Cremen els murs, furgoneta en flames

Un mural «satíric»

L’autor, un muralista que durant els nou anys que fa que pinta ha oscil·lat entre escenes de la vida quotidiana i continguts socials i polítics, defensa, per descomptat, la seva llibertat de dibuixar el vehicle en flames. Era una manera, diu, de denunciar injustícies. «Després de l’incident de la furgoneta van detenir una noia italiana i van muntar la pel·lícula que els responsables eren un grup d’italians anarquistes que havien vingut a fer disturbis a Barcelona. La noia va passar 17 dies al calabós fins que la van haver de deixar sortir perquè l’advocat va demostrar que no podia ser ella. Disset dies al calabós, però, d’això, no sé per què, se’n va parlar poc», lamenta. També hi ha un punt d’història personal al dibuix: Martz, fill de pare brasiler i mare bilbaïna, és de cutis moreno i diu que per això ha tingut algunes topades amb agents urbans des que viu a Barcelona. «Però», diu, «al final només he fet un mural satíric. La gent no s’hi ha a fixat gaire, però a la porta de la furgoneta no hi vaig pintar el logo de la Guàrdia Urbana, sinó un gelat. És un carro de gelats en flames».

El centre del debat

A poc a poc, les Tres Xemeneies, un dels pocs enclavaments barcelonins on es pot pintar sense por de ser multat, s’ha convertit en el centre del debat sobre l’art urbà i la llibertat d’expressió. Pocs dies abans que la ciutat fos escenari de les protestes per Hasél, el muralista Roc Blackblock va firmar una obra demanant-ne la llibertat en què apareixia la cara del Rei emèrit amb una inscripció a la cara que resava: «Lladre». Va ser esborrada per l’Ajuntament. O no exactament: va ser esborrada pels serveis de neteja de l’Ajuntament a petició de la Guàrdia Urbana. El regidor de Drets de Ciutadania i Participació, Marc Serra, va expressar la seva preocupació perquè l’acció havia afectat un dret fonamental, el de la llibertat d’expressió. En conseqüència, Blackblock va repetir el mural i va incloure-hi, a més de l’Emèrit, el seu fill, Felip VI, i Franco: els tres últims caps d’Estat que ha tingut Espanya. Quatre dies després, una mà anònima i mancada d’art va tacar el mural de mala manera.

Indignació policial

El mural de Martz ha durat més temps. Una setmana després de ser pintat, el 27 de juny, el sindicat Sapol de la Guàrdia Urbana, majoritari al cos, va llançar aquesta denúncia a través de Twitter: «Condemnem rotundament aquesta pintada d’uns fets que van ser un atac directe a la policia, al cos i als agents de la Guàrdia Urbana i en què es va posar en risc la vida i integritat física d’un agent. N’exigim la retirada immediata». L’endemà, un altre sindicat, CSIF, es va afegir a la petició amb els arguments següents: «El contingut d’aquest grafiti atempta clarament contra la institució de la Policia de la Guàrdia Urbana, denigra al cos, incita a l’odi, banalitza la violència i, entre altres continguts del mateix tarannà, es donen idees futures de com atemptar contra la policia». El sindicat va decidir procedir pel seu compte i dimarts passat va esborrar el mural. Al seu lloc van posar dues pancartes que demanen la dimissió de l’alcaldessa, Ada Colau, i del tinent d’alcalde de Prevenció i Seguretat, Albert Batlle. Bàsicament consideren que han actuat amb negligència.

Debat i reflexió

Un mural de la furgoneta de la Guàrdia Urbana que cremava al carrer, fa tot just quatre mesos, amb un agent a l’interior. Sens dubte, un tema delicat i sensible. ¿On és el límit? Preguntat al respecte, el comissari d’Art Urbà Arcadi Poch opina que la de Martz és una obra realista i al·legòrica alhora «dels disturbis que ha estat vivint Barcelona en els últims anys», i que «no hi ha implícita necessàriament una apologia de la violència». «La societat expressa els seus desitjos i preocupacions i ho fa de múltiples maneres, unes de més creatives i d’altres menys. Barcelona és un lloc on últimament s’ha generat aquesta dinàmica d’expressió que busca generar debat i reflexió, i això hauria de ser saludable per a qualsevol ciutat», afegeix. Atès que el mural va ser pintat als murs lliures que l’Ajuntament posa a disposició dels artistes, Poch afegeix: «¿Cal regular-los o no s’han de regular? Personalment jo crec en l’autoregulació, m’agrada pensar que els carrers són un reflex de la salut que té la ciutat en termes democràtics, en termes de pensament, en termes creatius...». Sobre els límits de la llibertat d’expressió, el comissari diu que «si una obra no té un missatge directament agressiu, homòfob, misogin, racista, etcètera, però provoca una reflexió», llavors no hauria de ser censurada.

Competència municipal

Marc Garcia, director de Wallspot i artífex de la ‘jam session’ en qüestió, diu: «Nosaltres com organitzadors no ens posem en la part de contingut. Jo no decideixo què està bé o què està malament. Si a algú li competeix fer-ho és a l’Ajuntament. Si ells diuen que no es poden pintar furgonetes en flames, els artistes faran el que els doni la gana, com sempre, però la diferència és que poden esborrar-ho de seguida». Garcia recorda que els murs són cíclics i que les obres tenen una vida limitada, i considera que l’esborrament per part del sindicat CSIF entra en la dinàmica dels murs lliures segons la qual algú sempre pintarà a sobre del que va pintar el seu antecessor. «Simplement que aquí, en lloc d’interpel·lar un altre artista, o que hi hagi un diàleg entre artistes o grafiters, interpel·les la Guàrdia Urbana, dialogues amb la Guàrdia Urbana. Crec que haurien d’estar preparats per a això i per a molt més. La policia ha d’assumir que hi ha gent a qui no li agrada la policia».

El ‘context Hasél’

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

També ha accedit a entrar en el debat Ricardo Klein, professor del departament de Sociologia de la Universitat de València i autor de diversos treballs sobre ‘street art’. Klein comença dient que «aquest no és un fet aïllat» i que «no es pot ignorar el rerefons de Pablo Hasél». «Actualment hi ha un debat respecte als murs d’aquest parc, alguns han ser tapats, com el mural del rei, i el que jo veig és que hi ha una batalla cultural que té a veure amb les idees, la llibertat d’expressió i la disputa de l’espai públic, i que hi ha diversos actors participant en aquesta discussió. Però, repeteixo, no es pot deslligar del context de Pablo Hasél. És un tema que no està tancat ni de bon tros, sobre el qual no hi ha acord, i mentre no n’hi hagi el debat continua sent-hi present». Klein diu que els límits de la llibertat d’expressió són «difusos» i que cadascú els posa en un lloc diferent, i que, de tota manera, no cal sorprendre’s en excés, atès que històricament una de les línies d’acció de l’art urbà ha sigut la línia «reivindicativa i contestatària».

Nous codis

«Si pintes una imatge realista sempre et trobaràs detractors», reflexiona l’argentí Zosen, un dels artistes veterans de l’art urbà a la ciutat. Zosen recorda un episodi no ja de realisme sinó de literalitat, quan l’any passat, també a les Tres Xemeneies, va participar en una jornada reivindicativa a favor de George Floyd, que va acabar amb un mural que, sobre fons negre, resava: «Aquí també la policia mata». A sota apareixia una àmplia llista de noms i al final l’acrònim antipolicial per excel·lència: ACAB (‘All Cops Are Bastards’). «Recordo que la policia va arribar al lloc i va demanar a l’artista que l’esborrés. L’artista va dir que no estava posant res que no fos veritat i no el va esborrar, però més tard va venir BCNeta i va esborrar els noms de les persones». Sobre el realisme de l’obra de Martz, Zosen considera que hi ha una nova generació d’artistes urbans, més polititzats i que manegen altres codis. «És veritat que sempre una part de l’art urbà ha estat molt polititzat, però aquest realisme no es veia abans». En qualsevol cas, afegeix, «si algú pinta una cosa tan gràfica, evidentment la policia sortirà a queixar-se».