Com funciona la primera vacuna de l’ADN contra la Covid que s’ha aprovat al món

Les primeres investigacions portades a terme sobre aquest tipus de vacuna es remunten a principis dels anys 90, però fins ara només havien sigut aprovades en animals, com és el cas de la injecció contra la malaltia pancreàtica en salmons, la que s’utilitza contra el virus del Nil Occidental en cavalls i la del melanoma caní, per a gossos. 

Ara aquesta tecnologia també s’utilitzarà en humans, després que el Controlador General de Medicaments de l’Índia (DCGI, per les seves sigles en anglès) donés llum verda a la seva aprovació per al seu ús d’emergència: «La vacuna de l’ADN representa un pas important, ja que és la primera vacuna ADN a mostrar eficàcia contra la Covid-19 en humans, i significa que les altres vacunes de l’ADN que s’estan desenvolupant podrien funcionar i contribuir a l’esforç global de vacunació», indica Verificat Adelaida Sarukhan, immunòloga i redactora científica de l’Institut de Salut Global (ISGlobal) de Barcelona. 

Una vacuna diferent

La vacuna de l’ADN està formada de petits fragments de material genètic que, inserits en uns plasmidis —petita molècula de l’ADN circular que es troba en bacteris i altres cèl·lules— contenen informació de com es produeix la proteïna Spike, l’antigen que ensenyarà les cèl·lules del sistema immunitari a detectar el SARS-CoV-2. 

«Les vacunes de l’ADN fa temps que s’estan estudiant, però presentaven diverses dificultats que s’han anat resolent amb el temps i la investigació, com la necessitat que tenen d’entrar al nucli cel·lular, la qual cosa fa que la seva administració sigui una mica més complexa perquè ha de travessar dues membranes: la cel·lular i la del nucli», indica Verificat Jorge Carrillo, investigador a IrsiCaixa i vocal de la Societat Espanyola d’Immunologia (SEI). 

Això és justament el contrari del que passa amb les vacunes d’ARN missatger, com les de Pfizer i Moderna, en què el material genètic només havia d’accedir al citoplasma cel·lular i no arribava a entrar al nucli. Les vacunes de l’ADN necessiten aquest pas extra, perquè és allà on s’ajunta amb l’ARN missatger, l’‘escriba’ que copia la informació de l’ADN i el converteix en manual d’instruccions per produir proteïnes. 

¿Modificaran el meu ADN?

Això està relacionat amb el segon gran dubte de les vacunes de l’ADN: que, com que han de penetrar dins del nucli, existeixi la possibilitat que pogués integrar-se dins de l’ADN: «La possibilitat que [els plasmidis] s’integrin a l’ADN de l’hoste i causin mutacions o resultin en l’activació d’oncogens [causants de tumors] va ser una de les principals preocupacions sobre les vacunes de l’ADN, quan es van començar a desenvolupar fa més de 25 anys», assenyala Sarukhan. 

És a dir, que existeix la possibilitat que el material genètic de les vacunes s’integri a les cèl·lules i pugui causar mutacions. Ara, ¿com de probable és? Segons els primers estudis realitzats, la freqüència és extremadament baixa, fins i tot quan s’utilitza un sistema de detecció altament sensible: «És almenys tres ordres de magnitud més baixa (1.000 vegades menor) que la taxa espontània de mutacions en el nostre ADN», especifica Sarukhan. 

A més, no s’ha trobat evidència d’integració a l’ADN de l’hoste en els nombrosos estudis preclínics i més de 500 assajos clínics (en humans), utilitzant diferents tipus de plasmidis i gens. 

Un plasmidi molt bàsic

Amb la investigació dels últims anys, s’han aconseguit desenvolupar plasmidis amb què la integració de l’ADN en les cèl·lules no és possible, ja que les vacunes es queden de manera episomal (lliure) al nucli cel·lular durant un temps limitat. «L’ADN acaba degradant-se amb el temps, de manera que l’expressió de la proteïna és transitòria», conclou Carrillo. 

Aquest avenç s’ha produït gràcies al fet de reduir al mínim la quantitat de l’ADN que s’introdueix a les cèl·lules, això és, «només aquella part de l’ADN que codifica per a la proteïna que tu vols, i el mínim de l’ADN necessari per produir el plasmidi», afegeix. 

El principal escull de les vacunes de l’ADN

Dit això, cal fer-se una pregunta: si el risc d’integració de l’ADN en les cèl·lules no ha sigut una enorme preocupació per als científics, ¿per què no s’han aprovat abans aquest tipus de vacunes? Perquè no és tan fàcil que el plasmidi arribi el nucli i això fa que aquestes vacunes tinguin una baixa immunogenicitat (la resposta immune que indueixen no és gaire forta). Per això aquesta vacuna de l’ADN no necessita agulles intramusculars, sinó que fa servir un injector intradèrmic; ja que és sota la pell on abunden les cèl·lules fagocítiques, un tipus que «captura de manera més eficient el plasmidi», explica Sarukhan. També per això, afegeix, «se’n necessiten tres dosis en comptes de dues». 

L’empresa desenvolupadora és Pharmajet, que indica a la seva pàgina web que el contingut s’inocula a través d’un raig comprimit que penetra a la zona subcutània de la pell. Una altra característica que fa la vacuna de l’ADN de l’Índia diferent de les altres és que s’administra en tres dosis —igual com la vacuna cubana Abdala—, cadascuna separada 28 dies de l’anterior. La injecció preveu ser la primera a administrar-se a menors d’edat al país (a partir dels 12 anys).

Avantatges de les vacunes de l’ADN

A més que és molt més barat de produir que l’ARN missatger, l’ADN presenta l’avantatge logístic respecte a les d’ARNm que es conserva a temperatures més accessibles: entre 2 i 8ºC, davant els -60º/-80ºC de les ARNm, perquè es tracta d’un material genètic més estable. A més, en el cas de la vacuna índia, «ha mostrat bona estabilitat a temperatures de 25ºC durant almenys tres mesos», fet que «en facilitarà el transport i emmagatzematge, i reduirà qualsevol imprevist relacionat amb la ruptura de cadena de fred que condueixi al desaprofitament de les vacunes». 

Els resultats dels assajos, encara sense publicar

El que encara no s’ha fet públic són els resultats d’eficàcia en assajos clínics. Segons una nota de premsa del fabricant, aquesta vacuna té una eficàcia del 67% davant la infecció simptomàtica, i del 100% davant malaltia moderada, segons la nota de premsa. El text també precisa que no es van produir casos greus o morts per Covid-19 després de l’administració de la segona dosi de la vacuna.

Aquests percentatges són inferiors als que haurien presentat Pfizer i Moderna per a les seves vacunes, però Carrillo insisteix que els resultats no s’han de comparar de manera directa: «En aquests percentatges hi intervenen molts factors: des de la taxa de prevalença de la malaltia que tinguis en el moment d’avaluar la teva vacuna, fins a la soca de virus que està circulant».

L’immunòleg també recorda que la soca majoritària a l’Índia és la delta: «Pot semblar que un 67% de protecció és més baixa si ho compares amb el 90% de Pfizer o Moderna, però no s’ha d’oblidar que aquestes últimes van fer els seus estudis amb la soca de Wuhan», que és, en comparació amb la delta, molt menys transmissible, contagiosa i mortal.  

Aquests percentatges han sortit després de superar assajos clínics de fase I/II i fase III, l’últim amb més de 28.000 voluntaris, 1.000 dels quals tenien entre 12 i 18 anys. En la nota també s’indica que no es van produir casos greus o morts per Covid-19 després de l’administració de la segona dosi de la vacuna. 

Que no s’hagin fet públics aquests estudis no significa que no existeixin. «Si l’agència regulatòria de l’Índia ha aprovat aquesta vacuna per al seu ús d’emergència és perquè ells disposen de tota la informació necessària. Si no la tinguessin, no s’hauria aprovat de cap manera. És impossible», conclou Carrillo. 

Més vacunes de l’ADN en camí

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

La de l’Índia ha sigut l’única vacuna que ha sigut aprovada, però almenys una dotzena més estan en fase de desenvolupament. Dues, de fet, ja estan en fases avançades d’investigació: la de la farmacèutica nord-americana Inovio Pharmaceuticals, amb seu a Pennsilvània, i la de l’AnGes, ubicada a Osaka (Japó). 

A més de tractar la Covid-19, ja s’ha proposat fer servir aquesta tecnologia per combatre altres tipus de malalties, i molt abans de la pandèmia, com per exemple al·lèrgies, alguns tipus de càncer, el virus respiratori sincitial, la grip, i el papil·loma humà.