banda californiana explica la història del soldat de la Primera Guerra Mundial que surt del coma i es troba sense extremitats i sense poder parlar, ni veure, ni sentir, ni olorar, i que mira penosament de comunicar el seu desig de morir. Un quadro atroç que remet a la novel·la antibel·licista ‘Johnny va agafar el seu fusell’ (1939), i a la consegüent pel·lícula (1971), totes dues de Dalton Trumbo. Malgrat la seva temàtica anguniosa, la peça va ser llançada en ‘single’, i el vídeo (amb imatges del film) va ser un èxit comercial.

Un home és acusat d’haver assassinat la seva dona i condemnat a presó, resolució que el seu fill petit assenteix, increpant-lo al judici i abocant-li la ràbia per haver-lo deixat sense mare. Amb el temps, el nen creix i n’entén les raons, i tots dos uneixen els seus destins. Una història sensible i una lliçó de vida en la veu d’aquesta estrella del country.

«Los tubos mantienen mi respiración / y sé que no volveré a mi cuerpo / La ley me obliga a seguir así», canta ansiosament Evaristo posant-se, com Metallica, a la pell del malalt terminal que sospira per un (tràgic) «final feliç». El grup alabès, de pulsions anarquistes, desplegava aquí un text hiperrealista, a cop de punk-rock, per denunciar el buit legal sobre l’eutanàsia que hi continuava havent a Espanya als anys 90. «¿Qué soy? / Una máquina / Un milagro de la técnica / Yo soy un ser en suspensión / Esperando el fin».

El cantautor italià va dedicar el 2014 aquest tema a la campanya per la legalització de l’eutanàsia, de la mà de l’Associazione Luca Coscioni, el nom de la qual al·ludeix a l’economista i polític (president del Partit Radical) mort als 38 anys després de patir durant una dècada l’esclerosi lateral amiotròfica. El vídeo mostra un malalt amb tot just forces per encendre i apagar la ràdio al costat del llit, recordant la seva vida en plenitud, fins que la cançó diu: «Hoy no tengo tiempo / hoy quiero quedarme fuera».

Alberto Comesaña i Cristina del Valle, cantant al dret a una mort digna en un diàleg entre el malalt terminal i la figura pròxima. «Te sacaré de aquí / Te ayudaré a morir», diu sense embuts la tornada, que transmet el desemparament acudint a la citació bíblica en arameu «Eloi, Eloi, lama sabactani» (‘Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has abandonat?’).

Una mare ha d’escollir entre ajudar el seu fill a acabar amb el seu sofriment o retenir-lo al costat d’ella en estat dolençós i sense possibilitats de recuperació. Aquesta balada del grup heavy asturià posa en el focus el terrible dilema i la insensibilitat de la legislació: ella acaba detinguda per haver-ne precipitat el final. «No hay compasión / La llamaban asesina, y en prisión… / una madre lloraba».

Per al cantautor, és una cançó d’amor en què ella li trasllada a ell el seu últim desig: «Cuando mi cuerpo tirite y tenga lista la maleta / has de disponer / que abran las ventanas y me dejen marchar». L’eutanàsia com a acte extrem d’afecte, evocada amb un delicat llenguatge poètic. Cançó difícil sobre la mort digna o, com li va dir un dia l’assistent a un dels seus recitals, sobre el dret a la vida digna.

Cançó dedicada a Eluana Englaro, la noia italiana que, després d’un accident de trànsit, va quedar en coma durant 17 anys, fins que el seu pare va arrencar del Tribunal Suprem el permís per desconnectar-la (contra la posició de l’Església i del president Berlusconi, que va arribar a redactar un decret per impedir-ho que no va acabar entrant en vigor). Un cas que va dividir Itàlia, evocat pel grup punk-rock sevillà.

El cantant de La Unión va dedicar aquesta peça a veu i guitarra al que va ser president de lAsociación a Morir Dignamente, mort d’un infart el 2018. Metge anestesista, Luis Montes va ser coordinador d’urgències a l’Hospital Severo Ochoa i va resultar investigat arran del cas Leganés per suposada mala praxi en l’administració de fàrmacs a malalts terminals; cas que va acabar amb el sobreseïment. L’un dia portaveu del Govern central Miguel Ángel Rodríguez va ser condemnat a pagar a Montes (que anomeno «nazi») 30.000 euros per delicte d’injúries.

L’eutanàsia és aquí metafòrica, reflex potser de l’ànim profund del pare que desitja retrobar-se amb el seu fill més enllà de l’últim llindar. I de la sensació de mort en vida en què queda després de la tragèdia. El cantant australià, que va perdre el seu estimat Arthur, de 15 anys, al caure d’un penya-segat, comparteix la seva desolació en aquesta greu peça al piano, de contorns onírics, en què l’imagina «assegut a la taula de la cuina» i somrient-li «just a temps».