Per què els tests d’antígens es poden manipular amb begudes

Si el pH del líquid aplicat és molt àcid o molt bàsic, els tests deixen de complir la seva funció. Per això, quan veiem vídeos de gent posant suc de taronja al test, aquest pot donar positiu. La taronja té un pH àcid de 4,16 en una escala de 0 a 14 en què el 0 és l’àcid total, el 7 el neutre i el 14 l’alcalí total. 

Perquè hi hagi una interacció estable entre l’antigen i l’anticòs el pH s’ha de situar entre el 6,5 i el 7,0. Al modificar el pH del test amb un líquid com el suc de taronja, el test s’altera. Els estudis científics assenyalen que en un pH inferior a 5,0 i superior a 9,5, l’equilibri entre l’antigen i l’anticòs és 100 vegades menor (els costa 100 vegades més unir-se) que dins el pH recomanat. Si anem fins i tot més enllà d’aquests rangs, com passa en el cas de la taronja, els anticossos poden tenir canvis que poden destruir la complementarietat amb l’antigen i donar lloc a falsos positius com els dels vídeos. És a dir, els anticossos «es tornaran bojos», explica al Verificat Belén Barreiro, vicepresidenta de l’Associació Espanyola de Bioempreses (AseBio) i directora general d’Ingenasa.

Per això els tests d’antígens venen sempre amb un líquid o memòria intermèdia. Es tracta d’un reactiu que serveix per mantenir el pH estable dins els rangs que requereix el test. Si no s’utilitza correctament, cosa que passa en la immensa majoria dels vídeos que falsegen els tests, és com pretendre fer magdalenes sense llevat: el que tindrem serà qualsevol cosa menys magdalenes. 

Segons el manual d’instruccions, si la línia de control no s’acoloreix significa que la mostra està mal recollida, però al vídeo de l’aigua de l’aixeta, les dues línies es fan visibles. Això ha aixecat sospites que el resultat que ofereixen aquests tests pot ser poc fiable. Però això és com dir que per copiar en un examen i treure un 10, els exàmens no són un mètode d’avaluació acadèmica vàlid. Els exàmens, com els tests d’autodiagnòstic, s’han de fer d’acord a unes normes concretes; si no es respecten, no serveixen per res més que demostrar que es poden falsejar. 

Els tests d’antígens utilitzen una tecnologia coneguda com immunocromatografia, que ja es feia servir anteriorment per detectar embarassos, virus digestius, respiratoris, i fins i tot el VIH. El mecanisme funciona només amb una petita tira de paper que hi ha dins el test i està feta de nitrocel·lulosa.

El líquid (buffer) és absorbit pel paper i es torna rosa. En cas que l’antigen sigui present a la mostra (és a dir, a l’hisop que la persona s’ha introduït al nas), els anticossos acolorits s’uniran a aquests antígens com si fossin imants a la línia de prova (C) i apareixerà ressaltada a la banda del test (T). Si és negatiu, només es visibilitza la línia de control. 

«Un test d’antígens s’ha d’entendre com si fos un sandvitx, en què les dues llesques de pa són els anticossos (estan inserits a la tira de paper) i el pernil és l’antigen (prové de la mostra obtinguda amb l’hisop si estem contagiats pel virus)», explica Barreiro. «Les dues llesques de pa no reaccionen entre si, si no és a través del pernil, i és aquest el que reconeix les llesques i fa de goma d’enganxar en la unió antigen-anticòs», assenyala.

O sigui, que no pot haver interacció entre els dos anticossos sense comptar pel mig amb l’antigen viral. Això és important per entendre per què, quan no hi ha infecció, la línia de prova no s’acoloreix.

«Una de les llesques (anticossos) està immobilitzada a la línia T de test [la que confirma el positiu], i és l’altra, situada a la zona d’aplicació, en què migra o es desplaça», apunta. Els anticossos ‘migradors’ compten amb un marcador, una mena de «pilota vermella que s’enganxarà a l’antigen» en cas que aquest sigui present a la mostra. 

Un cop format el combo antigen-anticòs, avancen junts cap a la línia de prova. Aquí espera una segona tanda d’anticossos, que en cas d’infecció farà que la línia s’acoloreixi. Tot això és possible perquè hi ha antígens en condicions normals. Si no hi hagués virus, no hi hauria antígens i, per tant, aquesta unió entre anticossos no seria possible (i la línia no seria visible). 

Paral·lelament, el líquid avança també cap a la zona de control, que en cas que el test s’hagi fet correctament (independentment de si hi ha infecció o no) serà visible ràpidament (tot i que recordem que, per tenir resultats concloents, hem d’esperar 15 minuts).

També pot passar que hi hagi tests ràpids d’autodiagnòstic que presentin nombrosos falsos positius fins i tot quan la presa de la mostra es fa correctament. En aquest cas, les agències reguladores competents estudien el producte; si descobreixen que no funciona com tocaria, es procedeix a la seva retirada del mercat. 

És el que ha passat precisament amb el Genrui Sars-Cov-2 Antigen Test Kit, un test ràpid d’autodiagnòstic procedent de la Xina i que cinc empreses de Madrid, Getafe, Barcelona, Sevilla i Astúries distribuïen. L’avís de retirada de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va tenir lloc després que un altre organisme regulador, l’autoritat competent irlandesa (HPRA) enviés un avís a Espanya informat de l’aturada de la comercialització i la retirada del mercat de manera voluntària al seu país.