L’orgull de les campanes

Com que va perdre la vida d’aquesta manera tan bèstia, el tenien com a patró els gremis dels oficis relacionats amb el foc, com ara els terrissers, els vidriers i els fonedors. Aquests últims eren els encarregats, entre altres coses, de fer les campanes.

Actualment les campanes són un element més aviat decoratiu i que enriqueixen el nostre paisatge sonor. De fet, solen ser notícia només quan algú es queixa que fan massa soroll i demana que no sonin. El darrer lloc on ha passat això és a Banyoles, on el propietari d’uns pisos turístics situats al costat de l’església de Santa Maria dels Turers va demanar al rector que les aturés durant la nit. Per indignació del veïnat, el sacerdot li va fer cas. Durant tres setmanes el campanar va emmudir entre les deu de la nit i les vuit del matí. De seguida es va organitzar una campanya popular per exigir que s’acabés el silenci, cosa que finalment han aconseguit.

Pensat fredament, al segle XXI, amb telèfons intel·ligents, rellotges intel·ligents i cases intel·ligents, no té massa sentit que cada quinze minuts de la nit el campanar d’un temple religiós anunciï quina hora és. I malgrat tot, la gent no està disposada a renunciar-hi i ho defensa amb ungles i dents perquè veu les seves campanes com un símbol d’identitat. El batallar greu al capdamunt d’un cloquer diu moltes coses de nosaltres i dels nostres orígens.

La campana ha estat una eina de comunicació imprescindible en èpoques passades i marcava el ritme de la vida diària. Des del punt més alt i privilegiat del poble, el seu dringar feia saber a tothom les notícies més importants per la comunitat: naixements, defuncions, casaments... però també quan era l’hora de la pregària; si calia ajuda perquè s’havia declarat un incendi; o si la vila corria perill per l’amenaça d’un enemic exterior. De fet, no hi havia cosa més dolorosa que l’enemic espoliés les campanes per fondre-les i fer-ne canons.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

La campana era (i és) un element especial d’un poble i el seu procés d’elaboració per part dels fonedors era tot un art que pràcticament ha desaparegut. El mètode tradicional es feia a través d’un motllo anomenat “costella”, que era una peça de fusta amb el perfil de la silueta de la campana. Amb cera s’hi afegien les decoracions i les inscripcions que hagués d’incorporar la peça una vegada completada. A continuació el model es cobria amb terres refractàries capaces d’aguantar l’alta temperatura del bronze. Tot seguit es destruïa el model interior i quedava la forma en negatiu de l’exterior de la campana. Aleshores s’hi abocava un aliatge de bronze fos a més de mil graus de temperatura. Com que les campanes estaven destinades a coronar els temples, la tradició manava que tot aquest procés d’elaboració es fes durant el migdia, coincidint amb l’hora de l’àngelus i amb la presència d’un sacerdot, encarregat de beneir el procediment per donar més sacralitat a la fosa. En alguns casos, a més, a l’aliatge s’hi afegia una medalla del sant o a la verge de torn a qui estava dedicada l’església en qüestió. Una vegada fet tot això, només calia esperar que es refredés i polir la peça per donar-li una patina que permetés suportar les inclemències meteorològiques.

Si la campana es feia bé, podia ser quasi eterna. Així generacions i generacions han nascut, crescut i mort escoltant un so que les ha acompanyat tota la seva vida, a menys que algú amb l’oïda massa sensible estigui disposat a acabar una tradició mil·lenària.