10 cançons que han causat problemes ètics als seus autors

Aquest clàssic de rock americà amb arrels parla de la Guerra de Secessió des d’un punt de vista situat al sud nord-americà. El protagonista al·ludeix al seu germà, «que va prendre una posició rebel» i al qual «un ianki va ficar a la tomba». Per això, el tema ha alimentat amb els anys acusacions de romantizar l’antic règim i fins i tot l’esclavitud. Cal apuntar que el seu autor, Robbie Robertson, és canadenc.

El ‘single’ de debut del grup britànic ha disparat sempre les alarmes, tot i que Robert Smith hagi explicat que tan sols reflecteix la seva lectura de ‘L'estrany’, d’Albert Camus, i de l’episodi en què Meursault, el protagonista, dispara a l’àrab en una platja. Als Estats Units, l’ADC (Comitè Àrab-americà contra la Discriminació), un dels dirigents del qual, el palestí Alex Odeh, va ser assassinat en un atemptat, va protestar, i la banda va respondre remarcant l’antiracisme de la peça i demanant a les ràdios que deixessin d’emetre-la.

Una altra de les cançons discutides dels Stones (com ‘Brown sugar’ o ‘Under my thumb’), va provocar ja en el seu temps objeccions de col·lectius feministes (i de l’activista pels drets civils Jesse Jackson) amb el seu alliçonament sobre diversos hipotètics tipus de noies: les negres, «que només volen que les follin tota la nit»; les franceses, «que volen Cartier», les italianes, «que volen cotxes»… La banda va replicar que el tema era una paròdia dels estereotips i va demanar disculpes. Inèdita en directe fins a la gira del 1999, només ha sigut interpretada molt ocasionalment en els seus últims ‘tours’.

La manera en què el Boss es dirigeix a la seva ‘partenaire’ en aquesta cançó (que va escriure esperant que l’adaptés Elvis Presley) pot aixecar suspicàcies vista en l’era del ‘no és no’: «M’acosto cap a tu / Tu dius que no / Dius que no t’agrada / Però, noia, sé que ets un mentidera». Però la rèplica de Pointer Sisters li va seguir el joc: «Jo dic que no / Dic que no m’agrada / Però saps que soc una mentidera». Springsteen ha recuperat el tema en els concerts d’aquest any a Nova York.

Phil Collins va fer d’hispà bigotut i mandrós, a l’Speedy Gonzales, en el vídeo d’aquesta cançó encaminada a satiritzar l’immigrant sense papers. Completava el quadro una entonació en anglès amb accent mexicà presumiblement hilarant. El tema, procedent de l’etapa més comercial del grup britànic, va tenir àmplia difusió al seu dia, però amb el temps seria objecte de crítiques i retirat dels repertoris de les gires.

El mestre Aute, posant-se sàtir, s’adreçava a la parella del seu objecte del desig deixant-li anar la possibilitat del trio: «Una de dos, o me llevó a esa mujer / o entre los tres nos organizamos, si puede ser». El problema era l’estrofa final, «o te la cambio por dos de quince», que en la versió posterior de la cançó (a ‘Auterretratos’, 2004), el cantautor va substituir per «dos de veinte», superant així el llindar de la majoria d’edat.

Aquí, Mark Knopfler es posava a la pell de l’obrer que veu les estrelles del pop desfilant per la MTV. «Mira aquest maricon amb l’arracada i el maquillatge», diu la lletra, esquitxada en dos moments més per la paraula despectiva, «maricon», que amb els anys Knopfler ha substituït per altres formes, com «queenie» (reinona), «mother» (abreviatura de ‘motherfucker’, cabronàs) o ‘maggot’ (paràsit).

Axl Rose apuntava aquí als «immigrants i maricons» que venien als Estats Units amb intencions d’«emprendre un mini Iran» o «escampar alguna maleïda malaltia». El tema ja havia sigut discutit al si del grup (en particular per part de Slash, el guitarrista, fill d’afroamericana), i a l’àlbum ‘Lies’ s’incloïa un text amb «disculpes als que poguessin sentir-se ofesos». Van ser tants, que la banda amb prou feines la va tocar un parell de vegades en concert i la va retirar per sempre dels seus repertoris.

Tant Loquillo com l’autor, Sabino Méndez, han repetit que el tema denuncia la violència de gènere a l’adoptar el punt de vista del maltractador, borratxo i embogit, anunciant el crim «a punta de navaja / besándola una vez más». Lloada i premiada al seu dia, la cançó va aixecar anys després la polèmica, i el Loco va deixar de cantar-la per un temps. La va recuperar més endavant, al disc en directe ‘El creyente’ (2014), i ha tornat a sonar a la gira d’aquest estiu.

Va haver de venir una cantant mil·lennista, la ‘triunfita’ María Villar, perquè s’adonessin en l’esgarrifança que podia causar aquesta estrofa: «Siempre los cariñitos / me han parecido una mariconez / y ahora hablo contigo en diminutivo / con nombres de pastel». Villar, que l’havia de cantar a la gala d’‘OT’, va plantejar substituir la paraula de la discòrdia per ‘gilipollez’, però l’autor del tema, José María Cano, no ho va autoritzar, amb la qual cosa va acabar sent interpretada tal qual, en un duet amb Miki Núñez (va ser ell qui va haver d’interpretar l’estrofa conflictiva).