L’incert camí de la recuperació

Economia o salut. Aquest va ser el debat que es va instaurar en la societat durant la pandèmia de la Covid-19, i que va marcar moltes de les decisions polítiques que es van prendre a Espanya i altres països. Alguna cosa hem d’haver fet malament els economistes si permetem que en les societats avançades aquesta dicotomia sigui possible. I bona part de la culpa està en l’ús i la interpretació de determinats indicadors econòmics. 

Abans de com mesurar-la, ens hem de centrar en què mesurem. L’economia d’una societat desenvolupada hauria de tenir com a finalitat garantir el benestar dels seus ciutadans. El nivell de renda, la riquesa i la possessió material poden ser un mitjà, sempre que persegueixin fomentar el benestar de les persones. El raonament habitual passa per pensar que l’èxit d’una economia està en la renda afegida que genera, pel que les societats han d’incrementar el seu nivell d’activitat per a així generar més riquesa i alimentar el cercle virtuós renda-riquesa. Per això es considera el producte interior brut (PIB), entès com el valor del produït en una societat en un període de temps, com l’indicador idoni per mesurar la prosperitat d’un país. Si el PIB augmenta, el país millora i viceversa. 

La paradoxa està que durant el segon trimestre del 2020, quan a Espanya es va aplicar un confinament general i es va reduir l’activitat econòmica al mínim, el PIB es va contraure al voltant d’un 18%, però els supermercats van mantenir les seves prestatgeries plenes i van incrementar la seva facturació. Les necessitats bàsiques seguien més que cobertes, però les notícies econòmiques insistien a ressaltar la caiguda històrica de l’indicador econòmic, i ho comparaven amb les dades de la Guerra Civil, com si es poguessin comparar situacions tan diferents. De la mateixa manera, tenia poc sentit parlar de l’històric creixement del PIB del tercer trimestre del 2020 –que va augmentar un 17%– mentre la majoria de comerços estaven tancats, milers de treballadors en situació d’erto i la pandèmia molt lluny d’estar controlada.

El plantejament reduccionista, produir més per prosperar, hauria de quedar obsolet. Pot ser vàlid en societats en via de desenvolupament que amb prou feines poden satisfer les seves necessitats bàsiques. Per a aquestes, augmentar el valor del que produeixen és la garantia de la seva subsistència. Però aquest no és el cas de les societats desenvolupades, en les quals més aviat hi ha abundància i excés de béns i serveis.

La prosperitat d’una societat s’hauria de mesurar per com d’agradables i felices que són les vides dels seus ciutadans, per a la qual cosa s’hauria de situar el seu benestar en el centre. I com bé sabem, perquè hi ha multitud d’estudis que ho avalen, la bretxa que separa la riquesa de la qualitat de vida de les persones és cada vegada més evident. Disposar de més nivells de renda permet disfrutar de més satisfacció, però a partir d’un cert nivell, cap riquesa no augmenta la satisfacció amb la vida. Societats amb més nivells de renda mostren menors nivells de benestar que societats amb menors nivells de renda.

Existeixen alguns intents de buscar indicadors més complets, com el ‘Better Life’ que elabora l’OCDE, o l’índex de desenvolupament humà (IDH) de les Nacions Unides, però les referències que es fan a aquests dos indicadors són complementàries i queden més aviat com a una cosa anecdòtica.

Martin Seligman, investigador de la psicologia positiva, a la seva obra ‘Flourish’ considera que el benestar de les persones prové de cinc àmbits: emoció positiva, entrega, assoliments positius, relacions positives i sentit. Per això defensa que en les interaccions econòmiques s’ha de buscar la generació de rendes com un assoliment, però donant sentit al que es fa, fomentant relacions sanes, pensant en els altres i sentint-nos satisfets.

És evident que resulta molt més fàcil calcular indicadors de renda i riquesa que de benestar. I de tant utilitzar el concepte Estat del benestar podem creure que garantir el benestar està delegat en les polítiques públiques i és responsabilitat dels estats. Per això és tan necessari que des de l’economia es faci pedagogia de l’important que resulta prioritzar el benestar de les persones en cada una de les interaccions econòmiques. Continuar utilitzant el PIB com a referent i sense una acotada interpretació fa un flac favor a la ciència econòmica i l’allunya de l’important paper que pot jugar avui dia: promoure el benestar de les persones.  

Les últimes setmanes han sigut prolixes en una nova malaltia: el macrooptimisme congènit. En una de les sessions del Cercle d’Economia la presidenta del Banco Santander va augurar, per a sorpresa de la majoria dels presents, que l’economia espanyola creixeria el 9 o el 10% el 2021. Però no només els empresaris semblen afectats per aquesta nova malaltia. Alguns polítics també la pateixen. Fa només uns dies el president del govern anunciava que l’economia espanyola estava creixent al 18% en el segon trimestre. És cert que aquest càlcul té trampa: si calculem la taxa de creixement prevista per al segon trimestre del 2021 sobre la de l’any anterior, que va ser un període de confinament estricte, i l’elevem al total de l’any com si aquest creixement es produís en tots els trimestres, les taxes que surten són molt altes. Però, tot i així, cal tenir una previsió molt optimista per al creixement del segon trimestre del 2021. Evidentment en aquestes declaracions hi ha un intent de transmetre optimisme i afavorir un estat d’ànim que pugui fer realistes aquestes previsions. 

Però, ¿quina és la visió dels professionals i els organismes que fan previsions econòmiques? No hi ha dubte que el sentiment econòmic està millorant significativament. Les previsions de la majoria de les institucions estan millorant, tot i que cal recordar que havien empitjorat fins al març per la intensitat de la segona onada. Per exemple, al març la gran majoria de les previsions reduïen el creixement del 2021 en 0,4 punts respecte a dos mesos abans i en 1,4 punts respecte a la previsió de sis mesos abans. Fins i tot al maig la previsió del panel d’analistes de Funcas reduïa un altre 0,1 la previsió de creixement del PIB. Per tant, l’optimisme es concentra en els últims dos mesos, coincidint amb l’acceleració de la vacunació. Les últimes previsions de juny del Banc d’Espanya milloren en 0,2 punts davant març, fins al 6,2%, el creixement per al 2021. Les previsions de Funcas milloren en 0,3 punts fins al 6%, partint d’una millora en el consum privat i les exportacions. Per tant, les expectatives macroeconòmiques són millors però no estratosfèriques. 

La millora del turisme és un element important per a l’optimisme. Però les reserves i l’arribada de turistes estrangers encara estan molt per sota dels nivells del 2019. Les últimes dades indiquen que les pernoctacions d’estrangers representen el 36% mentre que el 2019 assolien gairebé el 70%. La situació turística està encara molt condicionada per l’evolució de les diferents variants que van apareixent. La variant delta està provocant retrocessos en l’obertura de països com Portugal, Austràlia o el Regne Unit. Si els tancaments s’estenen, o es tornen a generalitzar estrictes requisits per viatjar, el sector turístic pot veure’s molt afectat.

En tot cas, la confirmació de la millora en el creixement depèn, en gran manera, de quina proporció de l’augment de l’estalvi que es va produir durant el 2020 es tradueixi en consum. Sens dubte, hi ha una part de l’estalvi embossat que es consumirà, però no està clar quina proporció de l’estalvi esmentat ha passat a considerar-se riquesa i, per tant, s’invertirà i quina part continuarà estancada davant les incerteses que encara existeixen sobre la recuperació de l’ocupació. Encara hi ha més de mig milió de persones en erto malgrat l’acceleració del ritme de contractació. La taxa d’atur oficial està en el 16%, però la taxa d’atur efectiva (comptant els ertos com a aturats en lloc d’ocupats) se situa en el 19,5%. En aquest sentit les previsions del Banc d’Espanya semblen massa optimistes situant l’atur en el 15,6% en l’escenari base i en el 16,2% en el pitjor escenari. La realitat s’acostarà més al 16,5%.

Notícies relacionades

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

La gran esperança continua sent la contribució al creixement dels fons ‘Next Generation EU’. Sense considerar els préstecs, l’impacte sobre el creixement podria assolir de mitjana un 1,8% entre el 2021 i el 2023, segons el Banc d’Espanya. Però també en aquest punt hi ha clares incerteses. Espanya no ha sigut un exemple d’eficiència en la utilització d’aquest tipus de fons en el passat. El que coneixem sobre el procediment d’assignació de projectes no aclareixen les incerteses. I la insistència en mecanismes, com la garantia juvenil, que van mostrar la seva ineficàcia en el passat, no permet alimentar grans esperances. 

¿Hi ha raons per a l’optimisme? Sí, comparat amb les expectatives que teníem fa uns mesos. El que no hi ha és una justificació per a un macrooptimisme desmesurat