Mites i dades sobre els perills de l’energia nuclear

L’energia nuclear està entre les més segures del mercat, si es considera el nombre de persones que han mort en la història per cada unitat d’energia generada. De fet, es troba pràcticament al mateix nivell que les energies renovables (tot i que lleugerament superior), mentre que les fonts d’energia fòssil costen entre 40 i 500 més vides per unitat d’energia generada.

No obstant, els accidents nuclears més greus han tingut un impacte que va molt més enllà de les vides humanes. Les centrals «tenen una seguretat molt alta però també uns riscos molt alts», reflexiona Víctor García, investigador predoctoral de radiofísica i protecció radiològica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). «La radiació no la pots parar amb una paret», assenyala Manel Sanmartí, director de la Unitat de Transferència de Tecnologia i líder del grup Barcelona Fusion Center de l’Institut d’Investigació Energètica de Catalunya (IREC).

Els accidents nuclears es classifiquen en una escala anomenada INES, creada per l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (IAEA, per les sigles en anglès) i que va del 0 al 7 en funció de la seva gravetat. Aquesta escala inclou tots els tipus d’accidents d’aquesta mena, no només els causats per una central nuclear, com explica al Verificat Alexandre Deltell, professor de la Universitat de Girona (UdG) i membre del Grup d’Investigació en Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient (Grefema). «La gestió de residus mèdics i industrials també els podrien provocar», apunta. Entre els nivells 1 i 3, l’incident no té afectació fora de la instal·lació on s’hagi produït, mentre que els d’ordre superior reflecteixen accidents amb conseqüències que superen els límits del centre. 

Al llarg de la història, hi ha hagut un total de 20 esdeveniments de nivell 4 o superior, 18 dels quals han tingut lloc en centrals nuclears o instal·lacions relacionades. Entre aquests, 6 han tingut conseqüències més enllà de l’entorn immediat de la central. Els de Txernòbil (1986) i Fukushima (2011) són els dos únics a què se’ls ha atorgat la categoria màxima de l’escala de gravetat. Aquestes xifres es donen en un context de 18.500 anys combinats de funcionament de reactors nuclears, amb què «la taxa de fallades es podria considerar, segurament, baixa», segons l’expert.

La radiació va costar la vida de 31 persones a Txernòbil de manera directa, però també té efectes a llarg termini, per als quals les estimacions varien àmpliament: l’ONU calcula que les morts atribuïbles a l’accident arribaran a les 4.000, mentre que un estudi de la revista ‘Nature’ apuja la xifra a les 16.000 i un altre d’impulsat per l’European Green Party arriba fins a les 30.000 o les 60.000. En el cas de Fukushima, la radiació no va causar cap víctima mortal de manera directa però, indirectament, a causa de la fatiga i l’estrès de l’evacuació, l’episodi es va cobrar 573 morts. A llarg termini, les estimacions varien entre una mort per radiació i les 1.000 morts en total.

És veritat que les centrals nuclears amb prou feines produeixen CO2, el principal gas d’efecte hivernacle i, de fet, «les seves emissions heretades (procedents de la construcció de la central, per exemple) es troben aproximadament al mateix nivell que l’[energia] eòlica i per sota de l’[energia] hidràulica», explica Deltell. D’altra banda, sí emet altres contaminants com la radiació, tot i que a nivells molt baixos, ja que augmenta la de l’entorn, de mitjana, 0,0002 mSv a l’any, unes 3.000 vegades menys que l’exposició que rebem al fer-nos una radiografia; i la temperatura, a través del vapor d’aigua que surt de les torres de refrigeració i la que aboca al riu (limitada a 3ºC per sobre de la temperatura de l’aigua).

No obstant, les centrals nuclears generen residus radioactius que poden ser abocats al medi fins arribar a un total de 0,15 mSv a l’any (una quarta part de la radiació a què ens exposem amb cada radiografia). La resta, segons explica el departament de premsa de Foro Nuclear al Verificat per correu electrònic, «es condicionen i emmagatzemen amb totes les garanties de seguretat». ¿Què vol dir això?

Els residus de baixa i mitjana activitat, els que emeten menys radiació, deixaran de ser actius al cap d’uns centenars d’anys i s’emmagatzemen en superfície, és a dir, que no fa falta mantenir-los sota terra. En canvi, els d’alta activitat, que representaven el 2006 un 6,7% del total de residus nuclears poden seguir emetent altes taxes radiatives durant milers i desenes de milers d’anys i necessiten una cura per etapes: un primer refredament a les piscines de les centrals, un emmagatzematge temporal posterior, per portar-los finalment al seu lloc de descans definitiu sota terra en un magatzem geològic profund.

Les centrals es van dissenyar per tenir una vida mínima de 40 anys i les cinc amb què compta Espanya amb set reactors en actiu (dues a Catalunya, Vandellòs i Ascó) tenen més de 30 anys d’edat: la més antiga, Almaraz, va començar a funcionar el 1983, i la més nova, Trill, el 1988. No obstant, el temps de funcionament es pot allargar en funció dels resultats de les revisions que passen aquestes instal·lacions per garantir la seva seguretat. Les centrals passen controls periòdics com a mínim cada 10 anys, tot i que el termini «s’ha escurçat a 7 anys al reactor d’Almaraz I i a 8 al d’Almaraz II. 

De fet, el Centre de Seguretat Nuclear (CSN), encarregat de recopilar els incidents i accidents esdevinguts a les centrals espanyoles, mostra una tendència a la baixa d’aquests successos a mesura que les centrals envelleixen.

«A curt termini, no», respon Sanmartí, a la pregunta de si el volum d’energies renovables pot arribar a suplir tota la que es produeix a les centrals nuclears. La suma de les energies renovables espanyoles (un 44% del total) supera l’aportació energètica de la nuclear (un 22,2%), sí, però tot i així, aquesta última és la primera font d’energia a Espanya, produint, això sí, a un nivell molt similar a l’eòlica. És a dir, que per tenir la capacitat de substituir l’energia nuclear per la generada pels molins, s’hauria de «doblar, aproximadament, el parc eòlic actual, suposant que el factor de planta o capacitat es manté», explica l’expert de la UdG. 

No obstant, «les energies renovables necessiten una alternativa a causa de la seva variabilitat» reflexiona l’investigador predoctoral de la UPC. «Són energies discontínues i no modulables», coincideix Alexandre Deltell, és a dir, no sempre produeixen energia i no podem controlar quan ho fan i quan no, per la qual cosa necessiten una energia de suport, que eviti una diferència entre electricitat generada i consumida.