Amadeu Casellas: «Tots estem en llibertat condicional»

Tinc amistat amb la Núria [Güell] perquè ha fet moltes coses sobre presons i CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Quan m’ho va proposar no tenia feina, així que vaig acceptar. Se suposa que hauria de ser milionari però ara he de canviar-me de pis i no tinc ni per a la fiança.

¿Com es poden haver robat tants bancs i estar sense blanca?

Els diners els repartíem entre la CNT, que llavors era il·legal, famílies de la comarca d’Osona que ho necessitaven, i una part per a nosaltres. A més, quan surts després de 2, 3 o 10 anys de presó, no tens res.

Núria Güell i vostè fan el mateix però per camins diferents, i no em refereixo a atracar bancs.

Posem en evidència el sistema i denunciem l’abús d’autoritat. Ella ho fa artísticament i jo pel broc gros, perquè ho he viscut en carn pròpia i perquè em deuen anys de presó.

Ha estat 26 anys entre reixes, a 16 presons, en règim d’aïllament, en vagues de fam, s’ha cosit la boca... ¿Com ha aconseguit continuar viu?

He tingut la gran sort de no enganxar-me mai les drogues. Era una qüestió d’orgull. Quan estava en aïllament i el metge m’oferia una pastilla per dormir, li deia: ¡Per a què vull una pastilla si tinc les 24 hores del dia per dormir!

¿Com canalitzava la ràbia?

A la presó feia molt esport i a fora acostumo a fer entre 17 i 23 quilòmetres diaris corrent i caminant. Quan tinc dues hores lliures me’n vaig muntanya amunt, si no, explotaria.

¿Quina espurna va prendre la seva croada armada?

Jo soc de Vic, un poble de cures. Quan en veies un pel carrer havies de córrer a besar-li la mà. A l’escola un em va creuar la cara i jo per instint l’hi vaig tornar i el vaig deixar planxat. Ja els tenia ràbia perquè veia com abusaven del seu poder, però a partir d’allà es va convertir en una croada personal. Amb els anys vaig descobrir que dins de cada dictador i de cada explotador hi ha un capellà.

També es va rebel·lar contra l’explotació a les fàbriques.

Vaig entrar a treballar molt jove i un de la CNT em va veure tan emprenyat amb el sistema que em va portar a una reunió il·legal. Vaig començar repartint fullets de propaganda i em va agradar.

No va tardar a passar a coses més serioses.

La primera vegada que vaig anar a Tolosa a trobar-me amb els de la FAI, l’encarregat de subministrar les armes em va dir: «A tu et mataran, ets molt criatura i vas massa llançat. De moment no et donaré res». Però des d’aleshores he afluixat molt.

¿Canviaria alguna cosa del que ha fet?

Si ho poso en una balança, qui ha perdut realment soc jo. He contribuït a coses que valen la pena, com l’abolició de la llei de ‘vagos y maleantes’, la reforma del codi penal, l’aplicació del reglament perquè hi hagi vis-a-vis i trucades a la presó... Però no he pogut disfrutar del meu fill. No me’n penedeixo, si tornés enrere faria el mateix, però potser d’una altra manera.

El 1976 va atracar el seu primer banc a punta de pistola.

Aquest ha sigut el meu error, entrar amb una pistola. Si en lloc d’això hagués fet com Enric Duran hagués sigut diferent, però en aquell temps no hi havia ordinadors. Potser vaig anar massa per força i això m’ha marcat tants anys a la presó. Però el fons del que he fet, que és la crítica a les institucions, penso que cal continuar fent-la tot i que potser de manera menys violenta.

Vostè no ha deixat de fer-la.

Aquesta bèstia que és el capitalisme només la frena la resistència, tot i que sigui de grups petits. És clar que seria millor ser milions, però dir que, com som pocs, no val la pena fer res és una excusa. Amb tres esprais es pot pintar un poble sencer i això ja és un focus de resistència. Jo faig vídeos de denúncia sobre el que passa a les presons i amb tal que una sola persona els miri ja em dono per satisfet.

¿Què el mou més, la injustícia o la ràbia?

Les dues coses. Un cas que em va fer molta ràbia va ser quan tres nois de Sarrià van violar una dona i el jutge els va condemnar a 12 anys. Automàticament se’ls va concedir el tercer grau, perquè «no podien perdre la vida per un error». En canvi, a uns nois de Terrassa, fills de treballadors, els van caure 25 anys pel mateix delicte. Una violació és una violació, la faci un ric o un pobre. Quan veus aquestes dues vares de mesurar t’entra la ràbia i ganes de lluitar contra aquesta injustícia. A Espanya han canviat les formes i els noms, però tot continua igual.

¿Creu que els polítics i els activistes independentistes que han passat per la presó poden contribuir a millorar el sistema penitenciari?

Hauria de ser així, però vistes les declaracions de la consellera ho dubto. En només 10 dies van morir tres persones i no han fet res. ¿Com pot ser que a les presons catalanes la gent mori sense més ni més? ¿I per què hi ha tants suïcidis en el règim d’aïllament? És una vergonya i cap fiscal, cap jutge, ni ningú fa res. És un problema enquistat.

¿Ara se sent lliure?

No.

¿Alguna vegada s’ha sentit lliure?

Només quan he estat escapat, perquè anava amb documentació falsa i és l’única forma que no et controlin.

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

¿Creu que és possible ser lliure?

Miri, aquesta vida és un quart grau. El primer grau són 22 hores de cel·la i 2 de pati; el segon grau és el pati, amb alguna sortida; el tercer grau són sortides diàriament, però tornant a dormir a la presó, i el quart grau és aquest, en el qual tots estem en llibertat condicional. S’han de seguir unes normes, t’agradin o no. Són normes absurdes i injustes però si no les segueixes i surts del ramat, et tanquen.