La ‘yenka’ del coronavirus

Fer un cop d’ull a l’evolució de les cartes publicades a Entre Tots durant aquest any és constatar que ens hem passat l’any ballant la ‘yenka’ del coronavirus. És un lloc comú parlar de fatiga pandèmica; en realitat, el que dona de si a la conversa pública va molt més enllà del cansament. És frustració, és irritació, és emprenyament. Esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, endarrere, un dos tres, s’han anat acumulant les onades per acabar al mateix lloc, sempre al so de l’Rt i del risc de rebrot. Així, en contra dels bons desitjos i dels propòsits d’Any Nou, el 2021 no deixa un pòsit de bons records. La seva traca final, a cavall de l’òmicron, ha portat l’emprenyament pandèmic a nivells mai vistos fins ara. Si no coneixes ningú amb coronavirus és que no tens amics, diu una facècia que es viralitza pels whatsapps. És cert: la percepció social que la covid és per tot arreu és més gran fins i tot que la que hi va haver durant el primer confinament. En els últims dies del cridat a ser l’any de la recuperació, la ‘yenka’ s’ha convertit en la versió pandèmica del ‘Balleu, balleu, maleïts’. 

Expansió i xifres

El pèssim estat d’ànim està justificat pel pas dels mesos i la velocitat a què s’expandeix l’última variant del virus, però no tant per les xifres (les onades anteriors, amb menys contagis, van ser més letals i van col·lapsar abans els serveis sanitaris) ni per la comparació respecte a com estàvem fa un any. Hi ha, sobretot, una diferència capital: fa un any just començava el procés de vacunació; avui, gràcies a uns nivells de vacunació encomiables, hi ha hagut 20 vegades menys morts per covid que si no haguéssim tingut l’injectable. Només aquesta dada ens hauria de portar a mirar el 2021 amb uns altres ulls, i a rebatejar-lo com l’any de la vacunació.

Si no és així no és només per la fatiga acumulada, sinó per aquesta bretxa que sempre s’obre entre la realitat i les expectatives. La crisi sanitària, sobretot en la seva primera fase, va crear una ingent quantitat de literatura pandèmica sobre els canvis de tendències socials que el virus ens portaria. La realitat és que poc o res d’això s’ha vist el 2021: ni la generalització del teletreball i d’unes noves relacions laborals; ni el disseny d’unes ciutats més humanes, a mida de les persones; ni el convenciment que l’emergència climàtica ha de ser la primera a la llista de les prioritats; tampoc un augment de consciència de la importància del sistema públic de salut; ni un reconeixement social de la importància de la ciència en les nostres vides; ni més solidaritat intergeneracional; ni un sistema educatiu més àgil i dotat de recursos, a cavall de l’aula tradicional i la virtual; ni més responsabilitat dels nostres representants polítics, conscients de la necessitat de treballar amb unitat en vista de la magnitud dels desafiaments... 

Al contrari: l’argument més poderós que ha incorporat la pandèmia a la nostra conversa és l’extensió i, fins i tot, la legitimitat de la irracionalitat, corporitzada en els no vacunats i en els qui s’oposen a les mesures contra el virus. No es tracta de quatre friquis conspiranoics: són suficients perquè els governs legislin per tot Europa (el passaport covid) i perquè es guanyin eleccions (Isabel Díaz Ayuso) enarborant la bandera de la llibertat. De contagiar-se, pel que sembla. Decisions com tornar a imposar com a obligatòria la mascareta als exteriors no ajuden a contenir l’assalt a la raó que es planeja, promou i executa des de les xarxes socials, sens dubte un dels trets més preocupants d’aquests temps.

Els nostres joves

Notícies relacionades

Cinc receptes per combatre el perill del populisme l’any 2022

Aquests són els emergents de 2022

Més enllà de la ‘yenka’ del coronavirus, el 2021 ha sigut l’any en què hem parlat dels nostres joves com si fossin estranys, extraviats i violents (els disturbis per l’empresonament de Pablo Hásel i els ‘botellons’ pandèmics) i en què els indults als líders del procés a Catalunya només van incendiar els que ja surten ruixats amb gasolina cada matí de casa. Catalunya, com a tema de conversa, ha adoptat altres formes més enllà de la independència (l’última, la immersió lingüística), però no és un tema dominant. Sí ho és el present i el futur de la ciutat de Barcelona, que fa mal a molts més ciutadans que els que firmen els manifestos del Cercle d’Economia o munten plataformes que es diuen imparables. La pugna per l’espai públic de Barcelona, amb totes les seves ramificacions, és un dels temes grans dels nostres dies, de què es parla molt i amb apassionament i que va molt més enllà de la figura de la seva alcaldessa.

I com un curs subterrani, per sota dels grans temes de conversa de cada moment, hi ha aquests altres que sempre són allà, que despunten de tant en tant si l’actualitat els posa el focus i que són els que millor reflecteixen el pols quotidià de la ciutadania. Són aquestes cartes que ens escriuen els lectors parlant-nos de la salut mental, de l’accés a la vivenda, de la impossibilitat que els nets s’independitzin, de l’horror en vista de la violència i els abusos masclistes, de la incertesa dels autònoms, del buit dels aturats més grans de 50 anys, de la soledat en l’era de la interconnectivitat. Aquest curs no és una ‘yenka’; és la melodia del nostre temps.