¿Quantes aus hi ha a Catalunya? I 12 preguntes (amb resposta) més sobre els nostres ocells

En nombreo d’espècies, 233 tenen una població reproductora estable a Catalunya, 224 d’autòctones i nou d’exòtiques. De set espècies natives i 12 d’exòtiques més no s’ha pogut assegurar que s'hi reprodueixin regularment. Els autors s’aventuren a calcular que són entre 8 i 12 milions de parelles la població d’aquests ocells nidificants a Catalunya. Així, a ull, entre dos i tres ocells per persona. Una xifra irrisòria (i si parlem en terme de massa corporal, encara més) que ens indica fins a quin punt els éssers humans hem acabat desplaçant la vida silvestre. Que no la ramadera. Per comparar: a cada català li toca per cap, en canvi, un mica més d’un porc, i la desena part d’una vaca. Aquesta estimació de la xifra absoluta d’ocells no es va portar a terme als atles anteriors, cosa que impedeix una comparació de l’evolució durant els últims 40 anys, tot i que aquest és precisament l’objectiu de gran part dels paràmetres analitzats.

Les cinc espècies amb més població sumen soles la quarta part de tots els exemplars a Catalunya. Són el pardal comú, amb entre 806.000 i 898.000 parelles reproductores a Catalunya, seguida, segur que no ho dirien, del gafarró, el cosí peninsular del canari (entre 560.000 i 745.000 parelles), el pit-roig (entre 428.000 i 562.00 parelles), el rossinyol (entre 412.000 i 516.000) i el pinsà vulgar (entre 412.000 i 516.000 parelles). No, urbanites, no: no ho són els coloms. I si parlem de quina té una dispersió més uniforme al territori: probablement la merla. El campió de l’avifauna, el pardal comú, no obstant, pateix una pèrdua de població a tot el món: a Catalunya, els darrers 40 anys, podria haver estat de l’11%, tot i que més forta a les àrees urbanes, on troba més depredadors, menys menjar (per l’artificialització de les zones verdes i perquè hi ha més neteja urbana) i menys llocs de cria als edificis moderns, tot i que també s’ha apuntat la contaminació i la radiació de les antenes com a factors gorrionicides.

Hi ha nombroses espècies amb xifres molt baixes de presència a Catalunya com a nidificants. Però moltes són hivernants que visiten la nostra terra durant els mesos freds, amb uns quants exemplars extravagants que decideixen quedar-se tot l’any per criar (com un o dos solitaris bitons). Si excloem aquestes, les rares entre les rares, amb menys de 10 parelles reproductores, serien l’arpella pal.lida, amb només un o dos nius a la Segarra, l’alosa becuda, la fotja banyuda (entre dues i set parelles al delta de l’Ebre), el cabussó collnegre (3-5 parelles al delta de l’Ebre) i el rasclet europeu (entre un i set mascles).

Segons els resultats de l’estudi, l’escalfament, de moment, més aviat poc. No s’han registrat grans desplaçaments cap al nord o cap a altures més elevades i fresques com les descrites en altres llocs. Només alguns casos, com el bitxac, que redueix la seva població i es desplaça cap a zones altes (140 metres més d’altitud i 6 quilòmetres més al nord), igual que el cucut. D’altres, en canvi, estan passant a ser més nombrosos en zones baixes, com l’aligot comú o el pinsà comú (s’ha traslladat a cotes 150 metres més baixes, i 24 quilòmetres cap al sud). Fins i tot l’expansió d’una espècie africana, com l’oreneta cua-rogenca, és atribuïda pels autors a canvis al paisatge rural principalment.

Sí. Però més aviat els canvis en usos del terra. I molt. L’agricultura intensiva, l’ús d’insecticides i rodenticides i l’abandonament de terres de cultiu estan fent retrocedir els ocells que requereixen espais agrícoles i oberts. Són els que més estan patint, com l’òliba, la tórtora europea o el botxí, que ha perdut en 40 anys fins al 66% de la població i està veient molt restringit el seu territori –«clarament és una espècie que se’ns n’està anant», apunta Marc Anton– , igual que el còlit ros i altres ocells esteparis com el sisó o el torlit. En canvi, les espècies de bosc estan creixent al mateix ritme que les masses poblades d’arbres del país. Com el pinsà, l’oriol, el mosquiter pàl·lid, l’àguila calçada o el picot garser petit, el més petit dels picots. O l’expansiu tudó. Un cas diferent és el del gall fer (entre 340 i 360 mascles), amenaçat per la invasió dels excursionistes als seus territoris, la proliferació d’ungulats que competeixen amb ell i les masses boscoses amb menys clarianes.

Doncs ha arruïnat la recuperació d’espècies d’ocells que van veure créixer la seva població entre el primer i segon atles gràcies a la protecció i recuperació de zones humides del país i que, en canvi, han patit un nou retrocés a causa de la reducció dels mesos d’inundació dels arrossars del delta de l’Ebre per combatre la plaga de l’insidiós mol·lusc. El martinet blanc comú, per exemple, va créixer fins a 2.500 parelles el 2016 i la seva població s’ha desplomat fins a unes 500. El cas contrari és el del capó reial (l’ibis de colors tornasolats) que de ser inexistent s’ha plantat en més de 250 parelles. O l’agró blanc. D’altres, com la polla d’aigua, més ubiqües, poden estar afectades per l’increment de depredadors com el senglar o el visó americà, o la urbanització de les lleres dels rius.

 Des del primer atles se n’han detectat 17 d’autòctones noves a Catalunya, més vuit d’exòtiques (la novena, el faisà, ja hi era llavors), només comptant les que han format nuclis reproductors estables i viables.

En alguns casos, n’hi ha que han tornat gràcies a programes exitosos de reintroducció. Com el voltor negre o el xoriguer petit, que a partir de pollets criats en captivitat compten ja amb entre 80 i 100 parelles en dos nuclis de cria, a les terres de Lleida i a l’Alt Empordà. També ha repoblat Catalunya des dels anys 90 la polla blava (amb entre 400 i 500 parelles). Un cas a part és el de l’endimoniadament esquiva alosa becuda, que té el vici de viure només en prats plans i àrids de farigola i romaní i, a més, rondar en ziga-zaga entre les mates en lloc d’alçar el vol quan se sent amenaçada, cosa que la fa encara més difícil de detectar. La seva presència, únicament, a la timoneda d’Alfès, va fer canviar d’ubicació el projectat aeroport de Lleida. Després se la va donar per desapareguda i extinta a Catalunya, fins que va tornar a ser observada partir del 2015 (7-9 parelles). Potser la població aragonesa va repoblar la timoneda. O potser la molt punyetera es va amagar amb encara més eficàcia del que és habitual i senzillament vam passar anys sense veure-la i mai se’n va anar. Si noten cert ressentiment, no s’equivoquen: el que signa més amunt ha matinat molt unes quantes vegades fotografiar-la als Monegres, sense cap èxit. Tot i que una vegada va sentir el cant que li dona un dels seus noms populars en castellà, ‘alondra ricotí’.

Aquí hauríem de diferenciar entre els casos d’expansió natural d’una espècie i la invasió per espècies exòtiques introduïdes per l’home, amb propòsit ornamental o cinegètic o per fugues d’ocells de gàbia. La cap absoluta de l’expansionisme, la incruenta Gengis Khan de les aus, és la tórtora turca. Fa 40 anys no se la va considerar espècie reproductora a Catalunya. Avui ocupa el 85% del territori amb entre 107.000 i 179.000 parelles. I les protagonistes d’evasions exitoses són les nou espècies exòtiques que poden considerar-se que crien regularment a Catalunya, algunes d’ultralocals, concentrades en àrees urbanes pròximes als llocs on van ser alliberades o es van escapar. El leiòtrix bec-roig, amb entre 1.000 i 1.500 parelles emboscades a Collserola; el bec de coral del Senegal, amb entre 500 i 1.000 parelles esteses per la costa, del Maresme al Baix Llobregat; el bec de coral cuanegre, amb entre 10 i 50 parelles aïllades al parc del Putxet; l’oca d’Egipte, arribada des d’exemplars assilvestrats a França a l’Empordà; el faisà; el cigne mut i, compte amb aquestes, tres espècies de cotorres, que mereixen capítol a part.

També hi ha un capítol per al mestissatge: de l’africà martinet dels esculls només consta la presència d’un mascle i de la seva descendència híbrida amb alguna femella de martinet blanc comú local. I per al turisme: les una o dues parelles de cornelles emmantellades del Baix Llobregat, sospitoses d’haver arribat des d’Itàlia en un creuer.

Sí, les ubiqües cotorretes pitgrises són les reines de la zona. LA cotorra que tenim al cap, amb els enormes nius i els esgarips irritants: no és estrany, amb entre 5.000 i 6.000 parelles al llarg de la costa i el Vallès. Li va al darrere la cotorra de Kramer (més solitària, amb cua més llarga, un collar negre al coll i bec vermell), amb entre 270 i 1.000 parelles a la costa, i la més voluminosa aratinga mitrada, amb la cara vermella i entre 100 i 200 individus repartits en unes quantes bandades que recorren la ciutat de Barcelona. Els autors de l’‘Atles’ consideren, en canvi, que les altres quatre espècies de lloros ben conegudes pels habituals al parc de la Ciutadella no formen poblacions viables i estan probablement abocades a l’extinció. Fa anys que les veiem però excepte casos excepcionals no perquè criïn sinó perquè tenen el costum de morir-se velles i potser són sempre les mateixes, agrupades en petites bandades convertides en ‘casals d’avis’ de lloros. Són el lloro del Senegal, l’aratinga nyandai (de cap negre), l’aratinga capblava i l’aratinga de màscara roja.

Algunes espècies tenen unes xifres de població apreciables, tot i que el seu hàbitat o colònies de cria estan tremendament localitzades, cosa que suposa un risc: una alteració greu del medi en aquest lloc (i això no és poc probable en el cas dels hàbitats costaners) pot fer perillar la seva presència al territori. Això encara no ha succeït en el cas dels flamencs, amb una única colònia de cria a la Punta de la Banya del delta del Ebre, amb entre 900 i 2.800 parelles, tot i que fora d’època de cria ronden en petits grupets per totes les àrees humides del litoral. La crisi de la colònia de cria de la gavina corsa al delta de l’Ebre, per exemple, l’ha fet colonitzar altres punts de la costa, com els ports de Tarragona i Barcelona, però es va traduir en un greu deteriorament d’aquesta espècie amenaçada, que en el període estudiat per l’‘Atles’ ha arribat només a les 3.752 parelles quan en l’anterior van arribar a una mitjana de 10.363.

Si, el gavià de potes grogues és molt empipador a Barcelona. Però, urbanícoles, molta calma. La pacífica gavina riallera, per exemple (més petita, amb caputxa negra en època nupcial i un botonet negre només a l’hivern) es manté estable en unes 4.500 parelles. Un dels nostres tresors, la gavina corsa, ja veiem que ho està passant malament. I del gavià de potes grogues, amb les seves aproximadament 15.000 parelles, les intervencions municipals per controlar-ne la població han suposat una reducció de fins al 52% dels números després d'una gran expansió de terrat en terrat i d'abocador en abocador.

 O sigui: ¿quina és la metodologia de l’atles? Per començar, el territori de Catalunya s’ha dividit en 386 quadrats de 10 x 10 quilòmetres. En cada un s’elegien cinc quadrats d’1 x 1 quilòmetres i un recorregut de tres quilòmetres, adjudicats cada un a voluntaris que es repartien 16 sessions de prospecció. La projecció de les observacions al conjunt del territori (extrapolant cada ‘quadrat’ a les superfícies amb característiques ambientals similars) requereix un bon nombre de pàgines d’explicació metodològica al llibre. Per a aquest esforç ha sigut necessari el treball de camp de ni més ni menys que 1.275 col·laboradors voluntaris coordinats per l’Institut Català d’Ornitologia, amb la participació com a editors de l’obra del Departament d’Acció Climàtica, la Fundació Zoo Barcelona i l’editorial Cossetània, i el recolzament del CREAF, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el CTFC. El projecte està integrat a l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat i enquadrat en l’elaboració de l’atles europeu de l’European Bird Census Council, publicat el 2020 després de mobilitzar 120.000 observadors de camp a 48 països. Després de l’atles català, SEO BirdLife publicarà una altra obra equivalent per al conjunt d’Espanya.