Ibone Olza: «Gestar hauria d’estar remunerat»

Critica la «desvaloració progressiva de la maternitat» i demana a la societat que li atorgui un altre lloc. ¿Quin lloc?

La maternitat té un valor social enorme i s’hauria de reconèixer. Per poder cuidar bé, les mares han d’estar bé. Té repercussió en la salut; no només individual, sinó comunitària. Com més ben cuidats estiguin els nadons, més empàtica i amorosa serà la nostra societat. A la llarga, és una inversió fins i tot en el pacifisme.

Dins del feminisme hi ha veus que critiquen les dones que dediquen molt temps a cuidar-se dels seus fills. ¿Li fa ràbia?

Molta. Reconèixer el valor social de la maternitat és reconèixer el gran treball que és criar. Jo no ho veig com un retard, més aviat el contrari. Dedicar temps a cuidar-te del teu nadó, sempre que sigui una elecció lliure, té molt d’empoderament. Crec que des del feminisme no s’ha entès així perquè hi ha ferides, dolor i renúncia. Hi ha feministes que, per la feina, han renunciat a la maternitat o a cuidar els seus fills i quan veuen una mare que ho fa, els remou la culpa.

Els fills pertanyen a l’àmbit privat. En el món laboral no està ben vist anar a una reunió amb un nadó lactant.

A mi em va passar i també a moltes altres mares. Et miren amb hostilitat si portes el nadó penjat. Em vaig sentir discriminada, exclosa i rebutjada. I això continua passant actualment.

¿Com és possible que en la carrera de Medicina només s’imparteixi mitja hora de lactància?

I dues de lactància artificial. No sé si ha millorat gaire, em temo que no. És més, ¿quant s’imparteix en la carrera de Psicologia? Probablement res. Molts estudis universitaris haurien d’incorporar la mirada perinatal. És fonamental. 

Les mares tenen la culpa interioritzada. Una culpa invisible, automàtica i injusta. ¿Quan se’n deslliuraran?

És l’objectiu del meu llibre. He atès moltes mares meravelloses bolcades en la cura del seu fill i que, no obstant, se senten culpables. Ja n’hi ha prou. Ens hem d’ajudar les unes a les altres. I, sobretot, analitzar com es tracta les mares i el conflicte que cada una porta dins. No ets tu qui ho està fent malament, és que és impossible criar en aquesta societat. No és que no puguis, és que no es pot. ¿Com aconseguim criar soles, en pisos, sense suport i sense comunitat? ¿Com compatibilitzem la maternitat amb la feina i els horaris? Quan entens això et vas traient la culpa a poc a poc.

Hi ha moltes dones amb molta responsabilitat que continuen treballant fins a l’últim moment abans de parir. 

Tinc molta experiència en neonatologia i conec bé el terrible sentiment de culpa de les mares que treballen i treballen i es posen de part la setmana 26. Totes pensen: «¿per què no he parat abans?». La meitat dels parts prematurs són a causa de l’estrès de la mare. Gestar no està reconegut com a treball ni com l’enorme tasca física i psíquica que és. Estar embarassada és esgotador. Però sembla que podem amb tot. Allà tenim les superdones, tantes vegades promocionades des d’alguns mitjans de comunicació. Gestar és un treball i hauria de tenir una retribució. Hi ha gestants que no tenen feina o potser sí, però precària. Socialment ens sortiria més barat pagar la segona meitat de l’embaràs, per exemple. Ens ho estalviaríem en parts prematurs i complicacions obstètriques. Tenir dos mesos un nounat a l’uci té un cost econòmic enorme.

Estem en el 2022 i encara les mares continuen sentint: «No agafis tant el fill en braços que el malcriaràs».

Tot i que hi ha molta evidència científica que demostra just el contrari. La manera que un adult no sigui dependent és, precisament, cobrir les seves necessitats quan més dependent és, des dels dos o tres primers anys de vida. El patriarcat dicta el missatge contrari: deixa que sigui independent amb un mes de vida. És ridícul. I encara ens insisteixen que els deixem plorar. 

Les comares no deixen plorar els seus fills. Ni els fills d’altres. Ho anomena «empatia mamífer». 

Notícies relacionades

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

¿Quant viuen els gats?

M’encanten els dos termes. Quan sents plorar un altre nadó, et venen ganes de donar-li tu el pit. Això no és accidental. Estem programades perquè se’ns activi el cervell quan veiem que un altre nadó pateix. És la base de la sociabilitat humana. Tot el desenvolupament de la nostra espècie ve d’allà, de l’oxitocina, l’empatia i la cura als altres. A mi m’encanta veure una mare alletant al carrer.

Els capítols on narra els seus parts són una pel·lícula de terror. Vostè és una activista contra la violència obstètrica, però ¿no li sembla una mica injust el terme perquè incita a pensar que és una cosa estructural i no mala praxi puntual? La violència obstètrica és un problema global que també pateixen els professionals de la sanitat. No els vull culpar. Matrones, ginecòlogues i obstetres volen el millor per a les mares i els nadons. Però la violència obstètrica és una violència del sistema, per això és estructural. Per combatre-la és important posar-li nom. És vital escoltar el dolor de moltes gestants que jan viscut experiències terrorífiques. El part és un moment de molta vulnerabilitat. Els hospitals haurien de disposar de més mitjans personals i materials. Són imprescindibles els espais de bona atenció i els salaris justos.