¿El català, en perill d’extinció? ¿Què diuen les dades?

Un anunci assegura que els lingüistes aseguren que el català «ja ha entrat en procés d’extinció». La Plataforma per la Llengua parla de «situació d’emergència». En determinats àmbits els dos conceptes ja es donen com a veritats consagrades, que justificarien un gir urgent i dràstic en la política lingülística. ¿Però és cert el diagnòstic? Almenys, a l’espera de l’informe que prepara un grup d’experts per iniciar els treballs del nou pacte sobre la llengua, i segons els últims estudis disponibles a Catalunya, no, si més no pel que fa a aquest territori. Tot i que, com afirma la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, (que no deu estar entre els lingüistes de l’anunci), s’ha «de matisar». El català, com a comunitat lingüística, no ha retrocedit els últims anys malgrat l’arribada de centenars de milers de persones amb altres llengües maternes. Continua transmetent-se generacionalment i guanyant parlants amb altres llengües inicials. Però alguns símptomes entre les generacions més joves resulten preocupants. Matisem, com afirma la presidenta de l’IEC. Extinció o no. ¿Què diu la Unesco? Un anunci assegura que els lingüistes aseguren que el català «ja ha entrat en procés d’extinció». La Plataforma per la Llengua parla de «situació d’emergència». En determinats àmbits els dos conceptes ja es donen com a veritats consagrades, que justificarien un gir urgent i dràstic en la política lingülística. ¿Però és cert el diagnòstic? Almenys, a l’espera de l’informe que prepara un grup d’experts per iniciar els treballs del nou pacte sobre la llengua, i segons els últims estudis disponibles a Catalunya, no, si més no pel que fa a aquest territori. Tot i que, com afirma la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, (que no deu estar entre els lingüistes de l’anunci), s’ha «de matisar». El català, com a comunitat lingüística, no ha retrocedit els últims anys malgrat l’arribada de centenars de milers de persones amb altres llengües maternes. Continua transmetent-se generacionalment i guanyant parlants amb altres llengües inicials. Però alguns símptomes entre les generacions més joves resulten preocupants. Matisem, com afirma la presidenta de l’IEC. Extinció o no. ¿Què diu la Unesco? Extinció o no. ¿Què diu la Unesco?El 2003, la Unesco va adoptar uns criteris sobre la ‘Vitalitat i perill de desaparició de les llengües’ amb nou indicadors, puntuats de 0 (llengua extinta) a 5 (llengua que no corre perill). La veritat és que els aplica sobre el que considera com a ‘comunitat lingüística’, formada pels parlants, no sobre el conjunt de la població d’un territori. En la seva avaluació, recollida a l’Atles Interactiu la Unesco de les Llengües del Món en Perill es considera el català fora de perill (no l’inclou), el basc com a llengua ‘vulnerable’ (grau 4) i l’aragonès, l’aranès i l’asturlleonès com a llengües en perill (3). Demografia: ¿hi ha més catalanoparlants o menys? En qualsevol dels paràmetres que estudiem, en xifres absolutes, més. El grup de parlants en català no està en retrocés en el pitjor dels casos, i en qualsevol cas creix. Una altra cosa és el seu pes sobre el conjunt de la societat catalana. Com recorda l’Enquesta d’Usos Lingüístics (EULP) que elabora cada cinc anys la Direcció General de Política Lingüística (i que serà la font de les dades que exposem quan no s’especifica el contrari), «des de 1981 la població nascuda a l’estranger ha passat d’un 1,5% a un 18,2%». Del 2013 al 2018 (les dues últimes onades quinquennals de l’EULP), el nombre de persones que tenen el català com a llengua inicial (abans li dèiem materna) ha passat a 2.010.000 (70.000 més), el dels que tenen com a tal el català i el castellà a 176.000 (23.000 més) i els parlants inicials en castellà a 3.366.000 (87.000 menys, a causa de la mortalitat i malgrat l’arribada d’immigració de parla castellana en les generacions arribades d’altres punts d’Espanya fa dècades). Però l’arribada de la immigració ha fet que sobre el percentatge total de la població, el català com a llengua inicial hagi baixat en percentatge (i també el castellà). ¿S’incorporen nous parlants? Un altre cop, sí. «El català ha sumat de manera constant persones que no el tenen com a llengua inicial o familiar», recorda l’EULP. Aquest seria el principal indicador per a una llengua en recessió o extinció. El col·lectiu dels que consideren que el català és la llengua amb què s’identifiquen i el dels que el tenen exclusivament com a llengua habitual d’ús és més gran dels que el van tenir com a llengua materna. El català ha incorporat doncs nous parlants: si el 31,5% el tenien, el 2018, com la llengua inicial en la infància, i el 2,8% les dues llengües, el 36,3% tenen el català com a llengua d’identificació i consideren com la ‘seva’ llengua tant el català com el castellà el 6,9%. El 43,5% en total tenen el català com a llengua més habitual en solitari o compartida amb el castellà. Un cop més, els percentatges van baixar durant les dues últimes dècades respecte al conjunt de la població (per l’arribada d’un 7,4% que té com a llengua habitual altres llengües diferents del català i el castellà) però les xifres absolutes creixen lleument. I no es tracta de creixement per natalitat, evidentment: el català és la llengua habitual única o compartida del 64,6% dels nascuts a Catalunya però ha passat a ser-ho del 16,9% dels nascuts a la resta d’Espanya i del 7,5% dels nascuts a l’estranger. Parlants del català que no es consideren catalanoparlants (a l’hora de fer sonar les alarmes). Però la societat catalana no respon necessàriament a què la Unesco considera ‘comunitat lingüística’ quan analitza llengües tribals en estat terminal. A part del nucli dur d’un terç de la població que té el català com a llengua principal (i que facilita els titulars alarmistes sobre un supòsit llindar d’extinció per a una llengua que se situa en aquesta cota) el concepte ‘llengua habitual’ porta a l’equívoc. Molts més catalans utilitzen el català ‘habitualment’. De fet, el nivell d’ús actual del català s’aconsegueix gràcies al bilingüisme (sí, tot i que aquest concepte es presenti sense més ni més com l’avantsala de l’extinció) dels que no tenen el català com a llengua principal. Són els que permeten que s’arribi al 81,2% de la població que declara saber parlar català (5.187.000 milions, respecte als 2.766.000 que responen que el català és la seva llengua pròpia, o d’identificació) o el 76,4% de la població adulta de Catalunya que declara utilitzar quotidianament, en algun moment del dia, el català (el 93,2% utilitza el castellà i el 18,6% també una altra llengua). Prop del 40% de la població adulta de Catalunya, en conseqüència, utilitza el català al llarg del dia tot i que no és la seva llengua materna. Unes 100.000 persones més que el 2013 (el català «està acollint nous parlants», com destacava la Generalitat en una nota que va emetre per rebatre les interpretacions apocalíptiques sobre les dades de l’última EULP, feta el 2018 i difosa el juliol del 2019). La realitat demogràfica Fem un incís per recordar la realitat de la composició de la població de Catalunya, que és obligat tenir en compte a l’hora de valorar si una xifra determinada és ‘molt’ o ‘poc’, no en funció de les expectatives i desitjos que es tinguin sobre quin ha de ser el pes del català en la vida pública sinó sobre la base demogràfica de què partim. Entre el 2003 i el 2018 la població nascuda a l’estranger va passar d’un 9,3% sobre el conjunt de la població a un 18,2%. El gran creixement de la població nascuda a l’estranger es va produir entre el 2003 i el 2008, amb un augment anual del 15,4%. I els nouvinguts ho són més que creiem. La immigració no sempre s’assenta i acumula anys d’‘antiguitat’ en contacte amb el català. Entre el 2013 i el 2018 van arribar 572.000 persones estrangeres, però se’n van anar 480.000. En total, el 2018, el 20% dels catalans són nascuts a Catalunya però sense cap progenitor nascut aquí, el 15%, nascuts a Catalunya com un dels seus pares, i només el 29% són nascuts a Catalunya igual que els dos progenitors. ¿Es transmet el català a les noves generacions? Tornem a repassar un indicador crucial de retrocés d’una comunitat lingüística. La transmissió generacional. ¿Quants pares coneixem que parlin en català entre ells i en castellà amb els fills? ¿I quants que fan el contrari? I encara més, entre avis i nets. «A Catalunya no s’ha trencat mai la transmissió del català entre generacions. El procés de transmissió lingüística intergeneracional, és a dir, la diferència entre el percentatge de població que parla català amb els pares i el que l’utilitza amb els fills és favorable al català en 7,1 punts i en la franja de població d’entre 30 i 44 anys arriba als 8,9 punts», destacava l’EULP. No és ‘la llengua dels avis’, la situació immediatament prèvia a l’extinció (i que sí que podríem trobar en el català a territori francès, o el veí aragonès). Dels enquestats adults amb fills, el 44% parlen en català amb la parella però el 52,4% ho fan amb el seu fill gran, mentre que les xifres d’ús amb els avis i els besavis d’aquest nen oscil·len entre el 36% i el 31%. El got no es buida. S’omple lentament, però s’omple. Aquí es pot afegir un matís menys positiu per al futur de la llengua. Parlem per primer cop del recent estudi sociolingüístic del 2021 sobre els alumnes de quart d’ESO del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu que ha aportat un contrapunt amb molts més grisos a les xifres de l’EULP (que afecten només els més grans de 15 anys). En aquesta mostra d’alumnes d’ESO les famílies en què els pares parlaven entre ells només, o sobretot, en català també ho feien, en el 88,2% dels casos, amb els fills, el 8,6% barrejaven el català i el castellà i el 2% ho feia només, o sobretot, en castellà (un índex de ‘deserció lingüística intrafamiliar’ que puja des del 0,7% del 2013). Una pèrdua compensada, amb tot, per un flux més gran en sentit contrari. Entre les famílies en què els pares parlaven només, o sobretot, en castellà entre ells, el 27,5% parlaven als seus fills principalment en català, o per igual (25,1%). ¿Però el català retrocedeix entre els joves? Depèn Segons l’EULP, «hi ha més joves que utilitzen el català que en el conjunt de la població, però de manera menys intensa: un terç de la població jove l’utilitza poc (el 32,7% entre la població de 15 a 29 anys). Si mirem els que no l’utilitzen mai només són el 14,1%, mentre que en franges de més edat aquesta xifra és molt més alta i arriba al 31,3% en els més grans de 65 anys. La freqüència d’ús mostra també la tendència d’usos combinats, però no només procedents de les persones amb llengua inicial catalana sinó també castellana». Les dades, va haver d’aclarir Política Lingüística al seu dia, «no indiquen que els joves estiguin abandonant la llengua». No obstant (i aquí ve el principal problema que sí que detectava en una recent entrevista Teresa Cabré, el canvi d’ús de llengua dels catalanoparlants en situacions grupals amb presència de diverses llengües), l’EULP ja detectava un declivi en l’ús en la franja dels 15 als 29 anys. L’ús exclusiu del català en les converses amb amistats passava del 39% al 29,8% del 2003 al 2018, l’ús compartit del 17,8% al 18,3% i el del castellà del 40,3% al 42%. Altres llengües i combinacions (com el castellà i una llengua estrangera) passaven del 2,5% al 9,2%. Entre estudiants (secundària postobligatòria i universitat) hi havia un declivi similar. El català passava del 43,3% al 36,4%, el castellà del 31,8% al 32,8%, i l’ús mixt català-castellà del 19,8% al 19,1%. Qüestió de classe (mitjana) Passem a l’estudi sobre l’alumnat de quart d’ESO del 2021. Ens ofereix, per cert, un apunt socioeconòmic no present en l’EULP. En el 27,2% dels fills de treballadors no qualificats la llengua inicial de l’alumne era el català, principal o a parts iguals amb el castellà; però en els fills de professionals científics i intel·lectuals, el 70%; en els fills de càrrecs directius, el 63,4%; entre els treballadors del sector primari, industrial i de la construcció i serveis, el 32,9%; entre els fills de comerciants i oficinistes, el 68,8%; entre els petits empresaris i tècnics mitjans, el 63,2%. En l’Enquesta a la Joventut de Barcelona del 2020 (que va detectar un descens del català com a llengua habitual del 35% al 28% entre el 2015 i el 2020, tot i que el fet que la població flotant no empadronada, un 13%, no fos comptabilitzada en l’anterior mostra no permet considerar fiable aquesta evolució) s’apuntava que als barris amb una renda mitjana de 39.000 a 109.000 euros el català era la llengua habitual del 41,3% dels joves enquestats, mentre que ho era per al 13,9% als barris amb una renda mitjana de 21.609 a 32.806 euros. Hipòtesi: ¿hi pot haver relació entre renda, un fracàs escolar més gran i desconnexió i conflicte amb l’escola i una desconnexió similar amb la llengua identificada com la de l’escola? L’ESO: menys català a classe. L’enquesta sobre l’alumnat de l’ESO aportava un perfil diferent al de la població general sobre la identitat lingüística: creixen les identitats mixtes. A la pregunta de «quina és la teva llengua» la resposta en el 8,9% dels casos era una altra llengua, pel 27% del castellà, el 27% del català i el 37% de totes dues. El mateix percentatge de castellà que el 2006, i un transvasament de català (36% el 2006) a les dues llengües. Les dades d’aquest estudi han sigut (juntament amb la sentència del TSJC) la base que ha portat la Generalitat a plantejar la necessitat de vetllar pel descens de l’ús del català a les aules, l’instrument que a través de la immersió havia de portar al coneixement (o ús) del català pel 100% de les noves generacions. I les dades indiquen que l’ús baixa; que ho fa més en l’ús en grup (treball a classe) que en el bilateral (conversa amb el professor), un símptoma potser d’un avanç del castellà com a llengua franca en un context multilingüe. I que baixa més en el context acadèmic que en l’informal: no és tant que el català es parli menys al pati, sinó que l’ús del català a classe s’acosta més al del pati, menor, però amb canvis relatius respecte de la situació anterior. Vegem-ho a la taula: Hi ha un altre indicador negatiu per a l’ús del català en aquest estudi. El del consum cultural. El percentatge dels que llegien llibres només o sobretot en català va passar, del 2013 al 2021, del 14,1% al 8,7%. Igual en català que castellà, del 51,5% al 38,2%. Només o sobretot en castellà, del 30,1% al 45,1%. Les xifres són encara més clares respecte al consum audiovisual: només o sobretot en català, del 4,9% al 3%; igual en català i castellà, del 41,1% al 19%; només o sobretot en castellà, del 50,4% al 62,2%. Les xifres entre els adolescents s’allunyen de les dels escolars de primària (en la campanya ‘Fas 6 anys: tria un llibre’, segons el Gremi de Llibreters el 72,2% van triar-ne un en català) i s’acosten als de la població general (el 24,8% de lectura en català segons l’Enquesta de Participació Cultural a Catalunya de la Conselleria de Cultura, 2019). ¿Hi ha un problema amb la comunicació i consum ‘online’ i els adolescents i el català? Sí, n’hi ha. I pot tenir conseqüències. Una altra hipòtesi: ¿la polarització política del procés té impacte a les aules de secundària? Un apunt: entre els escolars de quart d’ESO de llengua inicial catalana, el 81,9% creien que el català s’havia d’utilitzar sempre o molt. Entre els de llengua inicial castellana, només el 26%. Entre els procedents d’altres llengües, era l’opinió del 43%.