Un rei mort i dues Espanyes

Ferran VII, que va morir tal dia com avui de 1833, forma part del segon grup. La seva malaptesa va ser tan gran que va donar lloc a tres guerres civils durant el segle XIX. I això que quan va arribar al poder, després de la derrota de Napoleó, tothom estava tan esperançat amb el seu regnat que es va guanyar el sobrenom d’«El desitjat». Aviat, no obstant, es va veure que les seves maneres de fer absolutistes no eren gens apropiades per al nou ritme que marcava el segle XIX a Europa, on es començaven a aprendre paraules com llibertat, sobirania nacional, separació de poders i democràcia. Per a ell, semblava que la Revolució Francesa no hagués passat i va basar el seu regnat en la repressió i la Inquisició. Va forçar tant les coses que el 1820 hi va haver un cop d’Estat progressista que va intentar revertir la situació. L’aventura només va durar tres anys (per això es coneix com el Trienni Liberal) i Ferran VII va tornar a agafar les regnes. Llavors van començar 10 anys tan negres que als llibres d’història apareixen batejats com la Dècada Ominosa.

A part de la seva incapacitat per governar amb bon criteri, tenia un problema greu: no aconseguia tenir descendència. I Déu era testimoni que ho intentava tant com podia. Es va casar tres vegades i tres vegades va quedar vidu. El 1829 va tornar a passar per l’altar per contraure matrimoni amb la seva neboda, Maria Cristina de Borbó, que es va quedar embarassada de seguida. El 10 d’octubre de 1830 va donar a llum una nena. Seria la futura Isabel II. No obstant, que una dona regnés era inadmissible pels sectors més conservadors del país.

De fet, a l’ocupar el tron d’Espanya al segle XVIII, els Borbons havien importat del seu país d’origen la llei sàlica, implantada pels anomenats francs salis en terres gal·les durant el segle VI. Entre altres coses, aquella llei prohibia que les dones heretessin el tron.

Així doncs, Isabel havia de quedar exclosa de la línia successòria. Qui en sortia guanyant era el seu oncle i germà de Ferran VII, l’infant Carles Maria Isidre, que tenia el recolzament dels elements més reaccionaris del país. Tampoc és que ningú fos gaire liberal en aquell temps, ja que el Rei ja s’havia ocupat d’eliminar-los o empresonar-los.

El monarca, però, volia que la seva filla fos reina i va anul·lar la llei sàlica amb una Pragmàtica Sanció. El cert és que també ho volia la mare de la nena, que es moria de ganes de ser reina regent, perquè intuïa que el seu marit no duraria gaire. Els excessos que Ferran VII havia comès tota la seva vida començaven a passar-li factura. El 1832 va tenir el primer ensurt seriós i els seguidors del seu germà van entrar en escena. Tanta va ser la pressió que el Rei va derogar la Pragmàtica Sanció; però quan va recuperar la salut es va fer enrere. L’infant i el seu entorn s’enfilaven per les parets. No estaven disposats a permetre que una dona, i encara menys una nena, portés la corona. I el 1833 van complir l’amenaça.

Mentre es proclamava reina Isabel sota la regència de la seva mare (càrrec que María Cristina tindria per poc temps, per la seva manera de fer excessivament corrupta), l’oncle de la criatura s’autoproclamava rei d’Espanya amb el nom de Carles V. Al seu voltant es va formar un nombrós grup de seguidors disseminat per diferents punts de la geografia espanyola que es van dir carlins. Espanya va quedar dividida a dos i va patir tres guerres civils, entre 1833 i 1840; 1846 i 1849; i 1872 i 1876.

Aquells enfrontaments van impedir el desenvolupament d’un país que s’anava quedant endarrerit respecte als seus veïns, perquè els dos bàndols van ser incapaços de crear un projecte compartit. I el segle XX no va ser gaire diferent, amb dues dictadures i una Guerra Civil: es van continuar veient aquelles dues Espanyes sorgides després de la mort de Ferran VII.

---

Notícies relacionades

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

¿Quant viuen els gats?

Llegenda negra

Les investigacions dels historiadors han constatat que la llegenda negra entorn de Ferran VII és certa. El seu biògraf; catedràtic Emilio La Parra, no ha dubtat a titllar-lo de tirà, perquè quan li convenia fins i tot era capaç de passar per sobre dels privilegis que tenien els estaments eclesiàstic i nobiliari, una cosa que ni els reis absolutistes s’havien atrevit a fer.