La formació professional demana pas

Aquests dies els mitjans de comunicació es fan ressò de l’augment significatiu de sol·licituds per cursar formació professional, sigui de grau mitjà o de grau superior. Augments importants que poden deixar persones sense un lloc on estudiar. Si parlem només dels cicles formatius de grau superior (CFGS), la demanda ha superat el 140% de l’oferta del curs passat.

Alguns interpreten aquest increment com una conseqüència directa d’una crisi dels estudis universitaris. No ho crec. Em considero una persona crítica que intenta identificar les coses que són millorables; a la universitat evidentment n’hi ha, com també al sector productiu. Fem l’exercici de buscar respostes a preguntes com: ¿Quins són els perfils de formació per cobrir les necessitats actuals laborals del nostre teixit industrial i empresarial? ¿I quines seran les necessitats futures si no volem perdre competitivitat internacional? ¿Les institucions educatives estan preparades per cobrir aquestes necessitats? Segur que es tracta d’un repte molt complex.

Deixant al marge els reptes d’universitats i empreses, aquest augment de la demanda dels CFGS no ha anat lligat a una baixada de la demanda dels estudis universitaris. Això és una bona notícia, que ens acosta al que des de fa anys passa en alguns països d’Europa. Països que, sigui dit de passada, encapçalen els rànquings de competitivitat, de productivitat, i fins i tot d’innovació.

A molts d’aquests països, la reputació social de la formació professional és més alta que la que tradicionalment ha tingut al nostre país. Potser el fet de considerar tota la formació superior, sigui professional (vocacional) o universitària, com a formació superior en el seu conjunt ha facilitat les coses. En alguns països, el que aquí és un CFGS es fa, de manera natural, a les universitats que s’han especialitzat en estudis vocacionals, i això també ha ajudat a incloure dins d’un mateix sector universitari diferents tipologies de formació. Aquí, i cal recordar-ho, no només estem parlant de legislacions diferents, sinó que habitualment són departaments governamentals diferents els que administren aquest tipus d’estudis.

I, finalment, crec que val la pena que avancem en algunes experiències que ja es van implementant tímidament. Em refereixo a la permeabilitat entre els CFGS i els graus universitaris, que –aparentment– el nou projecte de llei de l’FP contempla, i que l’enfocament de formació dual dels CFGS i d’alguns graus universitaris fos més freqüent.

Anem pel bon camí. Ara es tracta de consolidar tendències, de canviar normes i lleis per facilitar les coses i, en definitiva, sintonitzar encara més l’oferta formativa de les institucions educatives al que la societat necessita.  

La secretària general d’FP, Clara Sanz, situava recentment quatre grans reptes: superar la falta de competències acreditades, el desequilibri de l’estructura formativa, amb poques persones amb qualificació intermèdia, promoure la formació al llarg de la vida i la baixa taxa de matrícula. En relació amb aquest últim punt, el dèficit d’oferta formativa que s’ha evidenciat a Catalunya i Madrid aquest estiu mostra com el problema no rau a prestigiar l’FP, almenys davant les persones joves. Com ha denunciat CCOO de Catalunya, que hi hagi més de 10.000 alumnes que es quedin sense plaça pública d’FP en la primera opció de preinscripció augmenta el risc d’abandonament escolar prematur. El desencaixament es deu a la falta de previsió, però també a alguns reptes que, al parlar de l’FP, s’ometen regularment.

En primer lloc, la qüestió pressupostària i l’esforç que els comptes públics dediquen a l’FP. Idealitzar a Catalunya el model basc, quan la inversió pública és molt menor, aporta poc. Quan enfrontem un escenari exigent, ja sigui en l’extensió de l’FP dual, en la creació d’una xarxa de centres integrats que ofereixin tota la formació i serveis associats, o en el desenvolupament d’un model d’FP semipresencial, fan falta recursos extraordinaris. Per posar-ne un exemple: pretendre implantar l’ús de noves tecnologies en la transmissió de coneixements requereix, com a Euskadi, el lideratge públic d’un centre integrat d’aprenentatges virtuals i digitalitzats, en el nostre cas, un IOC, avui infradotat. La qüestió pressupostària situa així un tema fonamental: al marge de paraules i bones intencions, a l’FP li falta prestigi davant unes i uns responsables polítics entossudits a desenvolupar el model sense augmentar una inversió que, com les places, és deficitària.

Però hi ha un altre actor davant qui cal prestigiar l’FP: els empresaris i empresàries. Pretendre desenvolupar l’FP dual sense un contracte digne és insistir en un model de baix valor afegit, que considera la formació no com a una inversió, sinó com a una despesa. La situació punyent de la joventut, amb només un de cada cinc joves que es pot emancipar, asfixia la seva capacitat de demanda i fa més profunda la bretxa entre generacions en un país en què sobren les desigualtats. Quan, segons Fundae, només un 20% de les empreses catalanes han aprofitat la formació bonificada, i tan sols s’ha pogut formar un 40% dels alumnes potencials, és que tenim un problema. De prestigi, sí. De cultura, també. Però no per part dels i les alumnes que avui continuen esperant plaça, sinó de l’Administració pública i de bona part de la classe empresarial.  

Cada vegada més, la formació professional (FP) s’està erigint com una opció més que recomanable per als professionals que busquen disfrutar d’una ocupabilitat, que, en certs casos, voreja la plena ocupació. 

En concret, les titulacions relacionades amb la gestió administrativa, la sanitat, diferents activitats industrials o l’educació són les apostes més atractives. 

El grau mitjà en Gestió Administrativa, amb 160.806, lidera la classificació d’ensenyaments d’FP amb més contractes firmats durant l’any passat. El segueix, també amb més de 100.000 contractes firmats, el grau superior en Administració i Finances (109.149 firmes) i el grau mitjà en Cures Auxiliars d’Infermeria (105.474). Quant als perfils que més demanen les empreses, els nostres consultors de Randstad destaquen, en primer lloc, els relacionats amb el sector industrial i, en especial, amb les activitats relacionades amb el metall, l’automoció i la química.

D’altra banda, es pot destacar que la logística està vivint un moment àlgid gràcies a l’auge del comerç electrònic, i les empreses del sector requereixen professionals de totes les categories. També s’està produint un moment de gran demanda de perfils de formació professional en la indústria de l’alimentació i en les activitats relacionades amb la gestió administrativa.

Però, més enllà dels estudis de formació professional i l’experiència, hi ha certes habilitats i competències molt apreciades per les empreses a l’hora de contractar un professional. La proactivitat, la iniciativa, l’autonomia i la capacitat d’adaptació en són unes quantes. Les empreses es troben en una situació delicada, en plena recuperació, per això han de ser capaces de reaccionar de manera àgil i respondre a les necessitats del mercat si volen ser competitives. Per això, apreciaran aquells professionals que sàpiguen adaptar-se amb rapidesa al lloc de treball i superar qualsevol contratemps.

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

Altres competències són més conegudes, però no per això menys importants. Un professional que vulgui assegurar la seva ocupabilitat serà aquell compromès amb l’empresa, que tingui una bona actitud, sàpiga treballar en equip i disposi bones habilitats socials.

Des de Randstad recomanem als professionals d’FP que no perdin de vista el que demanen les empreses del sector en què els interessa treballar. A més, considerem que, independentment de la seva situació laboral, és desitjable que continuïn millorant els coneixements, capacitats i competències, per poder incrementar la seva ocupabilitat.