Rebeca Pardo: Hi ha joves que van al cirurgià per assemblar-se a les seves ‘selfies’.

-Jo començo la conferència amb una pintura rupestre del Txad que data entre el 4.000 i el 7.500 aC. Es veuen quatre dones al costat d’una persona estirada i es pot interpretar que és algú malalt o moribund.

-Els nous enfocaments acadèmics atribueixen la clau de l’evolució humana més a les cures que a la competència.

-Aquesta és la part que més m’interessa: la cura i la malaltia són part de l’essència de l’ésser humà.

-¿Com ha evolucionat la representació de la malaltia?

-Depèn de l’època i el context. En èpoques en què la religió era molt important es veuen missioners i sants cuidant leprosos. Després arriba la Il·lustració i apareixen els hospitals. Amb el romanticisme s’idealitzen algunes malalties i abunden les dames fràgils que necessiten que algú les salvi. I amb els avenços científics el protagonisme és dels metges.

-Sempre és la mirada d’un altre sobre el malalt.

-Sí, fins que a finals del XIX es produeix el gran canvi, que jo atribueixo a l’autorepresentació. Amb la postmodernitat comença una recerca de la pròpia identitat i a partir dels anys 70 molts artistes comencen a fer una tasca autobiogràfica amb fotos familiars i cine domèstic.

-Aquest és precisament el tema de la seva tesi doctoral.

-I la meva conclusió és que el punt de partida d’aquesta recerca és un dol, ja sigui per una mort, per un procés d’emigració o per una malaltia. En part jo vaig fer aquesta tesi perquè la meva àvia va tenir Alzheimer i la vam cuidar nosaltres a casa. Però va deixar de sortir als àlbums de fotos i jo ja no la recordava a ella, sinó només els símptomes de la seva malaltia. Quan perds la memòria et perds a tu i aquest va ser el meu punt de partida.

-Amb la fotografia digital, els mòbils i les xarxes socials, l’autorepresentació es converteix en un fenomen generalitzat.

-Ara portem una càmera a sobre les 24 hores i fem fotos de tot. Persones que estaven aïllades a casa perquè la malaltia no els permetia sortir al carrer es comencen a trobar i identificar-se amb gent com ells a través de les imatges, que és un llenguatge internacional que desperta l’empatia. Són vides que se cimenten a través de fotos.

-¿Per exemple?

-«Amb el càncer de pit s’ha fet una revolució a través de les imatges» Jo Spence, que va retratar el seu cos després que li amputessin un pit, va començar una revolució del cos femení i avui dia milions de dones anònimes comparteixen experiències i coneixements sobre el càncer.

-Hi ha fotos icòniques com la del malalt de sida moribunda que Benetton va convertir en anunci. 

-David Kirby era un activista i la família va permetre que li fessin aquesta foto. Però no la va fer un fotògraf professional, sinó una noia estudiant de periodisme que feia de voluntària en un centre per a malalts de sida. Per a mi això ho canvia tot.  

-¿Per què?

-Perquè canvia el punt de vista. Deixa de ser una perspectiva externa (ja sigui religiosa, mèdica o periodística) i es converteix en una mirada des de dins. Es comença a valorar el jo. A les xarxes socials són els mateixos malalts els que es fotografien.

-¿Quina conseqüència té aquest canvi de mirada?

-Quan el punt de vista era mèdic o periodístic interessava treure els pitjors casos perquè hi havia una intenció científica i de denúncia. La visió de la malaltia des de dins no resulta en una cosa monstruosa, sinó més quotidiana. És una representació més tolerant, democràtica i enganxada a la realitat.

-¿L’autorepresentació hauria de tenir límits?

-En general és una cosa bona, però la cosa es complica quan tens 13 anys i pateixes una depressió o un trastorn d’alimentació. Comences a compartir imatges, la gent et fa cas i com més truculentes són més likes obtens. ¿Això és bo per a un malalt? Per a mi el límit és el morbo.

-Adorem la joventut, la salut i la bellesa.

-Comencem a tenir un problema no ja amb la representació de la malaltia, sinó amb la representació en general. Hi ha joves que van al cirurgià per assemblar-se a les seves ‘selfies’.

-En la fase més dura de la pandèmia hi va haver una apagada visual.

-Van deixar la societat cega de cara al que estava passant. No feia falta veure morts ni malalts agonitzants, però no es pot estar parlant de milers de morts diaris i que les imatges siguin de gent aplaudint als balcons o metges recollint pizzes. ¿Amb què ens quedem, amb el text o amb les fotos?

Notícies relacionades

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

-¿Què hi havia després de la prohibició d’entrar a ucis i tanatoris per explicar el que estava passant?

-Jo crec que no hi havia un pla premeditat, sinó que en els gabinets de premsa hi havia por. Hi ha temes molt greus que tenen a veure amb el dret a la informació i a la llibertat d’expressió. Hi va haver una infantilització del públic i dels professionals de la informació. No ens van creure capaços d’assumir certes imatges.