10 cançons per entendre per què ballem

El ball com a carril a través del qual perdre el món de vista, deixant que el ritme i la dinàmica repetitiva de la cançó, amb ressons dels mantres hindús, condueixi a un estat mental allunyat de la realitat. Vet aquí el tema fetitxe del grup de George Clinton, guru de l’autodenominat p-funk (variant del funk amb imatgeria galàctica i derives psicodèliques), que en directe podia derivar en delirants versions d’un quart d’hora o més.

El trofeu de l’era disco fa lliscar un fons menys lúdic del que sembla: la cançó reflecteix les ànsies de sobreviure en l’estrès i la competitivitat de la ciutat de Nova York. Aquí, la dansa s’associa a la vida nocturna, un espai en el qual és possible entreveure una excitació i un futur inapreciables a les dures franges diürnes. Cant en falset contra l’alienació i sobre el poder emancipador de la pista de ball.

Ballar per exorcitzar la ràbia i la protesta política: aquests 12 minuts de devastadora base funky serveixen a la denúncia de Fela Kuti, pare del gènere afrobeat, del règim militar imposat a Nigèria en els 70. Els ‘zombis’ són els soldats, retratats com morts vivents aliens al raonament. El tema els va enfurismar i van respondre arrasant la comunitat creada pel músic, la Kalakuta Republic, i assassinant, entre d’altres, la seva mare, l’educadora i activista Funmilayo Ransome-Kuti.

¿És possible i raonable ballar una cançó amb rimes sobre la guerra de l’Afganistan, l’apartheid de Sud-àfrica i la desforestació planetària? Pet Shop Boys van demostrar que sí en aquest tema (original del pioner del house Sterling Void), en el qual convidaven a la celebració col·lectiva de la música com a expiació davant les tensions globals. Sonarà ingenu, potser frívol, però és difícil resistir-se a la seva dinàmica euforitzant.

Dansa alliberadora, la que va oficiar el divo britànic en aquest tema destinat a proclamar la seva ruptura amb l’estigma d’ídol-pop-titella-de-la-indústria (amb el subtext de la seva sortida de l’armari gai, si bé això no es va percebre fins a vuit anys després, quan va fer pública la seva homosexualitat). Sacrificant la seva projecció, es va absentar del videoclip cedint el focus a models com Naomi Campbell i Linda Evangelista. El 1996, Robbie Williams va adaptar el tema per celebrar la seva sortida de Take That.

La diversió, sense més ni més, és la (legítima) gasolina d’aquest prodigiós número 1 mundial: cançó basada en el mambo de Pérez Prado de 1949, s’ha ballat en els clubs més moderns per obra i gràcia de l’alemany, amb ancestres italians i ugandesos, David Lubega. Tot un sàtir que es delectava vacil·lant-nos amb les seves situacions amb Angela, Pamela, Sandra, Rita, Tina, Monica, Mary i Jessica, amistats esmentades en la cançó.

Aquesta nerviosa peça r’n’b s’ha erigit en himne de reafirmació de les dones solteres i una crítica a l’al·lèrgia al compromís dels cavallers. Però la lletra ha generat lectures crítiques, també des del feminisme, ja que la protagonista refrega al seu ex la seva nova conquesta (en lloc de lluir l’esbombada solteria) i li retreu no haver sabut «posar un anell» al seu dia per segellar la unió.  

Ni oblit ni perdó per a la infidelitat: «I don’t give a fuck» («m’importa una merda»), replica ella davant l’espectacle del seu exnòvio agenollant-se per una segona oportunitat i recordant-li l’important que continua sent per a ell. Pop-funk de traç sec per reafirmar el sentit de l’autoestima sense deixar de ballar.  

Atenció a la categoria de les «cançons per ballar plorant»: aquí brilla aquest ‘must’ electro-pop de la cantant neozelandesa, un tema que reflecteix la nostàlgia i la barreja d’emocions després de la fosa d’una relació. La cohabitació del rerefons trist amb el galopant ritme sintètic produeix un efecte torbador, envoltat aquí en records íntims («érem salvatges i fluorescents»). Conclusió: abocar llàgrimes sobre la pista de ball és possible (i reparador).