Veritats i mites sobre el cànnabis medicinal

El cànnabis té poder analgèsic i serveix per reduir el dolor, gràcies al fet que els mamífers comptem amb una cosa que es coneix com a sistema endocannabinoide, una xarxa de comunicacions neuronals descoberta fa uns 40 anys que conté els receptors dels principis actius del cànnabis. Aquest sistema compleix un paper clau en el control de funcions biològiques importants com la cognició, la memòria, el dolor i el son. 

Aquests receptors són com panys que són a la superfície de les cèl·lules, i quan arriba un cannabinoide, que és com una clau, s’activa la seva funció. Per exemple, fa que, al consumir cannabinoides, es puguin activar funcions com la gana o el son. Aquest és un dels reptes més grans dins de la investigació dels cannabinoides, perquè no tothom respon igual davant d’aquests –el mateix passa amb qualsevol fàrmac–, actualment es coneixen més de 150 cannabinoides diferents i «determinar» els efectes concrets que cada un d’aquests de manera aïllada i en sinergia té al cos és un procés llarg, segons explica Maria Corujo, doctora en Biotecnologia Vegetal encarregada d’investigar la genètica de les plantes per seleccionar les que millor funcionen per al desenvolupament mèdic.

L’evidència científica ha confirmat ja que el consum de cànnabis de forma recreativa pot generar dependència a llarg termini, però encara falten dades que confirmin o desmenteixin que això també passa amb el cànnabis medicinal. En un document publicat per l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies s’especifica que «aquesta dependència del cànnabis s’ha estudiat principalment en consumidors socials de cànnabis, que normalment comencen a consumir en l’adolescència i fumen productes de cànnabis potents diàriament durant mesos i anys». 

Amb tot, els científics han observat que la síndrome d’abstinència que es forma és molt més moderada que altres substànciesmás hidrofíliques que s’eliminen més ràpid del nostre organisme. Entre aquestes substàncies no hi ha només les d’ús recreatiu com l’alcohol o la nicotina, sinó també psicofàrmacs com els opiacis o les benzodiazepines. 

En un estudi publicat el 2007 per ‘The Lancet’, un grup de científics del Regne Unit va avaluar 20 substàncies per determinar el dany de cada fàrmac. Van dividir els paràmetres en tres categories –dany físic, dependència i dany social–, i dins de la de dependència, es va establir que l’heroïna era la substància més addictiva que existeix, seguida de la cocaïna, el tabac, la metadona, els barbitúrics, l’alcohol, les benzodiazepines, les amfetamines, la buprenorfina i, finalment, el cànnabis. A més, al contrari que moltes d’aquestes altres drogues, la marihuana no produeix sobredosis mortals.

El que sí que sembla més clar és que no tots els cannabinoides presents en el cànnabis tenen el potencial de produir addicció. Per exemple, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar el 2018 un informe sobre el CBD en el qual concloïa que «en éssers humans, el CBD no presenta efectes indicatius d’abús o potencial de dependència». Per això, actualment una de les branques d’investigació en el cànnabis és precisament la d’aïllar els cannabinoides per al seu ús medicinal: d’una banda, per descobrir les seves propietats individuals i, de l’altra, per saber com cada un afecta l’organisme per poder controlar els efectes secundaris (com l’addicció).